VOX i el perill del populisme social-espanyolista

 

Per Guillem Espaulella

Vox no és el far de la dreta. Cal dir-ho moltes vegades. El seu assentament com a quarta força del Parlament de Catalunya és una nefasta notícia per la totalitat de partits que, dins la ben entesa transversalitat que ha de caracteritzar el teixit ideològic d’una democràcia sana, componen el mapa polític actual. De l’esquerra fins a la dreta, tots ens hem de preocupar.

Esdevé en aquest punt imperatiu esclarir que, com a actor polític, Vox no pot convertir-se en subjecte d’etiquetes partidistes tradicionals. El perill de la seva reafirmada presència institucional no radica en uns valors suposadament dretans elevats a la seva expressió més radical. Els escassos indicis ideològics atribuïbles a la dreta clàssica dins el seu discurs no són més que eines mal desenvolupades per tal de complementar d’alguna manera un decàleg intel·lectualment deficitari i manifestament insubstancial. No. El verdader perill de Vox orbita al voltant d’un concepte ben conegut: el populisme que s’articula sobre la maquinació d’enemics artificials i grups adulteradament rivalitzats. És indiferent si es tracta de “comunistes” o “indepes”, l’important és alimentar els inputs de fòbia prèviament instal·lats en el seu electorat. Com diria Cambó, nosaltres amb qui sent un amor afirmatiu pel seu ideal ens hi podem entendre sempre. Ara bé, qui es limita a anar a la contra, com fa VOX, no construeix res i, el que és més perillós, es limita a ser únicament l’anti-esquerra.

Aquesta és l’essència de la seva retòrica, fonamentada sobre la fal·làcia, la post-veritat i la desinformació —que juntes conformen la trinitat dels mals que més acarnissadament lesionen la nostra democràcia— i que converteix Vox en una amenaça directa pel benestar democràtic del país.

 

Vells coneguts

El populisme social-espanyolista de VOX és un vell problema d’Espanya i Catalunya. Una trampa que en el passat va condemnar a la misèria a moltes famílies del país. Avui en dia, quan veiem alguns catalans —d’aquests que es fan dir “d’ordre”— que abans havien votat a CiU i que ara han votat el  partit de Santiago Abascal, a molts ens ve a la memòria el tèrbol atzar de molts homes de la Lliga Catalana. Industrials, terratinents i gent adinerada, tots amants de Catalunya i les seves costums, que davant del terror roig van creure en l’opció de finançar l’alçament dels sollevats al juliol del 1936.

I és que tot i que a partir de l’any 1959 l’economia espanyola va despuntar de forma mai vista, fins a aquell any tot va ser misèria, fam i una autarquia guiada pels falangistes que anteposaven el seu patriotisme extrem davant dels més elementals principis de la ciència econòmica. VOX, amb el seu sindicat i les seves receptes absurdes de donar la culpa de tot a Catalunya, ens recorda que expulsant-se tota responsabilitat i dedicant-se només a assenyalar els adversaris no farà mai res per la nostra economia i pel nostre teixit productiu.

 

Un regal per l’esquerra

La concepció general de Vox com a pol representatiu dels elements més extrems del que tradicionalment s’ha conegut com a “dreta política”, doncs, no és sinó conseqüència de la situació d’hegemonia cultural de la qual gaudeix l’esquerra ideològica avui al nostre país, que de manera deliberada ha instrumentalitzat el partit d’Abascal per tal de ratificar en el pensament col·lectiu de la ciutadania espanyola el rol antagònic i, en aquest cas quasi caricaturesc, que sempre li ha volgut atorgar a la dreta: Una cosa rància, vella i casposa. Reaccionaria i d’adscripció exclusivament conservadora. Exaltadament nacionalista i categòricament enfrontada amb el progrés de les persones. Defensora dels poderosos sobre els dèbils. Retrograda i ultraortodoxa…

Com a persona que se circumscriu a si mateix dins l’espectre de la dreta, no pretenc aquí establir un relat victimista. La demonització de la postura ideològica contrària per part del discurs predominant és, simplement, una pràctica habitual en el manteniment de l’hegemonia cultural pròpia.

No es tracta doncs d’assenyalar ni molt menys culpabilitzar, sinó d’entendre perquè estem aquí i actuar en conseqüència d’una vegada. És hora de reclamar la dreta, la verdadera, sense eufemismes ni complexos. La festa s’ha acabat. Resulta indigne que un concepte tan ric i transversal, impulsor entre d’altres de grans avenços democràtics i principal responsable del progrés moral i material de les persones -ja em perdonareu per escombrar cap a casa- es trobi avui segrestat i desvirtuat per una colla de reaccionaris sense fons argumental que l’empren com a teló d’una obra molt diferent.

Reivindiquem la dreta com a sinònim de modernitat, moderació i alliberament. Garant i principal motor del desenvolupament de drets i llibertats. Connectada amb la realitat i fidel als seus principis, capaç d’integrar en el seu discurs les demandes d’un món canviant. Respectuosa com sempre ho ha estat i conseqüent amb els principis de la concòrdia i el pluralisme, que avui més que mai mereixen ser enarborats.

 

Passar a l’acció

Perquè ser de dretes no és anar en contra de ningú. No és capgirar el llenguatge per enterbolir els debats. No és defensar l’indefensable ni molt menys criminalitzar de manera sistemàtica als qui se senten diferents. No és imposar la moral pròpia sobre els altres. Tot el contrari. Es tracta de lluitar per la llibertat, la transversalitat i la convivència. De fer valdre els valors que li són propis i avançar. De potenciar les capacitats dels individus i col·laborar en el progrés de la nostra societat.

És la nostra responsabilitat reconstruir aquest espai. Ara més que mai, amb una mirada responsable que en defugi consideracions maximalistes i es nodreixi intel·lectualment. L’enfocament és clar: reafirmació de la supremacia institucional; rebuig inequívoc del discurs identitari; canalització de les noves demandes socials; enfortiment del teixit empresarial i emprenedor del país; davallada de la pressió fiscal; respecte i foment del pluralisme ideològic; replantejament del cos administratiu estatal… El nostre corpus ideològic és ric i argumentat. Denunciem sense miraments els qui pretenen furtar el nostre espai. Diguem-ho alt i clar “aquests no són els nostres”. És el moment d’actuar.