Radicals

 

Per Jordi Bohigas

L'anècdota que explicaré va passar ja fa uns anys, al final del llarg mandat del president Jordi Pujol. Estava en un sopar i s'hi van presentar uns amics d'amics que resultaven ser d'ERC. Jo feia poc que militava a Unió Democràtica, un partit que era l'ase dels cops de l'esquerra independentista que la considerava conservadora i poc ferma nacionalment.

Cal dir que a Unió hi vaig entrar amb el nas tapat, més per un concepte ètic de la participació política que pel fet de pensar que era necessari i, encara menys, per escalar dins les menjadores públiques. De fet pensava, i segueixo pensant, que si les grans decisions es prenien dins els partits, la ciutadania hi havia de ser. Igual com és important la sindicació, no per buscar un lloc d'alliberat. I si jo creia en una cosa m'agradava predicar amb l'exemple, encara que em costés fer el pas. I Unió no només era el partit que s'adaptava més a les meves conviccions, sinó que els seus dirigents em semblaven els menys demagogs de l'arc polític català.

 

ERC no té principis

Tornant al sopar, cadascú sabia on estava i llavors, els d'ERC estaven frisosos per trencar amb la llarga hegemonia de CiU i no se n'amagaven. L'excusa eren els pactes de Pujol amb el PP i el fet que, ells sí, eren independentistes.  La seva aparent superioritat moral era aclaparadora. En un moment del sopar els vaig etzibar, maldestrament, que eren uns radicals. Per defensar-se, van dir que sí que ho eren. Que "radicals" ve d'arrels, i que si ser un radical volia dir estar arrelat a la terra, doncs ho eren. Reconec que em van donar una bona lliçó.  Llavors encara no els vaig etzibar la frase atribuïda a Coll i Alentorn, que tant corria per Unió, que "l'únic principi d'ERC és no tenir principis". El temps permetria fer justa aquesta afirmació.

Passats els anys, no sé si els joves aquests (dels quals no recordo ja gairebé ni la cara ni el nom) segueixen a ERC o si segueixen sent tant radicals. Poc després de les eleccions de 2003 ERC va demostrar la seva consistència afavorint l'accés al govern i la presidència de la Generalitat del PSC. Mai fins llavors aquest partit sucursalista espanyol havia tingut tant poder a Catalunya: controlava la diputació de Barcelona, l'ajuntament i la Generalitat, i poc després hi sumaren al govern de l'Estat espanyol. El pacte del Tinell s'explicava, des del punt de vista nacionalista, per la necessitat de "purificar" CiU dels llargs anys de tocar poder. Semblava comprensible. Menys comprensible va ser la segona vegada, el 2007, permetent  l'accés a la presidència de l'ínclit José Montilla. La retirada de caretes ja era total.

 

La desfeta independentista

A partir de les consulta d'Arenys de Munt de 2009, veient que ERC no podia controlar el moviment, es va afegir al carro del pols independentista que liderava llavors el president Artur Mas, de CiU. Una competició que es tractava d'anar col·locant cadascú les seves peces per, al final, fer-lo descarrilar. ERC va col·locar una de les seves, Carme Forcadell, com a presidenta de l' ANC i, després del Parlament. CDC, al seu torn, faria servir un personatge com Jordi Sánchez com a substitut de Forcadell. Tot estava preparat per, a l'últim moment, fer descavalcar la independència.

ERC segueix encara avui un camí ascendent de cares a obtenir l'hegemonia política de Catalunya en substitució de l'extinta CIU. En canvi, Unió ja no existeix, com tampoc CiU, una formació que es va trencar per la decisió maldestra dels seus dirigents. Si bé la imatge d'Unió que es té externament ha estat la que ha donat el seu líder Duran i Lleida , el fet és que dins d'Unió hi vaig conèixer no pocs independentistes, que ho portaven amb la dignitat que podien, com ara en Josep M. Vila d'Abadal, fundador de l'Associació de Municipis per la Independència. Però n'hi havia molts més, alguns d'ells eren històrics, com ara els fills de Carrasco i Formiguera. Duran havia estat un polític molt hàbil que havia sabut jugar amb les menjadores de les institucions per introduir la seva gent i així assegurar-se el domini del partit, mentre anava cremant els ferms. Amb els anys, els independentistes d'Unió em van demostrar que aquests sí eren radicals. Gent de valors, insubornable. Gent que es considerava independentista però sense ser d'"esquerres" a la manera d'ERC. Gent que creia en la transversalitat de l'independentisme, com abans del nacionalisme, així com els valors de l'humanisme cristià. I aquest és un valor molt preuat que és necessari preservar per l'espai independentista, malgrat els cants de sirena i els estímuls perquè el sobiranisme acabi caient sols d'un costat, tot rebutjant els de l'altre per "conservadors", un error que podria tenir conseqüències fatals per la causa.