Un Sanedrí anomenat Generalitat

Per Marc Gafarot

Era l’escriptor Victor Hugo qui a la primera meitat del segle XIX ens parlava que la revolució era un dia de foc i cinquanta anys de fum. Qui sap si el prolífic escriptor francès ja pensava en aquesta Generalitat-broma -millor presa de pèl- que avui fa veure que dirigeix els destins polítics dels catalans. I és que la broma comença a fer-se pesada com una llosa, i ara ens avisen que a tomb de la possible inhabilitació del Sr. Torra tornarà durant un dia el foc dels CDR i qui sap si cinquanta o cent anys de fum, pestilència i anorreament generalitzat. Era això, companys?

Parlant dels tempos, la nostra classe política processista seguirà presentant la crisi de la Covid-19 com la justificació necessària per no fer la independència de cap de les maneres pràctiques i seguiran amb el seu propòsit procrastinador, de deixar pel proper mil.leni, amb una mica de sort i si posen el seu particular accelerador, el que podrien haver fet fa tres anys enrere. Cal reconèixer que el Sanedrí de la Generalitat d’excuses, subterfugis i eufemismes en saben un niu, llàstima que no siguin tan doctes en l’art de cercar solucions o prendre decisions que facilitin la vida dels nostres conciutadans. La gran qüestió és saber si aquesta anti-política i aquesta deconstrucció o negació dels actius i del cabal del nostre país pot acabar tenint conseqüències negatives pels tres grans partits processistes ERC, la CUP i els convergents amb totes les seves incomptables derivacions. De moment, el cert és que viuen dels romanços i la falsa i fàcil llagrimeta i de la nostra injustificada compassió. Ja hem dit en d’altres ocasions que massa gent s’estima més viure enganyada que reconèixer l’engany sofert. Esperem contradir a Twain i que el poble català algun dia, si pot ser no massa tard, reconegui i censuri la immensa i indecent aixecada de camisa patida, indegudament justificada i, encara a hores d’ara, soferta.

 

El Sanedrí del Sud d'Europa

Si quelcom caracteritzava a la casta dirigent del Sanedrí jueu era la seva manca d’escrúpols i la seva resistència a honorar la paraula donada, a més d’una particular i interessada interpretació de la història del poble “escollit” i de les sagrades escriptures. En aquest particular, els homes que composaven el selecte grup solien sortir sempre ben parats i el benefici de carn i almoina sempre era justificat per una, de nou particular, manera d’interpretar història, tradició i fe. Podem negar, que d'ençà una bona colla d’anys el catalanisme polític convers a la fe sectària i dogmàtica processista no s’ha servit de semblants procediments, subtileses i paranys a l’estil dels “homenots” sanedrins? La realitat, agradable o incòmode, palesa que voldran mantenir el relat de la por, la derrota injusta per una legalitat abusiva i la fal·làcia que el món ens mira i que tenim una raó universal que emana del propi espetec del bing-bang. És la seva justificació conclusiva per seguir a la poltrona de la moqueta i la menjadora. Els processistes els uneix una camaraderia que empelta traïdoria i mesquinesa i res els importa que la dignitat d’un poble, i aquí si que el món ens mira, resti pel terra per obra i gràcia de polítics corruptes -car la pitjor corrupció és la de les idees per damunt de la misèria dels calers.

Potser no ens hauria de sorprendre, atenent-nos a la història, el destí final pervers i innoble de la nostra Generalitat. Si nasqué en època medieval com a institució recaptadora, nosaltres que avui no recaptem quasi res d’important, aquesta institució fou el parany que un grup d’unionistes encapçalat per Marcel.lí Domingo li encolomaren al pobre Macià superat per les circumstàncies i desemparat de suports, en el moment posterior a la proclamació de la República. Macià cercava l’Estat -català- i els nous dirigents vinguts de Madrid, amb importants suports a Catalunya com bé demostraria Companys, foren capaços d’encolomar-nos un Estatut que demostrà que monàrquica o republicana Espanya no és la nostra pàtria. Els catalans quan, com ara, ens volem fer perdonar la nostra catalanitat, a part de no resultar creïbles perdem el poc respecte i consideració que el espanyols ens podien tenir. Espanya amb els defectes que pot tenir és un poble orgullós i guerrer i com a tal menysprea els que reneguen de la seva pròpia identitat o renuncien i rebaixen els seus valors suprems, com ara la independència nacional, tan preuada poc temps enrere. Si els polítics de la Generalitat són aquest pèrfid Sanedrí, només cal esperar la destrucció del temple, això és aquesta Generalitat que és una presó fosca i fètida de totes les aspiracions nacionals catalanes i del nostre orgull de nació mil·lenària, a banda de prosperitat. Més que practicar l’autodeterminació, en els seus noms més absurds i insubstancials com era el dret a decidir, ara practiquen el dret abjecte i immoral a l’auto-exterminació. I és que en el fons els nostres polítics de sanedrí o pissarrí, però més d’un d’ells cretí, creuen que els catalans som com els sioux o els apaches i podem viure feliços en una salvatge reserva forestal. Torra, Aragonès, Puigdemont, Junqueras, doncs jo em quedo amb el Tortell Poltrona. Es podrà perdonar, però mai oblidar.