S’ha acabat el joc!

 

Per Adrià Julià

L’independentisme és davant un immens desert: no queden fulls de ruta, objectius de progrés ni la possibilitat de materialitzar escenaris pel país més enllà de la subsistència de la classe política i negociar els termes de la rendició. I el que és pitjor: els partits que ençà van exercir i volen continuar exercint el lideratge han perdut completament el nord.

Fruït d’aquesta gèlida situació, comença a calar entre les files dels independentistes un sentiment de culpabilitat: la creença que som en aquest punt mort per pròpia falta de voluntat i que tenim els lideratges i el desprestigi institucional que mereixem. No puc estar-hi més en desacord.

Els polítics del Procés han capitanejat la travessa fins la terra promesa com si d’un viatge de plaer despeses incloses es tractés i on els catalans, encara poc experimentats, érem tutelats com autèntiques criatures. Set llargs anys de simbolisme institucional i somriures, de carregar-nos fins al capdamunt de raons i de mercadeig polític —òbviament, sense èxit— amb l’Estat espanyol que, al cap i a la fi, té el control i cap raó per voler negociar res que no sigui altra cop la rendició dels catalans.

 

Presidents que no presideixen

Però igual que els èxodes no són lliures de desgràcia, la nostra travessa esdevingué accidentada a partir del moment en que Espanya va fer ús del seu monopoli de la violència i va decidir atacar. I és que, a falta d’haver fet ús del poc poder que li restava, a falta d’haver preparat una estratègia de defensa consumat el miracle del 1 d’octubre, Puigdemont i el seu govern va decidir esfumar-se 27 dies després, uns van marxar i els altres es van lliurar a l’enemic.

Després d’haver patit col·lectivament un xoc a mans del 155 i el consegüent parèntesi que ha estat el govern d’en Quim Torra, ha arribat per desgràcia de tots el govern Aragonès.  Podríem anomenar-los perfectament la segona generació de polítics del procés, joves que anhelen una llarga carrera política i que han ascendit meteòricament sense comptar amb cap més experiència que l’exercici de càrrecs discrets i la supervivència dins la nostrada partitocràcia. Són, a més, tutelats per l’Estat espanyol per mitjà dels desgraciats hostatges polítics, arrecerats les nostres pròpies presons. Els dirigents actuals, incapaços de decidir res sense vistiplau dels presos, han esdevingut les noves criatures del procés.

 

Costarà no recordar-ho

Generen desconfiança i vergonya. Desconfiança perquè s’han demostrat incapaços d’abanderar els interessos del país davant la crisi pandèmica, de projectar una seqüència coherent en les passades -i erràtiques- negociacions, més que previstes des de mesos enrere, i ara pretenen plegar veles a canvi de l’alliberament (reversible) d’unes persones que van entregar-se voluntàriament a la injustícia.

I vergonya perquè independentistes i no independentistes assistim astorats al replegament dels màxims representants del país cap a actituds d’indigència extrema. És desolant veure el triumvirat independentista depenent de l’almoina de Madrid que, en un previsible acte de clemència, resoldrà l’assumpte català concedint quelcom que no arriba ni a l’Amnistia ni a l’Estatut d’Autonomia. De llibertat ja en parlarem en una altra ocasió que, pel que fa als catalans, ni hi és ni se l’espera.

És evident que cal recuperar el rumb i la il·lusió de la gent del país, que és molt més digna i capaç que els quatre gats que la governen. I és evident que ben aviat, la maduresa d’edat adquirida per l’independentisme aflorarà amb una nova actitud de combat. El seny donarà pas a la rauxa, la revolució dels somriures esdevindrà de nou la Rosa de foc i la nova generació de polítics processistes perdrà el comandament, que assumiran els líders realistes, capaços i desacomplexats. Aparteu-vos criatures: s’ha acabat el joc!