Una moratòria en immigració per Catalunya

Els Estats Units són una nació que durant la seva història ha rebut diverses onades migratòries. Per tal de gestionar degudament aquest fenomen, Washington ha implementat, al llarg dels anys, diverses moratòries i restriccions migratòries amb l'objectiu de respondre als desafiaments socioeconòmics i de seguretat. Per exemple, la "Chinese Exclusion Act" de 1882 va ser la primera llei significativa que restringia l'immigració -limitant dràsticament l'entrada de treballadors xinesos al país- en resposta a l'amenaça per a l'ocupació i les condicions laborals dels treballadors nord-americans.

Un altre exemple, seria la "Immigration Act" de 1924, o llei Johnson-Reed, que establia quotes per controlar quanta gent de cada país podia immigrar als Estats Units cada any. Aquesta llei enduria la "Emergency Quota Act" de 1921. Així doncs, es va establir que cada any podien entrar al país un màxim de 160.000 immigrants, repartits amb la lògica següent: els immigrants anuals no podien superar mai el 2% del total del grup que prèviament ja residia als EUA. En altres paraules, si a tot el territori hi residissin 100.000 alemanys, cada any podrien immigrar un màxim de 2.000 alemanys. Val a dir, que amb algunes modificacions, aitals normatives de quotes van seguir vigents fins la presidència de Lyndon B. Johnson l'any 1965.

Totes aquestes lleis reflecteixen una resposta política i concreta a les preocupacions socioeconòmiques de l'època. La política americana i les seves moratòries i restriccions a l'immigració ens proporcionen un referent que podem estudiar a l'hora de formular les nostres pròpies polítiques migratòries.

L'allau migratori experimentat per Catalunya al llarg dels darrers decennis ha estat paral·lel a un canvi notable en l’ús i prevalença de la llengua catalana. Durant les dècades centrals del segle XX, el nostre país va rebre una onada migratòria massiva d'altres parts d'Espanya, incidint en el teixit lingüístic i cultural català. El repte de mantenir viu el català en un context d'arribada de molts monolíngues castellans es va abordar amb diverses polítiques lingüístiques enfocades a la normalització durant les etapes de govern de Jordi Pujol. Es pretenien salvar els mobles i que, com a mínim, els catalano-parlants puguessim seguir parlant en el nostre idioma.

Amb el canvi de segle i la nova onada migratòria extra-comunitària, la situació lingüística es va tornar encara més complicada. Segons dades de l'Idescat, i malgrat els esforços de promoció de l'administració Pujol, el percentatge de parlants habituals de català ha experimentat una greu disminució. Si mirem les dades, veurem que l'any 2003 els parlants habituals de català rondaven el 46% i, només deu anys més tard, al 2013, aquest índex havia disminuit fins el 36%. A cada nova onada migratòria, el català ha disminuit -un fet que contradeia la falsa idea de ser "un país d'acollida". L'assimilació lingüística dels estrangers i les seves famílies, en un context de supremacia del castellà, ens presenta un entramat de reptes per a la preservació i l'ús del nostre idioma. Qualsevol defensor del català no pot restar inalterable als fets. Cal que el nacionalisme elabori estratègies que no només fomentin l’aprenentatge del català, sinó que aconsegueixin passar del "saber parlar català" a "pensar, viure i parlar en català". I, per fer tot això, necessitem aturar l'arribada d'immigrants i treballar amb els que ja hi són de forma legal.

El creixement del flux migratori que ha patit Catalunya ha estat únic en el context europeu. D'ençà dels anys 30, hem multiplicat per tres la nostra població. Les repercussions en l'entramat econòmic i laboral d'aquest fet mereixen una atenció especial. Així doncs, l'augment substancial de la mà d'obra, particularment aquella amb nivells més baixos de qualificació professional, ha portat a una saturació en determinats sectors del mercat laboral. Aquesta situació ha potenciat una competència ferotge per aconseguir posicions laborals, especialment aquelles que no requereixen d'una alta especialització. En conseqüencia, s'ha exercit una pressió descendent sobre els salaris i les condicions de feina de la classe treballadora catalana.

Les conseqüències d'aquesta allau migratori les pateixen molts treballadors a Catalunya. La introducció d’una força laboral disposada a acceptar condicions més precàries o retribucions més baixes, desestabilitza l’estructura salarial existent i erosiona les condicions laborals per a tots, és a dir, de catalans i d'immigrants. A més, amb una mà d'obra abundant i disposada a treballar per salaris inferiors, els incentius per a les empreses per millorar les condicions de treball i augmentar els salaris minven considerablement.

Aquest escenari, per tant, enfronta la societat catalana a un dilema entre la preservació de les condicions laborals dels nostres treballadors o rendir-nos a les exigències de la nova esquerra per acceptar més i més immigrants. Encara que siguem ja un 30% de catalano-parlants, una minoria en el nostre país. Encara que haguem triplicat la població del Principat en només 100 anys. Encara que els salaris baixin i amb prou feines puguem pagar un pis.

Quants milions més cal acceptar per gunayar-nos l'aprovació dels jutges de la moral? No conec cap altre país del món que hagi viscut un allau migratòri com Catalunya. I per tot això, jo em planto. Ara toca superar aquesta pantalla. Plantegem-nos una moratòria sobre la immigració, treballar sobre la base de quotes d'immigrants del 0% i centrar-nos en fer que un país milari·lenari no desaparegui en els propers anys.