Unitat en la mediocritat
24 de novembre de 2020
La mediocritat de qui assumeix que el seguiran votant passi el que passi, i de qui pot esbandir-se les responsabilitats en el veí sense escrutini.
Per Bernat Fernández Roca
Se suposa que termes com “unitat” i “civilitat” tenen el dret de romandre fora del debat polític, a recer. Idealment, serveixen per avaluar l’status quo cultural des d’una reposada distància meditativa, la distància que n’ha permetre una anàlisi seriosa, sensible als factors que a través dels segles expliquen que les nacions s’esfondrin.
La realitat és una altra, i és que els primers a emprar aquests conceptes sovint són els mateixos polítics, que quan esmolen paraules és per fer-ne ganivets.
Unitat: Biden fa dies que se n’omple la boca. La seva intenció, tanmateix, es trepar interessadament sobre el concepte, amb l’objectiu de forçar Trump i els seus defensors a rendir-se, concedint una presidència que, en tot cas -i seguint la solidesa de l’ordenament jurídic- ha de passar abans pels tribunals.
N’és només un exemple, immediat en l’espai-temps.
A casa no es parla tant d’unitat, no. No últimament. Catalunya és diferent.
Hi ha campanyes i precampanyes, i després hi ha el que tenim aquí, on la faràndula partidista és constant. Country before party és un eslògan que no ha arribat a les desenfeinades butaques del parlament colonial.
Lluny queda -qui la recorda?- la màgica imatge de Puigdemont i Junqueras concedint entrevistes junts, fingint amor després d’un matrimoni tan accidentat i rebregat per les intrigues de fons, les plaques tectòniques de la política catalana.
La imatge no era màgica: era il·lusòria. Fingiment d’unitat i de civilitat. No hi ha res de noble i enlairat que no hagi de ser sacrificat a la voluptuositat de l’altar processista.
Lluny queda la imatge, ben lluny. Avui, el clima de nerviosisme preelectoral és ben palpable: conflictivitat vigorosa i creixent, en un país on la lluita entre faccions és la constant principal des de fa dècades.
JuntsxCAT i ERC, tenallats per un destí tràgic, són els sanguinolents hereus de la lluita dinàstica en què ja s’ocupaven Puigdemont i Junqueras, i que troba els seus orígens en l’escampall de grans consensos post-pujolista. La redefinició de la identitat catalana i la correlació de forces que ha de tenir respecte Espanya n’era el repte principal, que ningú ha volgut o sabut encarar. Per què?
Part de la resposta és senzilla: perquè són uns mediocres.
La tribu dels mediocres
Mediocres, sí. Davant la mala praxi i la irresponsabilitat en la governança colonial, els qui estudiem el poder des de fora sovint tendim a explicar el comportament dels nostres dirigents en anàlisis psicològiques refistolades, plenes de revolts, que pretenen elucidar les causes de la malaltia catalana i acostar la nació al possible remei, cas que en prengui consciència -una mena extenuant de teràpia.
De vegades, però, cap explicació sembla concebible. Prenguem-ne un exemple: Com es pot explicar la implementació d’una mesura tan humiliant, tan caòtica i arbitrària com el sistema d’ajudes recent als autònoms?
Cap racionalització coherent sembla possible, o no últimament. La capacitat d’explicació topa amb una sobtada, greixosa paret.
En temps de la nova plaga, hauria de ser evident que la ciutadania desitja una protecció eficient -o, merament, una protecció- de l’economia, i una geometria no arbitrària de les mesures de contenció social. La ciutadania desitja el bescanvi immediat, mínim, del contracte social.
Ara bé: cap integrant del govern s’ha demostrat adequat per acceptar la tasca amb la competència que requereix. El tractament dels autònoms ha fet semblar les cues als supermercats de Venezuela l’encarnació brillant d’una tecnocràcia eficient. Rere el rotund desastre, la ment erràtica del conseller El Homrani, qui ha dissenyat el sistema de repartiment d’ajudes a autònoms, i els traços maldestres del conseller Puigneró, qui n’ha orquestrat la feina informàtica.
No era transparent, que la idea era desastrosa? No semblava evident a ningú, que assignar ajudes segons la rapidesa dels demandants és vergonyós, violent i baix?
El desastre es pot intentar explicar, potser, apel·lant als errors naturals d’intentar fer la feina a última hora i de cop. O, tal vegada, apel·lant a la idea que els mandataris tenen una voluntat servil -tan pròpia dels gran partits- d’intentar quedar bé amb tothom -que només porta a no acabar solucionant els problemes de ningú.
Però es tracta de mediocritat. Pura, estel·lar, estratosfèrica mediocritat.
La nostrada. La mediocritat de qui assumeix que el seguiran votant passi el que passi, i de qui pot esbandir-se les responsabilitats en el veí sense escrutini.
Mentre els retrets entre JxCAT i ERC es dibuixen en cercles que s’expandeixen infinitament, Catalunya s’enfonsa al nivell de la seva mediocritat. Hi ha unitat, sí: en aquest sentit. Unitat en la mediocritat. La resta, diferències superficials. Tinguem-ho present quan anem a votar.
Si t'ha interessat aquesta informació, uneix-te al canal de Telegram.
El diari liberal-conservador en català. Diem el que penses. Subscriu-te.
Has d'estar connectat per comentar. Si us plau, connecta't o subscriu-te per deixar un comentari.
Enquesta
Atès que no s'ha obtingut cap resultat amb la taula de diàleg trampa, Pere Aragonès ha de dimitir i convocar eleccions?
Han votat 703 lectors
Meme
