Catalunya i Ucraïna: dos casos paral·lels d’opressió i renaixença nacionals d’un extrem a l’altre d’Europa

3 de març de 2022

Catalunya i Ucraïna: dos casos paral·lels d’opressió i renaixença nacionals d’un extrem a l’altre d’Europa

Els catalans hauran de plantejar-se un canvi de rumb: com queda palès en el cas d’Ucraïna, la disminució de parlants en alguns territoris és un factor susceptible de desfermar la nació

 
Dia rere día, ens arriben noves imatges de la guerra a l’est d’Europa. El clima bèl·lic  mundial, nascut arran de la invasió russa contra Ucraïna, ha comportat que molts catalans  realitzin comparacions entre Catalunya i Ucraïna o, fins i tot, entre el nostre país i les  regions rebels de Donetsk i Luhansk. Ara bé, en què s’assembla el Principat amb aquella  antiga república soviètica? De la mà del nostre col·laborador Marc Manel Boscà, a La  Santa Espina repassem les similituds —que hi són— entre els nostres dos països d’ençà  del segle XVIII fins a l’actualitat; alhora, remarcarem les diferències abismals que s’han  posat de manifest, sobretot a partir de l’any 2014, entre un govern de Kíiv, decidit a  governar el seu poble, i una junta processista entregada en cos i ànima a mentir, manipular  i enriquir-se d’un fals Procés d’independència que no van pretendre realitzar mai.

Jordi Aragonès

Per Marc Manel Boscà

Rússia, com a Estat, es forjà quan el tsar Pere I el Gran s’autoproclamà emperador de totes  les Rússies l’any 1721. Només cinc anys abans, la nova monarquia borbònica assentava els  fonaments del futur Estat espanyol en quant que assimilava Catalunya —últim dels estats  de la Corona d’Aragó en ser pres per Felip V— als furs i lleis de Castella. Arran de les  particions de Polònia, la població ucraïnesa passà del domini polonès al rus. El nou  imperi assimilà la Rus de Kíiv al passat de Moscòvia i el Principat de Vladímir Suzdal (un dels principats de la Rus de Kíiv) com a relat d’aculturació per a la població absorbida.

 
Comparativa de casos: Catalunya i Ucraïna. Què tenen en comú i què les diferencia?

Històricament, ambdues experiències, la catalana i la ucraïnesa, s’assemblen en  diversos trets. Tant Catalunya com Ucraïna tenen un llarg passat com a estat-nació durant  l’Edat Mitjana i la Moderna, experimentant ambdós països una unificació forçada amb un  Estat més gran que comportà l’inici d’una forta repressió cultural i l’extinció de tota  institució política autòctona. Tanmateix, cap de les dues poblacions fou assimilada a la  nació conquerida de manera completa, persistint manifestacions ètniques  diferenciades al llarg dels anys i que es concretaren al segle XIX en moviments de signe  identitari, bé fomentats des de la burgesia catalana o bé des de la intel·liguèntsia ucraïnesa.

L’any 1879, Valentí Almirall fundava el Diari Catalá, sent el primer diari escrit  íntegrament en català. Unes dècades abans, amb el poema La pàtria (conegut popularment  com Oda a la Pàtria) de Bonaventura Carles Aribau, s’iniciava el moviment cultural i  literari de la Renaixença amb la voluntat de fer renéixer el català com a llengua literària i  de cultura després de segles de diglòssia respecte al castellà. Pels mateixos anys, entre  1845 i 1846, es fundà la Germanor dels Sants Ciril i Metodi, societat nacionalista i  liberal ucraïnesa que incloïa intel·lectuals de l’altura de Panteleimon Kulish, Vasyl  Bilozersky o Taras Shevchenko. La supressió en Rússia de la publicació i importació de  llibres en ucraïnès comportà que el desenvolupament literari de la llengua ucraïnesa  tingués lloc a la Galítzia austríaca, on els ucraïnesos continuaren la seua activitat cultural.

Durant les primeres dècades del segle XX, les demandes de Catalunya i Ucraïna  per a obtenir més autonomia per part dels estats que les havien incorporat es  traduïren en dos projectes, curts en el temps, de relaxació de les mesures de coerció  i prohibició sobre l’expressió identitària. En el cas català, la Mancomunitat (1914-1925) representava el primer reconeixement per part de l’Estat espanyol de la personalitat  diferenciada de Catalunya des del 1714, sent dissolta pel Directori militar de Primo de  Rivera. Restaurada la Generalitat com a sistema institucional que ha organitzat  políticament i històricament Catalunya (1931-1939), de nou, fou abolida pel nou govern  de Franco, guanyador de la Guerra Civil Espanyola.

A Ucraïna, la situació canvià davant la Revolució Russa. Lenin pensava que el  comunisme només triomfaria a les regions no-russes si l’educació s’impartia en l’idioma  del poble. Amb aquesta intenció, es garantí la llibertat d’elecció per a elegir la llengua  d’ensenyament, a l’ensems que es fomentà la contractació de mestres de parla  ucraïnesa, almenys per a l’ensenyança primària. El 1923, els nacionalistes ucraïnesos  presentaven al 12è Congrés del Partit Comunista un pla per a la ucraïnització  (Ukrainizatsia) de la RSSU. Amb això, va sorgir un moviment d’escriptors i artistes  ucraïnesos actiu fins la repressió stalinista a principis de la dècada dels 1930, conegut  com Renaixença Roja i on trobem entre alguns dels seus representants Les Kurbas, Klim  Polischuk o Mikola Kulish, tots tres afusellats pel règim d’Stalin.

Holodomor


En anys similars, l’adveniment del període franquista inicià una severa repressió cultural sobre el català, prohibint-se l’ensenyament en català i rescindint-se l’Estatut d’Autonomia de  Núria. De la mateixa manera, el català passà a ser una llengua només d’ús privat, censurant-ne les publicacions, prohibint-la com a mitjà de comunicació amb  l’Administració i desapareixent dels carrers i places. Paral·lelament, a Ucraïna, el procés  de russificació seguí a l’Holodomor, fam causada per les polítiques d’Stalin envers el  poble ucraïnès i que ben bé es podria considerar com a acte de genocidi. L’any 1938,  l’ucraïnès desapareixia de l’educació superior, incrementant-se la repressió sobre els  ucrainòfons després de la Segona Guerra Mundial.

Els darrers anys de la dècada dels cinquanta i principis dels seixanta, el  nacionalisme català començà a reorganitzar-se mitjançant organitzacions  clandestines que començaren a articular la resistència de la cultura catalana dintre  la dictadura. Així doncs, des d’Òmnium Cultural i l’Escola de Mestres Rosa Sensat es  promogué la instrucció dels mestres en català examinats per la JAEC.

Paral·lelament, a Ucraïna, la relativa liberalització de les reformes de Krushchev  contribuí a la celebració a Kíiv de la Conferència Científica en Assumptes de Cultura i de  Llengua Ucraïneses (1963). La Conferència suposà, entre altres esdeveniments favorables  a la reintroducció de l’ucraïnès en la vida cultural i social, la republicació de la revista científica en ucraïnès Movoznavstvo i l’intent per aconseguir igualar l’estatus de l’ucraïnès  al rus a l’educació superior. No obstant això, el govern de Brézhnev marcà de nou la  persecució de l’ucraïnès, decreixent el percentatge d’escoles en ucraïnès fins el 30% i dels instituts fins el 6%. Producte de la russificació, l’ucraïnès en moltes àrees quedà  tan dialectitzat pel rus que acabà transformant-se en el súrjik predominant a dia de hui  entre un 11 i un 18% de la població ucraïnesa. De forma similar al cas català, no serà fins  a mitjans dels anys vuitanta quan la televisió i la ràdio comencen a incorporar  l’ucraïnès com una llengua normalitzada, estenent-se la visibilitat de l’ucraïnès als  senyals de trànsit.

 
L’Euromaidan i la fi del Procés: dos moments nacionals distints

Els fets que tingueren lloc a Catalunya la tardor del 2017 foren un dels assumptes més  importants i més discutits a nivell internacional aqueix any. La crisi política oberta per la  Sentència de l’Estatut de Catalunya dictada pel Tribunal Constitucional espanyol allà pel juny del 2010 conclogué set anys després amb el mirall de la DUI i la ràpida intervenció  del govern espanyol, suspenent temporalment l’autonomia i acabant amb la darrera  legislatura del Procés. Aquell engany, reconegut inclús per nostres dirigents (Ponsatí)  revelà com aqueixos que, en un primer moment prometien, acabaren fent mans i mànigues  per evitar la independència. Coincidències del moment històric, el fallit Procés sobiranista  va concórrer en el temps paral·lel al fenomen de l’Euromaidan ucraïnès.

Euromaidan


L’Euromaidan és el nom d'una sèrie de manifestacions que van començar a Ucraïna  a finals del 2013, quan l'ex-president Viktor Ianukóvitx anuncià la suspensió de la signatura  d'un acord d'aliança amb la Unió Europea. Com a resultat, milers de persones van sortir als carrers de Kíiv per expressar la seva insatisfacció amb la decisió del govern. I així, el  que va començar com un moviment social per la democràcia a Europa va acabar provocant un enfrontament entre els ciutadans i el govern ucraïnès, que va provocar un conflicte  militar a l'est d'Ucraïna amb Rússia.

Contràriament al que va ocórrer a la Ucraïna, la realitat a Catalunya, però, és que  d’ençà la Sentència del 2010 i l’aplicació de l’article 155 de la Constitució Espanyola, els  drets i les llibertats dels catalans i els catalanoparlants a Espanya s’han vist  amenaçats front la deixadesa de funcions dels estrategues processistes. L’any 2013,  el Tribunal Constitucional espanyol iniciava una bateria de mesures judicials de la mà del  govern espanyol per a impugnar tota llei, decret o declaració que, emanada des del  Parlament de Catalunya, amenacés la sobirania espanyola sobre el territori català. Les envestides judicials acabaren, de pas, el 2022 amb la immersió lingüística, obligant a impartir un 25% de castellà (com a mínim) a les aules catalanes. Unes mesures  judicials acceptades totes elles per la Generalitat, malgrat les falses promeses de no acatar les.

Contraposant-se al Procés pel Dret a Decidir, l’Euromaidan a Ucraïna tingué uns  efectes del tot distints. El primer, fou l’entrada en vigor de l’Acord d’Associació amb la  UE a partir del 2016. El segon, la consecució de la normalització plena de la llengua amb l’aprovació a la Rada (el parlament estatal) d’una una nova llei d’educació que incrementa l’àmbit de l’ucraïnès en tots els nivells educatius —també a les zones  russòfones.

 
Què ocorre al Donbass?

Mentre els catalans discutien sobre la secessió de Catalunya, algunes veus feien referència  al Maidan ucraïnès, establint comparacions entre Catalunya i el referèndum de Crimea, o inclús amb les repúbliques separatistes del Donbass. Més sonats encara foren els rumors d’una possible ingerència russa en els afers interns de Catalunya. Rumors propagats des de l’òrbita de Ciutadans i Societat Civil Catalana (Francesc de Carreras, Francesc Badia, Rafael Arenas).

El possible esclat d’un Maidan a la catalana arribà a sortir a algunes institucions  vinculades amb la intel·ligentsia espanyola. Per exemple, el Reial Institut Elcano, publicà un informe comparant la situació a Catalunya amb els processos de construcció d’estats contemporanis (Kosovo) o de desobediència civil i protestes (el citat Euromaidan a Ucraïna).

Malauradament, entre diversos compatriotes s’ha creat, una posició favorable a  Putin que en la majoria d’ocasions cau en el simplisme. Alguns independentistes  relacionen Ucraïna amb Espanya i el Donbass amb Catalunya. La veritat és que tant  Rússia com Espanya són potències colonials que han perdut els seus imperis i ara els volen bé recuperar, o bé mantenir. Rússia utilitza els seus colons per expulsar els nadius, a l’igual que Espanya fomenta l’emigració des de Castella envers els Països Catalans. Setanta anys d’Unió Soviètica i quaranta anys de franquisme han afectat a dues  nacions que han patit processos d’assimilació política, cultural i lingüística a un nivell  brutal. L’any 1991, quan Ucraïna recuperà la seua independència, un 40% de la seua  població tenia el rus com a llengua d’ús social. Això era així per una qüestió natural o resultat d’un procés polític induït?

L'agressió del règim rus envers Ucraïna atempta contra la integritat nacional d'un  poble i la seua identitat. El conflicte es sembla a la posició dels colons castellans a  Catalunya. Perquè els catalans es facin una idea extrapolada d’aquest conflicte, seria com  si els colons i els seus descendents al Penedès i el Barcelonès, emparant-se en que la majoria de la població és, en aquest moment castellanoparlant, decidiren unilateralment  annexar-se a Castella. Igualment, si bé la regió del Donbass fou ucraïnesa des del segle  XVII, començà a ser poblada per colons rusos des de la Revolució Industrial. Tot i  això, a principis del segle XX, els ucraïnesos constituïen encara més del 50% de la  població, habitant majoritàriament les zones rurals. L'èxode rural i la diglòssia provocada  per segles de dominació estrangera (recordem que des del segle XVIII, Ucraïna fou  ocupada successivament per Prússia, Àustria i Rússia) provocaren l'assimilació de molts  camperols ucraïnesos a la llengua dels potentats industrials russos.

El 1918, i aprofitant l'avinentesa de la Guerra Civil Russa, els bolxevics ja crearen una república comunista de Donetsk amb el suport dels colons russos. Posteriorment,  Stalin ordenaria l'execució dels intel·lectuals i literats ucraïnesos coincidint amb el  genocidi del Hodolomor; una política mortífera contra el poble ucraïnès duta a terme per  Stalin mitjançant la col·lectivització de béns i explotacions rurals. L'any 1929, durant  l'arrest dels intel·lectuals ucraïnesos, es procedí a l'execució o deportació als kulaks  dels terratinents agrícoles d'Ucraïna. La col·lectivització fou una veritable guerra  contra el model ucraïnès tradicional d'agricultura, duent a que molts camperols, rebel·lant se, destruïren collites i bestiar. Les quotes implacables i la industrialització accelerada  exterminaren entre 3 i 7 milions de persones.

Després de la independència (1991), i malgrat el procés de normalització de  l'ucraïnès a l'educació, només un 25% de la població de Donetsk i un 30% de Luhansk  afirmaven tindre l'ucraïnès com a primera llengua. Llavors, què prima més?:  L'autodeterminació d'una nació sobre el seu país històric o una circumstància puntual duta  a terme per factors exògens sobre un territori concret?

Què són Donetsk i Luhansk sinó un artefacte per fragmentar la sobirania i  destruir la convivència d’un país que va tenir la gosadia d’independitzar-se? Ja es va  fer a Irlanda amb l’Ulster i a Bòsnia amb la República Srpska. En aquest cas concret, la reivindicació de l’autodeterminació apareix com un instrument de l’imperialisme  rus sobre Ucraïna, cosa que origina una situació poc habitual. Pel mateix dret  d’autodeterminació, l’Estat ucraïnès es va independitzar l’any 1991 en les actuals  fronteres reconegudes internacionalment. La població de Donetsk i Luhansk, més que  voler constituir un estat propi, resulta més aviat una población russa que ha quedat dins  Ucraïna, de manera que la seua “independència” no seria més que un instrument per modificar les fronteres reconegudes entre Rússia i Ucraïna. Putin ha negat que Ucraïna  siga una nació, igual que els successius governs espanyols juguen a reescriure la  nostra història amb finalitats aculturitzadores. Les nacions són les que han d’escriure  la seua història.

 
Democràcia i Llibertat: els llaços que uneixen Catalunya amb Europa

Europa és un continent petit i interconnectat, on no existeix cap possibilitat d’aïllament entre els diferents països que componen l’escena internacional. Com a país, Catalunya està present en aquesta amb una veu i una personalitat pròpies. La seua presència és un record per la Unió Europea dels enfrontaments culturals, els esquinçaments socials, la  crisi política, la mancança de qualitat democràtica i l’esquifiment de recursos de les  administracions públiques.

Malgrat tot, els catalans són un poble que, si per quelcom destaca, és per la seua  voluntat de tolerància, concòrdia i convivència. Aquestes actituds han estat assumides  amb tots els ets i uts, des del convenciment més íntegre i no pas com un abillament  desllavassat. Pel costat català, mai hi ha existit cap anhel d’escissió respecte d’Europa, un marc comú on, precisament, els Estats que hi participen s’han dotat d’unes regles de joc on cap dels participants està subordinat o nugat a un altre. I és aquesta relació entre iguals a la que Catalunya aspira, en tant que nació inserida en l’entorn polític, econòmic i cultural al que pertany: l’europeu. Aquest és el desig del poble català, segons ho ha expressat successivament, el d’enfortir els vincles col·lectius i personals, els  històrics i actuals, els sentimentals i racionals amb Europa.

És per això, pel desig d’integració de Catalunya com a Estat a Europa, que la resposta dels catalans al conflicte ucraïnès, tant pel que fa a la societat civil però, sobretot, de les institucions estant, serà constructiva, comunicativa i esclaridora, i no pas confusa, dubtosa o reactiva. El poble de Catalunya és un subjecte polític i estarà a l’altura del moment, superant el misticisme anticatalà, les manipulacions i la negació del seu paper  al món globalitzat que regna a dia de hui.

En conclusió, els catalans hauran de plantejar-se un canvi de rumb. Com queda palès en el cas d’Ucraïna, la disminució de parlants en alguns territoris és un factor susceptible de desfermar la nació. Elements centrífugs com el "alacantinismo" o  "Tabàrnia" van paral·lels a l'ocorregut al Donbass russificat. Per tant, el poble català  ha de solidaritzar-se amb Ucraïna, país que ha sofert el mateix procés d'aculturació que el  patit per Catalunya des d'instàncies espanyoles. El dret d'autodeterminació pertany a  la nació ucraïnesa i no als colons russos.

Ucraïna, com Catalunya, és una nació que té dret a viure plenament en la seua  llengua i cultura i a fer exercir del seu dret d'autodeterminació al món.
Si t'ha interessat aquesta informació, uneix-te al canal de Telegram.
El diari liberal-conservador en català. Diem el que penses. Subscriu-te.

Has d'estar connectat per comentar. Si us plau, connecta't o subscriu-te per deixar un comentari.