Síndrome d’Estocolm 

 

Per Marc Gafarot

La claca processista es defensa de l’allau de crítiques a la composició d’aquest govern argumentant que ara, per fi, tindrem un govern per prendre decisions, fer coses —positives s’entén— i, molt de passada, mitjançant algun miracle en terra secular i encara catalana, avançar vers l’autodeterminació i la independència. Sorprèn que ara ja ningú recordi i hagin passat en desús termes tant insignificants com absurds com aquella entelèquia anomenada dret a decidir o les subsegüents i repetitives pantalles processistes. El poble català és tan crèdul, mesell i necessitat de relats ensucrats que tot s’ho empassa i, si cal, el món ens mira i la terra és plana i groga. Ara mateix, els processistes es freguen les mans confiant que aquesta nova coalició es doti d’estabilitat i tot ho confien a suposades bones maneres i intencions dels homes i dones del partit socialista. L’abraçada de Cuixart amb Iceta, o sigui amb un dels teus suposats incriminadors i botxins , denota que tant a l’anomenat exili com a la presó han perdut totalment, si és que mai les tingueren, les cartes de navegar, la xaveta i no esmento per repetició el mot dignitat.

Que ningú s’enganyi: Pere Aragonés és tan independentista com ho pot ser Rufián; o Puigdemont com el nou flamant conseller d’economia Jaume Giró. Aquest darrer, en el seu càrrec a La Caixa, fou dels que recolzà la decisió de Fainé de traslladar la seu de l’entitat bancària cap a València. Un patriota de pedra picada, això si d’Espanya o de la Comunitat Valenciana, no pas de Catalunya o el País Valencià. Amb aquestes circumstàncies, Madrid no pot fer altra cosa que mofar-se fins l’extenuació dels nostres polítics perquè saben que en el pitjor dels casos aquests sempre tindran un preu i un acolloniment congènit i general. I val a dir, que si el que calés un preu, avui  clarament a la baixa i molt vingut a menys. Lluny queden les èpoques del Pujolisme imperant on els prohoms de Pujol -no pas tots- manaven i robaven com Déu mana tot emportant-se alguna competència i algun caler cap a la nostra Catalunya. No era correcte, però sempre serà menys dolent que aquesta baixada permanent de pantalons i l’art de l’adoració i genuflexió cap al teu inquisidor.

No sóc cap nostàlgic d’aquella època perquè el Pujolisme va donar molt menys del que podia i amb pràctiques tan poc edificants feu germinar la xacra de la prostitució i la renúncia política col·lectiva que tot ho ha amarat i inundat a Can Generalitat. Per tot el que donà en els seus inicis el Pujolisme, si dotat de decència, en llur teoria i praxi, hagués pogut esdevenir l’autèntic pal de paller o pedra angular d’una futura emancipació política real de Catalunya: la independència i no pas aquesta broma de mal gust del malaguanyat octubre any 17. Puigdemont i Junqueras no deixen de ser fills de les velles i nocives pràctiques del pitjor Pujolisme i tot el que els segueix és arrebossar-se en el fang i la putrefacció. D’aquí que la muller de l’expresident cobri, i no pas malament, d’una institució espanyola com la Diputació de Barcelona i el “germaníssim junqueraire” segueixi a Ferrovial fent negociets amb els espanyols a compte de “l’home lledoner o lledonaire”.

Ara també fa dies que no sento allò de que Espanya és un estat demofòbic i que no hi ha divisió de poders. És clar que aquesta demofòbia o menyspreu per les conegudes tesis de Montesquieu sembla que només se la imaginen els polítics processistes quan governa el PP; per llavors quan governa el PSOE o l’esquerra en general no semblen adonar-se  d’aquesta greu imperfecció del sistema. De fet, la imperfecció que els hauria de’ocupar i preocupar és aquella que té a veure amb l’anticatalanisme; i no pas la ximpleria pornogràfica i arrogant de “voler regenerar Espanya”. Junqueras que hauria de saber un xic d’història fa que no ho vol veure i en Puigdemont com a bon periodista actual no té ni idea d’història. Així ens ha anat.

Però tot això no seria possible si no comptessin amb una societat com la catalana del tot malalta i pueril. Mancada de valors, de rumb i dignitat. Els pobles decents —i coratjosos— quan perden no s’agenollen tot demanant perdó i tampoc elaboren falsos relats autocomplaents. El dia, si és que mai passa, que sortim d’aquest bucle llavors podrem parlar d’independència previ pas a la decència. Fins llavors confondrem traïdors per herois i botxins o esquirols per amics. Se’n diu per si no ho saben síndrome d’Estocolm. Això és Catalunya societat malalta.  Seguirem car no ens callaran per dos grans i greus motius: amor i respecte a Catalunya i comprendre que sense llibertat -personal i col·lectiva- no hi ha democràcia possible.