Revisionisme per esborrar-nos el futur

 

Per Adrià Julià

Fa poc més d’una setmana el Diari de Balears es feia ressò d’una esmena presentada per Unidas Podemos envers una PNL del Congrés espanyol que instava a reconèixer la unitat de la llengua catalana als territoris de la seva parla. Els morats, seguint la línia deshonestament revisionista habitual que els ha sustentat, clamaven per imposar les denominacions “balear” i “valencià”, tractant el català com l’excepció al principi evident arreu: la diferència entre llengua i dialecte, entesa i no qüestionada en les altres grans llengües com l’anglès o el seu propi castellà.

A través del discurs i l’obra de govern, els malintencionats neocomunistes han esdevingut el puntal desorientador que l’Estat necessitava amb vehemència enfront el desafiament que suposa la presa de consciència nacional. Serveixen així al mateix règim que, paradoxalment, els ha criminalitzat al llarg dels anys i no dubtarà a treure-se’ls de sobre arribada l’oportunitat.

El patriotisme descafeïnat que irracionalment desprenen només pot entendre’s com a reacció feta des de l’anticatalanisme, a partir del qual materialitzen noves i falses realitats a mida dels objectius polítics del moment. Dirigits a més per una Espanya que, lluny de reconèixer els pobles integrats i retinguts des de temps ençà per mitjà de la violència, cerca desesperadament esborrar tot rastre de pertinença a les nacions històriques. Als catalans (valencians i illencs inclosos), bascos i gallecs se’ns vol assimilar a l’espanyol mitjà contemporani, un model de ciutadà buit que només creu en allò que veu i que el sistema pot comprar amb qualsevol llaminadura (E. Vila dixit).

El mecanisme per a aconseguir-ho ja és damunt la taula: provincialització de llengua, cultura i història i progressiva substitució de les darreres per d’altres creades i acceptades per l’Estat.

Del revisionisme fet contra la llengua pròpia crec que no cal explicitar-ne res més: és un fet prou sabut i, afortunadament, les persones amb un mínim fons intel·lectual ja n’estem previngudes.

 

Jueus dins l’Espanya feixista

Un aspecte que sovint passa més desapercebut és la percepció social induïda d’ençà l’ocupació borbònica (i accentuada per la historiografia franquista) en la que els catalans som els causants de totes les desgràcies d’Espanya. Un escenari on pronunciaments armats i dictadures sagnants s’han succeït en nom de la preservació de la llibertat davant el gran mal: els satànics nacionalismes i el cataclisme de l’Espanya trencada. Relat que continua essent emprat pels demòcrates actuals i blanqueja, davant l’opinió pública, qualsevol acció repressiva contra la nostra comunitat.

D’aquest xantatge fet a gran escala en resulta haver assumit de forma prou natural l’actitud pròpia d’un poble vençut, que no vol causar nous “problemes” i que serà capaç de renunciar a les aspiracions i a la pròpia personalitat per encaixar dins l’Estat dominant.

Amansits i congraciats amb els amos de la metròpoli, ens rematen ara amb una nova relectura històrica imposada de facto via la centralització de continguts estratègics en l’ensenyament i la consolidació, a través dels altaveus mediàtics, ja a l’edat adulta. Una revisió coordinada des de Madrid on no només es dicta allò que s’ha de saber “perquè és comú a tots”, sinó que no hi té cabuda allò que segons Espanya “no ha existit mai”.

Les nostres institucions, enlloc d’enfrontar-s’hi, reneguen avergonyides dels nostres referents patriòtics per substituir-los per d’altres més inofensius, purament folklòrics i alineats amb els valors polítics que els convingui més potenciar cara al ramat.

 

Tot és opinable

Pel que fa al relat cultural, l’escenari temporal tampoc juga a favor nostre. La visió liberal que hem assumit els països occidentals ens ha dut altes quotes de llibertat i tolerància: fantàstic! La lliure batalla d’idees que ha aflorat també ha comportat, però, que pràcticament tot el coneixement hagi esdevingut relatiu i opinable. Aquest fet s’agreuja, a més, ajuntem en condicions d’igualtat científics i acadèmics amb ignorants profunds versats, això sí, en la dialèctica.

Aquesta educació basada en el “tot s’hi val” podria desencadenar, a llarg termini, la pèrdua del reconeixement cap a les nostres arrels, cada cop més difuses i minoritzades en l’allau d’informació que rega allò la nostra experiència. Fàcilment podrem perdre el nord, deixant de ser poble per esdevenir una massa atomitzada, sense un coneixement, estima del propi passat i mancats de referents culturals definits.

És de vital importància comprendre per què cal encarar amb la major de les mentalitats de combat el revisionisme fet contra la nostra identitat. I en serem capaços esdevenint bons coneixedors de la meravellosa terra on pertanyem, del llegat dels nostres gloriosos avantpassats i adoptant una actitud crítica envers lliçons de catalanitat vingudes de files contràries. Fem-ho i preservarem la integritat i el futur.

“Qui controla el present controla el passat. Qui controla el passat controla el futur”. George Orwell, 1984.