Tornen les tribus

Per Bernat Fernández Roca

Tornen les tribus. La societat es segmenta en petits grups carregats d'ira. Són caòtics, histriònics, viscerals i lletjos. Ho veiem arreu. No té aturador. Jo us ho vaig dir primer. La civilització recula i tornen els bàrbars. Seran els nostres fills i els nostres néts. Serà una implosió. Tenim massa diners i massa benestar, massa plaers i massa lleugeresa, i ens ho estem gastant amb la frivolitat de qui no ha pagat mai una factura. Som el fill esvalotat que dilapida l'herència dels pares. Som l'imperi romà, que per venerar l'opulència va deixar de creure en els seus déus, afeblint-se terminalment. Roma va ser rossegada per les termites de la manca de valors, i en seguim la mala estrella. Però la vida sempre és justa, i després que les tribus hagin saquejat les nostres ciutats i hagin cremat les formes familiars que estimem, descobrirem que necessitàvem policies i mossens, i que cap país té els capil·lars per sobreviure sense haver protegit la idea moderna del ciutadà.

Què és, el ciutadà? El ciutadà es defineix en oposició a l'estranger. És una distinció inevitable, plena de responsabilitat. El ciutadà té drets que no té el mer resident, el forà, el passatger. El ciutadà és segellat com a lliure i igual que la resta de ciutadans. El punt clau és que ho és independentment de la seva raça, sexe, o classe. La idea occidental de ciutadania és una construcció noble i enlairada, però sobretot imprescindible per tenir societats amb la textura enganxifosa de la cohesió social. La ciutadania és armadura, és os, és roca. Es troba al començament de la llei i de la llibertat. És una primera línia de defensa d'occident. I, no obstant, es troba sota assalt. No tenim gaire temps.

Tornen les tribus, i sempre que hi penso recordo que nacionalisme és avui una paraulota, i que l'aversió encefàlica que produeix es sol justificar apel·lant a la deformació germànica del concepte: Blut and boden, sang i sòl, la idea que qui no té ascendència ètnicament germànica no pertany a la comunitat. No és casualitat que l'aberració  fes fortuna a la part d'Europa on l'imperi romà mai no es va saber fer respectar del tot. Ara veureu per què.

 

L'esquerra i el nacionalisme

Benvolgut lector: jo sóc català, i com que no compro el pinso de l'esquerra sóc català plenament, contra tota dicotomia, contra tot escenari hipotètic, contra tot fals dilema dissenyat per fer trontollar els primers principis. Sóc sobretot català, i per tant no em poden fer triar entre ser català i ser res més. La meva lleialtat és fonamentalment a la pàtria, perquè la pàtria és una manera local de concretar unes idees, una cultura, una religió; és a través de la pàtria que connecto amb els valors universals. La pàtria és bàsica, es troba a sota de tot, com el cor i la intuïció. Ho repeteixo: No he de triar entre ser català i ser res més. Sóc això, i punt. Més enllà, prostitució i excuses.

La gent d'esquerres ho té molt difícil per ser nacionalista de manera tan visceral i clara. L'esquerra ha atacat tradicionalment el nacionalisme per tot flanc, i les seves envestides sempre han estat, de manera indirecta, atacs obstinats contra la idea de ciutadà. El marxisme buscava la fi d'occident, de la prosperitat, de la llei, dient-nos que és un error que ens identifiquem com a fonamentalment catalans. Que a la base també hi ha d'altres coses. Els marxistes clàssics deien que també som fonamentalment classe obrera, o pobres, o, per dir-ho més exactament, perdedors. Que ens hem d'unir als perdedors del món. Els seus ecos es poden escoltar en les cantarelles fraternals dels comuns, i en el seu clam raquític per ajudar els “pobles d'Espanya”.

Tornen les tribus, i ho dic perquè avui dia l'esquerra diu coses tant o més miserables, però lleugerament diferents. JxCAT, ERC o la CUP, que són tots d'esquerres, perquè han subscrit tots el mateix discurs de perdedors, en són un bon exemple. No fan la independència, però a canvi prometen “justícia social”, “feminisme”, i d'altres melodies fúnebres. Fa no gaire una noia de la CUP s'atrevia a parlar de planificar l'economia, “des d'una perspectiva marxista”. L'acudit s'explica sol. No saben protegir un país i volen fer plans quinquennals. Em recorden als animals amenaçats que fan esgarips abans de d'arrencar a córrer, temorencs. Els partits del sistema autonòmic hauran de fer cada vegada majors escarafalls per tal de no admetre que apuntalen el règim, i que el règim és de paper galdós.

L'esquerra, que domina la política catalana des de Carles Riera a Laura Borràs, pretén fer triar els votants entre la seva identitat nacional o ser igualitaris, solidaris i fraternals, per així evitar haver de complir el mandat del primer d'Octubre. Com els germànics, aquesta esquerra postmoderna defensa que la identitat ve donada per la biologia. Defensa que ningú s'ha de definir per la seva condició de ciutadà català, sinó que és més important el fet de ser negre, o dona, o trans. I això dóna drets diferencials sobre la resta de ciutadans. “Oblida't de Catalunya” diuen. “Troba la teva tribu i queixa't.”

Massa poc imperi i massa poca civilització. Per enèsima vegada, Roma no s'ha sabut fer respectar. La història es mossega la cua, i els bàrbars cauen sobre nosaltres de nou. De nou, tornen a  anar vestits de manera bigarrada, exhibint una aparença estranya, horripilant, emetent sorolls inintel·ligibles. Identity Politics xarona, tercermundista i processista. És clar que aprofiten la somnolència irresponsable de la dreta per fer l'assalt.

Però són il·lusos. Ens defensarem. Protegirem la idea de nació i de ciutadà. Protegirem la democràcia, l'ordre, la llum, la caritat. Només hem de fer una cosa: posar únicament la nació al centre de les nostres reivindicacions. No hi ha pal·liatius, substituts, subterfugis. No volem cap excusa. Volem la llibertat plena, i lluitarem fins el final. La independència ens seguirà com el sol la tempesta. Contra les tribus, la nació. I per la nació, la independència.