Envers el 28 d'abril del 1984: la campanya i les eleccions

10 de setembre de 2022

Envers el 28 d'abril del 1984: la campanya i les eleccions

2n lliurament del reportatge 'Nacionalisme o socialisme: la primera majoria absoluta d'en Jordi Pujol'

 
Per Marc Manel Boscà

Nacionalisme o socialisme: la 1ª majoria absoluta d'en Jordi Pujol




  1. Les eleccions


2.1 Campanya

 La carrera cap al Palau de Sant Jaume s'inicià el 7 d'abril.  Tot seguit, es desbrossaran partit per partit, les múltiples fórmules d'interacció de les forces polítiques amb l'electorat del Principat de Catalunya. Una campanya en la qual varen concorren 52 llistes i en la que per part del Parlament, les despeses institucionals ascendiren fins un total de 650 milions de pessetes, segons el crèdit atorgat al Departament de Governació.

Amb l'eslògan "Fem i farem!" Convergència i Unió entrava oficialment en campanya a partir d'un quart d'una de la matinada. Jordi Pujol denunciava l' "aliança objectiva entre Aliança Popular i el PSC-PSOE contra el nacionalisme català" (ABC, 1984). Pujol marcava, així, distància respecte de dos fronts: el reaccionari de Coalició Popular, i el centralista del PSC-PSOE. La por a la reforma del títol VIII de la Constitució i la visita de Tarradellas a la Moncloa conferiren munició a la formació governant que va celebrar el seu primer míting a Mataró. A continuació, el candidat-President es va desplaçar a les àrees urbanes com El Carmel, La Guineueta i Vallbona on les propostes nacionalistes eren poc propícies.

L'activitat frenètica dels socialistes contrastava amb la tranquil·litat amb la que Miquel Roca, número dos de CiU, visitant porta per porta l'Hospitalet de Llobregat, visitant centres sanitaris, dependències municipals, el poliesportiu i la llar dels majors de dita localitat. A l'ensems, Jordi Pujol es va manifestar com a "defensor" de l'Estat de les autonomies a l'Associació de Premsa de Barcelona enfront de la LOAPA. Un altre míting important fou el celebrat a Manresa, on Pujol va fer referència a l'atac que varen sofrir membres del partit a Badia del Vallès per part de militants socialistes. El President va assistir a la primera part del partit de futbol entre el Barcelona i el Salamanca del dia 16 on va aprofitar per a destacar la serenor dels blaugranes, front l'anticatalanisme del públic salmantí expressat en crits d' "Espanya, Espanya!". El parèntesi de la Setmana Santa, va servir, tanmateix, perquè Pujol i els seus assessors repensaren el desafiament, cercant ara un cara a cara amb Alfonso Guerra com va exigir el mateix Pujol a Figueres.

Uns dies després, el President es traslladaria a Tarragona on va pregonar la captació del vot indecís. Per Sant Jordi, en Pujol convidà tots els caps de llista a la recepció al Palau de la Generalitat, amb motiu de la festa. A més a més, va celebrar un acte a l'Hospitalet i un altre a Cornellà, on el ministre de Sanitat, Ernest Lluch, i Obiols cridaven al vot de "les classes populars". Pujol també va recórrer els carrers de Badalona, Sant Just Desvern i Sant Boi de Llobregat, coincidint amb un míting d'Enrique Tierno Galván, alcalde de Madrid, a Badalona al qual acudiren 3.000 persones.

CiU tancava la campanya a la plaça de bous Monumental de Barcelona, actuant la Família Picarol, Carantamaula, Ca L'arno, Santi Vendrell i Ramon Muntaner, intervenint breument els caps de llista de les altres tres circumscripcions mentre que Pujol va ser qui més es va estendre. El míting-celebració pretenia contrarestar la participació de Joan Manuel Serrat, Pere Tàpies i Guillermina Motta al míting socialista de Plaça Catalunya, en el qual s'esperava també la presència de Felipe González.

Els socialistes tindran durant tota la campanya un discurs basat en tres eixos principals: (1) el Govern de Pujol era minoritari i no representava tota la ciutadania; (2) la contesa electoral no s'havia de dirimir entre catalanisme o no catalanisme, sinó entre dreta i esquerra; (3) el major enemic per l'esquerra a Catalunya és l'abstenció. El candidat Obiols, sota la consigna de consolidar el vot als bastions forts del partit, va desenvolupar un programa maratonià que el dugué a recórrer, en les primeres hores de campanya, nuclis del cinturó metropolità a la cerca del vot immigrant: l'Hospitalet de Llobregat, El Carmel, Bon Pastor, Sant Feliu de Llobregat i el Prat. Obiols va parlar allà d'una possible col·laboració amb "els elements més progressistes de Catalunya" (ABC, 1984). A Obiols, se li va sumar la figura del ministre de Defensa i antic alcalde de Barcelona, Narcís Serra amb la intenció de mobilitzar el vot castellanoparlant de les àrees obreres del Cap i Casal. Després d'un breu període d'afonia, Obiols es traslladà a Reus i El Vendrell i després a Gavà i Esplugues de Llobregat on va cercar, sense aconseguir-ho, un cara a cara amb Pujol.

El ministre d'Assumptes Exteriors, Fernando Morán va participar en el míting de Sabadell, on va defendre la lluita de classes com a mètode per a assolir una societat més justa. Al seu torn, Obiols comparà a Pujol amb els dictadors africans Idi Amin i Bokassa, responent-li Pujol amb un comentari sobre els incidents provocats per un grup de militants socialistes a un míting de CiU a Badia del Vallès. A meitat de campanya, Raimon Obiols es va reunir amb els alcaldes dels 12 principals ajuntaments socialistes de Catalunya a Terrassa, entre ells els de Barcelona, Girona, Tarragona, Lleida i la Seu d'Urgell, acusant la Generalitat d'envair les competències municipals. Important és de destacar el suport que va rebre Obiols per part del vicepresident del Govern, Alfonso Guerra a Barcelona, el qual va posicionar-se a favor de l'Estat federal "o quelcom aproximat". Guerra celebrà, a més a més, una roda de premsa amb mig centenar de periodistes i va intervenir als mítings de Sant Adrià del Besòs i Santa Coloma de Gramenet, anomenant "neonazis" als membres d'Aliança Popular i "troglodites" als convergents de Pujol. El mateix dia, Josep Maria Bricall, presentava una querella contra el president de la Generalitat per presumptes injúries i calúmnies.

En companyia de Tierno Galván, Obiols va visitar Ripollet i Vilanova i la Geltrú, mentre que Narcís Serra, Ernest Lluch i Rodríguez de la Borbolla aterraven per combatre la batalla contra l'abstenció. També Joan Reventós, president del Partit Socialista català i ambaixador d'Espanya a París va participar a dos mítings: un a Falset i l'altre a Cambrils. Alfonso Guerra finalitzava la campanya al barri obrer de Bellvitge i a Tarragona on va comparar amb Fraga amb Gargamel —de la sèrie els Barrufets— i a Pujol amb el gat Azrael.

El PSUC es trobava condicionat per la força que el "vot útil" tingués el 29 d'abril i pels vots que pogués arrencar al Partit dels Comunistes Catalans (PCC). La presència del secretari general del PCE, Gerardo Iglesias, tingué repercussió positiva en els cercles d'immigrants d'algunes fàbriques barceloneses. A l'igual que Coalició Popular cridava al vot andalús comptant en els mítings amb el diputat sevillà Ricardo Mena o el PSC jugava la carta d'Alfonso Guerra, també Antoni Gutiérrez va ser recolzat per Julio Anguita, alcalde comunista de Còrdova.  Al darrer acte del PSUC també va intervenir Cristina Almeida, que manifestà que "els d'esquerra hem perdut la iniciativa i la situació del PCE i del PSUC és de desastre". Per tancar la campanya, tingué lloc un míting a la plaça del Rei de Barcelona amb actuacions d'Ovidi Montllor, Enric Hernàez i Pi de la Serra, comptant amb les intervencions de Gregorio López Raimundo, Rafael Ribó, Cipriano García, Gerardo Iglesias i Marcelino Camacho.

Per la banda aliancista, Fraga va reunir la plana major del partit a Montserrat. La campanya partit dretà començava per desmentir a Pujol el suposat intent d'entesa amb els socialistes. En realitat, tant PSC-PSOE com Coalició Popular, bregaven per conglobar els electors de centre, escampats des la desaparició d'UCD estant i que havia representat quasi un 11% del vot les anteriors eleccions autonòmiques. La coalició partia d'una posició avantatjosa: no té res a perdre; doncs tot just feia dos anys no tenia cap presència política electa al Principat. Amb alguns quadres com Emili Casals (cap de llista de Tarragona i membre del PDP) disposats a l'entesa amb CiU i un candidat novell, la campanya no va acabar de donar els resultats esperats.

Eduard Bueno, dedicà la primera jornada de propaganda a endinsar-se pels carrers de l'Eixample, el mercat de Sant Antoni i el parc de l'antic escorxador, així com l'estadi de Sarrià. Fraga serà molt present a la campanya, proposant a Lleida un doble pacte: en l'ordre autonòmic i en el terreny econòmic social, negant les acusacions de Pujol de voler reformar el títol VIII de la Constitució. Però, els atacs més durs van ser contra Felipe González, criticant tant a Tàrrega com a Cervera la LOAPA, la LODE, la llei de l'Avortament i les reformes penals. Mentrimentres, Jorge Verstrynge, secretari general d'AP, es deixava veure per la banda industrial de la Ciutat Comtal. De Lleida a Tarragona, Fraga va recórrer L'Espluga de Francolí i El Vendrell. Poc després, a Barcelona, deixava entreveure la possibilitat d'un futur pacte a CiU, el qual considerava que s'havia d'analitzar com un "mal menor" davant dels socialistes. La primera etapa de campanya electoral per Coalició Popular, acabava amb Manuel Fraga sent increpat per simpatitzants comunistes a Santa Coloma de Gramenet al mercat municipal. Fraga també va visitar el Mercat dels Encants i Sabadell mentre Alfonso Osorio, pronunciava un míting a Barcelona. Els incidents pels quadres aliancistes no es varen circumscriure només a Fraga, sent atacat Jorge Verstringe al barri barcelonès del Verdum per un grup de persones.

El candidat popular va gambejar, a continuació poblacions del Baix Llobregat com Viladecans, Gavà i Castelldefels on va criticar el recolzament de CiU als socialistes a la Diputació de Barcelona. La recta final de la campanya estigué marcada per la presència de Fraga a Sant Feliu de Guíxols, Salt i Girona, junt al seu candidat, on ambdós varen estendre la mà envers un futur pacte amb es convergents. Noms com Gerardo Fernández Albor, president de la Xunta de Galícia, Óscar Alzaga, Antonio Hernández Mancha, Pedro Schwartz o Miguel Herrero de Miñón, també es varen deixar caure per Catalunya. La campanya de Coalició Popular es va donar per liquidada al Camp de Mart de Tarragona on Fraga es va pronunciar per "un Govern ferm, sense fanatismes ideològics ni ressentiments de classe, representat a l'Espanya de hui per un Govern liberal-conservador com el que varen intentar Maura i Cambó".

Heribert Barrera, candidat d'Esquerra, donà inici a la campanya a Reus, on va insistir en la reforma de l'Estatut d'Autonomia durant la propera legislatura amb la fi d'aconseguir un concert a la basca. També va parlar de la desaparició de les Diputacions i els Governs Civils. ERC realitzà l'acte més menut de tancament de campanya al Palau de Congressos de Barcelona.

 

2.2  Resultats

 Convergència i Unió, que havia experimentat un xicotet decreixement a les eleccions generals del 1982 respecte de les autonòmiques del 1980 (-2,9) va compensar aquests resultats un any després a les eleccions municipals, fent-se amb el 30,3% dels vots, el que representava un gran augment percentual (+10,3) respecte de les anteriors eleccions municipals. En suma, CiU havia passat de tenir 1.782 regidors a obtenir 3.329, xifra molt per sobre dels resultats socialistes, que tot i superar CiU en percentatge de vot (33,4%) es quedaven amb 1.749 regidors concentrats a l'AMB i a les capitals de província. El vot socialista, com es pot comprovar hi havia estat decreixent als tres darrers comicis —39,3% a les generals del 1982, 33,4% a les municipals del 1983 i ara 30,6%— tot i això pujava amb respecte a les eleccions autonòmiques del 1980, absorbint vot del PSUC.

Els comunistes, que arribaren a assolir la xifra de 25 escons a les anteriors eleccions autonòmiques es conformaven ara amb menys del 6% dels sufragis, quedant-se sense representació a dos de les circumscripcions electorals. Coalició Popular, encara que es concretava per primer cop al Parlament, es ressentia després d'haver obtingut un 15,1% de les paperetes a les eleccions generals passades i un 10,4% dels sufragis a les municipals, on va millorar ostensiblement la seua representació en regidors (456 enfront dels 18 que va traure el 1979). Esquerra Republicana de Catalunya, perdia 8 escons (de 14 a 6) però es mantenia a 3 circumscripcions (només perd Tarragona).



L'índex d'abstenció va tornar a ser alt (34,6%) tot i que no revessava l'enregistrat a les anteriors eleccions autonòmiques (37,9%), afavorint notablement a Convergència i Unió i perjudicant als partits d'implantació estatal (PSC-PSOE i Coalició Popular) pel que podem deduir que l'abstenció es concentra, sobretot, en el vot immigrant, el qual segueix amb menor interès els afers de la política catalana.

 

2.3 Anàlisi territorial

 a) Tarragona

 Nucli del desenvolupament industrial petroquímic i energètic, la província de Tarragona amb els seus 181 municipis es concreta en dues realitats: el litoral, eminentment turístic, i les terres de l'interior, on l'agricultura i la ramaderia s'havien mantingut davant d'un llançament industrial mínim. D'aquest mode, les comarques marítimes del Tarragonès, Baix Camp, Baix Ebre i Montsià, albergaven amb els seus 400.000 habitants el 73% de la població, predominant junt amb l'activitat industrial la turística. Per la seua banda, la indústria agroalimentària es distribueix per les zones de Reus i Tortosa, predominant l'avicultura a Reus com un dels centres més importants del país. Cal destacar també l'important parc energètic tarragoní, comptant en aqueix moment amb la central nuclear de Vandellós i la instal·lació d'altres tres centrals —Ascó I, Ascó II i Vandellós II— amb el que Tarragona arribaria a disposar del 22% del total de la capacitat nuclear espanyola.

Les comarques del sud de la província, vivencialment vinculades a l'Ebre, són històricament conservadores, sent paradigmàtic el cas de Tortosa, on la batllia pertanyia a Vicent Beguer i Olivares de CiU gràcies al suport d'Aliança Popular. La resta d'àrees urbanes com Tarragona, Reus, Valls o El Vendrell estaven en mans de corporacions socialistes, partit majoritari a les eleccions municipals tant del 1979 (18,6%) com a les del 1983 (32,4%), captant l'antic vot centrista. Coalició Popular, no obstant, va traure també uns resultats adients a les anteriors municipals (13,7%), sent la província on més percentatge de vot va obtenir. Esquerra Republicana de Catalunya mantenia una certa preponderància a les dues Mores —Mora d'Ebre i Mora la Nova— tot i que també en aquesta província la formació d'Heribert Barrera va patir l'escissió d'Entesa de l'Esquerra.

En aquestes eleccions, CiU va traure uns resultats unes dècimes inferiors a la mitjana catalana (44,1% enfront del 48,7%) que li atorgaren 10 dels 18 escons. Coalició Popular repetia quasi bé els resultats de les municipals (10,7%) mentre que els socialistes es deixaven 6 punts (16,7%). ERC es quedava sense els dos escons que hi havia obtingut el 1980 i el PSUC també perdia dos escons, passant de 3 representants a només tindre un.

 

 b) Lleida

 Lleida, província conservadora per antonomàsia de Catalunya, és la més extensa de les quatre i la menys poblada (356.998 habitants el 1983), experimentant un boom poblacional la seua capital Lleida, que havia passat de tenir poc més de 37.000 habitants als anys 1940 a superar ara els 100.000 habitants de bon tros (109.397). Tot i que la població rural s'ha reduït, el 1984 el sector agrícola encara representava el 31,3% de la població activa per sobre l'industrial (17,8%) i a només 9 punts del sector serveis (40,3%). La taxa d'aturats també és la més baixa de Catalunya (8,1%), destacant la riquesa del sector hort-fructícola a les comarques de Segrià, Urgell i Noguera juntament amb la ramaderia i l'auge del turisme de muntanya al Pirineu, anteriorment una zona depenent quasi en exclusiva del sector agropecuari i de l'hidroelèctric. Tot i presentar aquestes dades positives, els preus al consum es van encarir fins el 282,3% el 183 degut a la crisi econòmica i la inexistència d'indústries de conserves i de transformació.  Malgrat això, la ramaderia a la Segarra i la producció d'oli a les Garrigues, totalment mecanitzada, continuen mantenint l'activitat tant d'empreses privades com de les societats cooperatives.

La construcció del túnel de Vielha va permetre l'accés permanent a la Val d'Aran d'ençà la dècada del 1940, on es va produir un boom turístic encara que fou realment la construcció de centrals hidroelèctriques la que inicià el canvi de fisonomia de la vall, concentrant Vielha una indústria hotelera increïble. Dos paradors nacionals i hotels amb capacitat per 4.800 places permeten atendre la gran demanda d'habitacions durant els mesos d'estiu i d'hivern.

Electoralment, el comportament del votant mitjà a la província de Lleida ha tendit cap al centre-dreta (victòria de Pacte Democràtic a les primeres generals, seguida de dos victòries d'UCD a les següents generals i municipals i la de CiU a les autonòmiques del 1980). Ara CiU, es reforçarà amb els vots de la desapareguda UCD assolint el 56,3% dels vots emesos i arrossegant el PSC-PSOE fins a un minso 19,9% (3 escons i un creixement del 0,7%). Dels 15 escons corresponents a la província 10 seran per CiU, conformant-se CP i ERC amb un escó cadascú i el PSUC, que tot i que semblava haver-se recuperat a les eleccions municipals (13,7% dels vots) ara queia a un mínim del 2% i perdia tots els escons.

 

C) Girona

 Sent la menor en territori de les quatre províncies catalanes, Girona respon encara a l'antiga Marca Hispànica carolíngia, és la Catalunya Vella, cor del país amb el monestir de Ripoll on descansen els ossos dels primers comtes catalans. La renta disponible per persona era el 1984 la tercera de l'estat només per darrera de la mallorquina i la barcelonesa. Aqueix any era també la quarta província espanyola en percentatge de població activa (40%), sent molt favorable per l'economia gironina el desenvolupament del turisme a la Costa Brava i les estacions d'esquí de la Vall de Núria i La Molina. Així, amb 467.000 habitants Girona va rebre 5 milions de turistes l'any 1983, concentrant-se a Figueres, Roses i L'Escala. La província compta amb més de 1.000 establiments hotelers, és a dir, un per cada 400 habitants, amb 100.000 segones residències.

Pel que respecta al comportament electoral, aquesta província sempre ha estat d'arrels conservadores vencent únicament el PSOE. a les eleccions generals del 1979 i sent superat per CiU per un estret marge (33,5% enfront d'un 35,3%) a les del 1982. Cal assenyalar la limitada presència en aquesta província del vot immigrant. CiU arrasaria ara amb quasi el 60% de les paperetes (59,6%), ampliant els seus 7 escons a 10, aconseguint els 3 de l'antiga UCD. El PSC-PSOE manté el seu percentatge de vots estables (passa del 19,5% al 21,9%) i repeteix els seus 4 escons. CP li arrabassa l'escó al PSUC que es queda sense representació i ERC aconsegueix repetir representació amb 2 escons tot i descendir a quasi la meitat els seus vots (baixa del 10,6% al 6,2%).

 

d) Barcelona

 Barcelona, motor de l'economia catalana, patia les conseqüències de la recessió amb una elevada taxa d'immigració. Ja el 1981 agrupava el 78% de la població de Catalunya amb 599/km2. En conjunt, l'any 1984, la província de Barcelona representava el 82% del sector serveis català, el 85% de l'activitat industrial però només el 24,5% de la producció agrícola. Barcelona era, doncs una província industrial. Cal mencionar la Corporació Metropolitana de Barcelona (CMB) una entitat supramunicipal creada l'any 1974 per a administrar 26 municipis i que fou dissolta a efectes de la Llei d'Ordenació Territorial del 1987. La CMB amb menys de l'1,5% de la superfície del país assumia el 52% de la seua població. Destaca quasi el milió d'andalusos residents a la la província. En total la població emigrada representa el 58% de la població de la província. La Crisi del Petroli va afectar durament la taxa d'atur que es va multiplicar per 15, superant el 20% a la província. Tanmateix, els ingressos per càpita (520.931 pessetes) i la renda familiar per càpita (454.558) situen a la província de Barcelona al segon lloc del rànquing nacional.

En el pla polític aquesta demarcació ressalta per forta implantació del PSUC. a les zones industrialitzades, així com la presència d'ERC als nuclis urbans. L'Àrea Metropolitana de Barcelona ha manifestat sempre una excelsa hegemonia socialista (els socialistes han guanyat totes les eleccions excepte les autonòmiques del 1980 on es varen quedar 4 punts per sota de CiU). A les del 1984 Convergència aconsegueix superar per segona vegada al PSC-PSOE a Barcelona, mentre que el PSUC experimentarà una caiguda espectacular passant de 20 escons a només 6 i de concentrar més d'una quarta part del vot (20,3%) a quedar-se amb poc més del 6%. La desaparició dels centristes de la UCD i del Partit Socialista d'Andalusia (PSA), sumades a la desfeta del PSUC donaren la majoria al centre-dreta en aquesta província, aconseguint els aliancistes 7 escons, resultat paregut al dels centristes. Els nacionalistes d'Esquerra, per la seua banda, perderen 5 escons passant de 8 a 3 degut a la fuga de vots cap a Entesa Esquerra Catalana (la qual aglutinà una quarta part dels vots d'ERC, superant les 35.000 paperetes a tot el país).
Si t'ha interessat aquesta informació, uneix-te al canal de Telegram.
El diari liberal-conservador en català. Diem el que penses. Subscriu-te.

Has d'estar connectat per comentar. Si us plau, connecta't o subscriu-te per deixar un comentari.