Un poble que promou púrria com Jordi Borràs

 

Per Bernat Fernández Roca

La creença en entitats sobrenaturals pot ser —és ben sabut pels historiadors— d'una altíssima utilitat social. La creença en les bruixes, en els esperits malignes o en la màgia negra, per posar-ne només un grapat d'exemples, pot servir per mantenir les comunitats unides, temoregues i mal·leables. No cal que els fantasmes existeixin per tal que es faci notar la seva presència.

Convé tenir aquestes consideracions presents quan es parla en públic, a la taula dels adults. Les paraules “feixisme” o “ultradreta” haurien de trobar-se en les pàgines finals de cada diccionari, de manera que no se'n faci recurs excessiu i mandrós i alguns s'estalviïn de fer el ridícul. La perversió del llenguatge precedeix la degeneració del pensament. Aquesta perversió és una tria interessada, inicialment conscient, però acaba infectant la ment de polítics i ciutadans fins tornar-se automàtica, inconscient. Paraules que s'haurien de confinar a l'anàlisi històrica seriosa i la discussió política madura són massa sovint grapejades per les mans llefiscoses de cada tribú d'esquerres de la nostra rebregada colònia, com ha fet Jordi Borràs en el seu últim article.

Borràs ha escrit el text després d'insultar aquesta publicació, La Santa Espina, titllant-la de racista. Es troba sota una il·lusió capciosa: pensa que ha actuat lliurement, però la realitat és que no. En realitat, la seva astracanada venia dictada per la baixesa del seu caràcter i, sobretot, pels interessos que serveix. L'home menys lliure és el més ben pagat.

Però qui és, Jordi Borràs?

 

La trajectòria fins als partits

Jordi Borràs prové d'una família catalanista. Originari de Gandesa —lloc de batussa durant la Guerra Civil—, assegura haver-se criat amb consciència plena i emotiva de la petjada franquista en el país, malgrat haver nascut després de la mort del dictador. Dels seus vincles familiars en destaquen el germà i l'oncle, que també han fet carrera en la fondària de la caverna processista, treballant per diaris   subvencionats i llefiscosos com l'Ara o El Nacional; publicacions que tenen la sola funció de deixar els polítics sense vigilància ni crítica, sense ciutadania madura ni periodisme seriós i il·lustrat que els faci espavilar.

Borràs va adquirir les primeres dosis de rellevància fotografiant manifestacions de l'extrema dreta a Catalunya, esdeveniments esperonats per la complicitat dels partits espanyols regionals, que en més d'una ocasió hi van enviar els seus líders (Rivera, Camacho) causant que acabessin fotografiats per la càmera Borràs.

De les manifestacions en qüestió a les picabaralles amb Societat Civil Catalana, Borràs va seguir documentant els crits, símbols polsosos i comportaments assilvestrats de la fauna espanyolista, però arribats a aquest punt la seva feina va adquirir una dimensió diferent, corrupta i corruptora, magre i magrejada, a causa d'un fet molt senzill: les fotografies de Borràs van començar a esdevenir útils per alimentar l'arsenal d'excuses del règim processista.

 

El poder de les imatges

Per descomptat, les càmeres tenen biaixos de moltes menes, i no és necessari que una imatge sigui borrosa perquè mostri una realitat desdibuixada, mancada   de contorns i límits que les facin entenedores. Allò que Jordi Borràs ara ja només anomena reiteradament “ultradreta” no és res més que espanyolisme, o l'aspecte que té Espanya quan està disposada a mantenir Catalunya sota la seva bota a qualsevol cost. No són feixistes, Jordi, són espanyols.

El fotoperiodista —que critica una dreta que, segons ell, viu en una “torre d'ivori”— es dedica en l'actualitat a fer actes per l'ANC, passejar-se per les tertúlies colonials o escriure llibres amb Antonio Baños. Admetria Borràs la instrumentalitat de la CUP en la rendició que va seguir el Primer d'Octubre?

En una ocasió, el Juliol de 2018, Borràs va ser presumptament agredit per un policia nacional, fet que va trobar ressò en missatges de suport que provenien de tots els partim del règim, és a dir, de tota sangonera del corrent polític i de tota corrent de victimisme, com ara Torra, Puigdemont, Colau, Tardà, etc. Certament, podem celebrar aquest moment d'unitat política com si es tractés d'un gest d'humanitat i empatia per part de l'establishment. Però ens equivocaríem. Es tractava d'un gest de reconeixement a la utilitat de Borràs, d'acceptació a la tribu, una medalla d'honor a serveis exemplars, que resa: “Benvingut a la família.”

És important notar que Catalunya abraça l’infantilisme i victimisme de mercenaris toixos com Jordi Borràs, mantenint el país en les possibilitats d’avenç característiques d’una bicicleta estàtica. És mera púrria nostrada, producte natural d’una cultura estrafeta. Mentre la situació sigui aquesta, la independència romandrà inamovible, ben arraconada rere crits d'ultradreta, de feixisme i que ve el llop.

Ves, que no sigui tot un gran muntatge, i que rere el llençol no hi hagi res —només un fantasma.