TV3 i l'edat mental

 

Per Bernat Fernández Roca

A la base de totes les coses vives —això és, de totes les coses que irradien energia i pulsió vital— hi ha un impuls visceral, no racionalitzat, que ens acosta als nens. L’edat de la innocència és l’edat de la manca d’excuses, del risc, de la valentia que es confon amb l’arrauxament i de l’amor més pur i net pels contorns familiars, per la creativitat desimbolta i l’alegria. En les escriptures, els nens són presentats com a paradigma de l’amor absolut i cristal·lí a la vida, en totes les seves manifestacions. Sovint són només els nens qui viuen plenament sadollats del món en la seva immediatesa, en la seva profunda i inefable simplicitat.

Quan Vicenç Sanchís —amb un to de macarra envellit i avinagrat que hauria de ser massa fatxenda per una figura pública— assegura que TV3 no té els recursos per fer un canal només per a nens, no només menysprea frívolament les futures generacions de catalans, sinó que es serveix del cinisme que el Procés ha promogut en les generacions anteriors per a sobreviure amarat de mentides i justificacions rocambolesques.

Voler un canal juvenil i de qualitat com fa vint anys, ha dit Sanchís, “és una reflexió imbècil”, pròpia de “masoquistes nostàlgics”. Però a Catalunya hauríem d’estar-hi avesats: també s’apel·lava al realisme per negar la viabilitat de les consultes i del referèndum.

A casa nostra, hi ha interès a confondre el cinisme amb el realisme i la maduresa. De fet, hi ha un interès general a barrejar les paraules i buidar-les de significat. Tanmateix, les maniobres il·legítimes de la raó tenen conseqüències: Sense impuls, sense energia de fons ni esperit, no hi ha producte cultural que funcioni. Els diners hi són. Només cal veure la dispensabilitat de programes com Planta Baixa, el nefast FAQS, el Tot Es Mou o l’Està Passant, programes que naveguen mínims d’audiència històrics. Low ratings!

TV3 no té ambició perquè no la vol; perquè és una empresa de perdedors; una empresa afincada sobre l’iceberg de pèrfides mentides, i on gent com Sanchís té la posició que té gràcies a un entramat electoral que rep el suport nominal de la majoria de catalans, mesells i idiotitzats.

 

La caiguda de TV3

Tv3 no ha de, simplement, crear un canal infantil. Aquesta no és la qüestió de fons. D’infantil ja ho és, perquè tracta els seus espectadors com a menors d’edat cada dia, inoculant-los el discurs socarrimat del processisme i distraient-los amb cants de sirena del progressisme postmodern més desfermat, tercermundista i submental. L’apologia de la delinqüència i del radicalisme polític d’esquerres, la superficialitats dels continguts i la freqüència amb què el castellà hi fa estralls són raons suficients per veure que TV3 és ja, de fet, un canal per nens petits -ara bé, confeccionat pel consum masoquista d’adults.

Fer un canal infantil amb cara i ulls demana molta més maduresa i responsabilitat que la que la classe politico-mediàtica catalana és capaç de reunir. Estar al nivell dels nens, de la seva capacitat de dir la veritat, de no defugir la corporalitat i de riure’s de les complexitats de la racionalitat, demana un esforç de voluntat inexpugnable, i per tant impensable a casa nostra; demana estar disposat a fer massa coses: a desfer l’embolic de mentides processista, a defensar la llengua nadiua com a valor immortal, a oferir al públic unes quotes de creativitat i imaginació invulnerables al sentit del ridícul i a les comoditats de viure com a capatàs de la plantació.

Fins que no facin tal canal, jo no la miraré. Però tampoc no votaré els partits que n’escullen la cúpula dirigent, ni faré veure que la cosa no va amb mi: la nostra la paguem tots, i la televisió de qualitat és imprescindible per tot país pluricel·lular mínimament vertebrat.