Una Església que crea confusió

 

Per Constantí Guilla

En només trenta-set anys els matrimonis catòlics han passat de representar el 98,5% del total de les unions civils al 14,8% l'any 2015 a Catalunya. Aquest fet, encara que més accentuat que en altres indrets d'Europa Occidental, no és un fet aliè. L'abandonament del cristianisme manté una tendència molt pronunciada i sense cap mena de fre.

Aquest fenomen coincideix amb la moderació del missatge de les diferents confessions cristianes al llarg del segle passat i amb el paper cada vegada més minvant de la religió a la societat. El laïcisme, sota una aparent neutralitat, ha atacat contínuament la història mil·lenària del nostre país i a la religió pròpia de la nostra terra.

Ara bé, aquesta autodestrucció no està succeint de la mateixa forma a tota la Vella Europa. En primer lloc, seguint les dades d'un estudi de Pew Research de l'any 2018, gran part dels països d'Europa Occidental no considera la religió com a component fonamental en la identitat nacional. Si prenem com a exemple a Espanya, el 59% dels enquestats no ho consideren pas el fet religiós com un dels pilars de la mateixa identitat. Ben diferent és el cas dels pobles ortodoxos, on la realitat és radicalment diferent. Armènia, amb un 82% dels enquestats a favor, Geòrgia (81%), Sèrbia (78%), Grècia (76%) i Romania (74%) lideren el rànquing d'aquesta llista.

El mateix succeeix amb la pregunta que elabora Pew Research sobre l'avortament: Geòrgia, amb un 85% en contra, Moldàvia (79%), Ucraïna (55%) i Rússia (56%) encapçalen els estats més contraris a l'avortament. L'escenari és el mateix respecte altres temes com preguntes sobre l'oració diària, la importància de la religió a la vida o la visió sobre l'homosexualitat. Val a dir que els resultats de la població ortodoxa enquestada varen patir durant moltes dècades l'intent socialista d'eliminar la religiositat i la cultura local, substituint- la per la presència d'un estat totalitari.

El cristià occidental, en canvi, ha patit en les darreres dècades una guerra diferent. L'afebliment del missatge cristià, la pèrdua de la identitat cristiana i de la cultura europea s'ha produït amb molta més velocitat que a l'Est, en especial als països fills de la reforma de Martí Luter.

Amb tota aquesta contextualització es pot entendre millor dos fets que s'han produït al cor d'Europa durant aquest any 2020. Els dos portats a terme per pastors de l'Església, però essencialment antagònics. A principis del present any el govern de la República de Montenegro va ser excomunicat, és a dir, exclosos de la comunió de l'Església. La raó? El govern de l'estat balcànic va impulsar una llei amb l'objectiu d'apoderar-se dels béns de l'Església Sèrbia. Amb el missatge clar de l'Església Ortodoxa de no cedir, milers de protestes multitudinàries s’han anat produint enguany a favor de la protecció de l'Ortodòxia.

Mesos més tard, a l'altra banda del mar Adriàtic, el Papa Francesc publica Fratelli Tutti (germans tots). La tercera encíclica de l'actual Papa mostrà un tarannà radicalment diferent de l'anterior fet esmentat. L'escrit, fora de ser essencialment un missatge cap al poble cristià, parla majoritàriament de conceptes polítics i socials amb una ideologia sensiblement marcada. El missatge central és una crida a una fraternitat mundial de les persones, carregant contra la propietat privada o el nacionalisme.

Respecte aquest últim concepte, el Papa Francesc critica als nacionalismes, ja que "encenen conflictes anacrònics que es consideraven superats, ressorgeixen nacionalismes tancats, exasperats, ressentits i agressius". Més endavant detalla que "una idea de la unitat del poble i de la nació, penetrada per diverses ideologies, crea noves formes d'egoisme i de pèrdua del sentit social emmascarades sota una suposada defensa dels interessos nacionals".

Sobre la macroeconomia, el Papa descriu al consumidor com un esclau del mercat. En aquest sentit, de la propietat privada, declara que "el dret a la propietat privada només pot ésser considerat com un dret natural secundari". Amb una visió d’un fort caràcter marxista, en el sentit estricte de la paraula, demana “tornar a proposar la funció social de la propietat”. Sobre la immigració en parla d'un "principi primari del destí comú dels béns", dels quals "la propietat del territori no pot ser denegada a una persona necessitada d'un altre lloc".

En un text ple d'auto-referències, cites de personatges no cristians (a destacar, les del gran imam Ahmad Al-Tayyeb) i d’idees poc religioses, mostren l’estat de la salut de l'Església Apostòlica més gran d'Occident.

La caiguda del sentiment d’arrelament a la cultura, del paper de la religió tant en l’individu com a la societat i la manca de claredat a l’hora de defensar l’ideari de l’Evangeli s’accentua encara més si es pren la postura d’Occident. A l’actual decadència de la civilització nostra, és moment de tornar a les arrels cristianes d’Europa. Un combat espiritual necessari, defensant l’ortodòxia de la fe, que es tradueix amb una societat més justa, forta i capaç de reconèixer els seus errors i encerts del passat amb orgull i, al mateix temps, amb humilitat.