Que perdin tots!

 

Per Marc Gafarot

Fer un article com aquest, no és pas un plaer, és una autèntica derrota i suposa una clara constatació de la misèria moral i política que s’amara i s’empelta, a dia d’avui, el conjunt de la política catalana. En aquest escenari, siguis del pelatge ideològic o nacional que triïs no trobaràs consol ni votant a la contra, un clàssic de l’elecció política com ens avisava el mateix General de Gaulle. Votant a la contra, tal vegada representa una opció encara més perversa i odiosa que el vot ideològic o nacional suposadament més coherent. Coherent? Quina bestiesa! Per un moment havia oblidat que parlava de la representació política i partidista d’aquesta Catalunya societat malalta, com jo tinc a bé anomenar-la. Si uns són dolents —suposem els nostres— i els altres pitjors —els anticatalanistes i / o unionistes—; què et queda llavors? Doncs allò de com pitjor millor. Expliquem-ho pausadament.

Per molt disgustat i decebut que un nacionalista català es trobi amb els nostres polítics, en síntesi colla de llardosos farsants, impostors de la decència, emmetzinadors i enganyadors de sogres, avis vailets somiatruites i no vull oblidar resta de població ximple i embadalida de la lluna adulta, el que mai podem fer com a catalans, precisament per respecte per la nostra identitat i tots aquells que heroicament, o no, ens han precedit, és acabar votant opcions espanyolistes que si poguessin llançarien a la foguera tot el que ensuma, tasta o traspua catalanitat. Ser crític està molt bé i doblement crític encara millor, doncs a pols s’ho han guanyat; ara bé no podem, sota cap concepte, canviar-nos de camisa o de jaqueta enmig d’aquest guirigall. Preneu-m’ho tot menys l’orgull com deia el gran Edmond Rostand per boca del Cyrano. Un altre que no faria fortuna a la política catalana. A Catalunya decència a l’alçada del turmell, vanitat al carall de la vela i competència a les fosques valls de la Fossa de les Marianes. Hi ha futur, sí! Però no pas amb aquests.

Així votar opcions diguem-ne processistes —Junts, ERC i CUP— tan sols condueix a un onanisme cada cop més ridícul i desfasat on el plaer no és el gust per la “cosa”, més aviat per poder dir que hem fet la cosa i els espanyols bocabadats mirant, i en justa manera, no entenen res d’aquesta peli (pseudo) porno d’eunucs amb hàbits de clausura i verges abrigades amb cinturons de castedat. Amb tot aquest sidral, si torna Freud se’ns suïcida no gaire més enllà de travessar la Jonquera i deixa escrit que amb els catalans no hi ha res a fer perquè cerquen quelcom a mig camí entre l’elixir de la vellesa —amb V—, la filosofal pedra que l’or el fa llautó i un tantrisme que ho deixa anar tot menys el gaudi i la satisfacció; això sí, tot ben empastifat que ens empelta amb els llardosos abans esmentats i encara no foragitats. Aquesta és la Catalunya que impera avui on un ximple com en Torra deia ser el president, un conill que fuig vol ser l’heroi i estratega i un que es reclama bona persona, ho és tant que en justícia els espanyols el foten a la presó on veurà i comprovarà que els guardes de presons també ho són de belles persones; i no oblidem mister 155 del clan Aragonese vol ser president de la comunitat de veïns de Can Sant Jaume. Som i serem histriònics si el remei no hi és posat i, a ser possible, ben aviat.

Votar espanyolisme és sinònim de suïcidi o d’anhel de mort d’aquells que no són els teus semblants, ni per llengua, cultura o sentiment. Per davant o per darrera cerquen destruir el que queda d’autogovern al nostre país. L’independentisme també vol acabar, per bé que per motius diferents, amb la broma massa llarga de la Catalunya autònoma que ha de demanar permís per fer tot al “gran germà” que és Madrid. Grans i greus servidors del 155 foren els nostres polítics catalans que quan els convé s’afanyen a bastir sinergies amb els seus homòlegs espanyolistes. La paga i la menjadora es troben per damunt de qualsevol contingència i un peculiar sentit de la responsabilitat converteix en rebaixa tota negociació col·lectiva. Per butxaca i vanitat, a Catalunya societat malalta, s’adora el parricidi o l’infanticidi. El deïcidi fa temps que deixà de ser prioritari car ningú creu en res, altre gran problema d’una societat que tem el virus de la mateixa manera que es mofa del sobrenatural. Ni coratge ni valors, també en això els espanyols ens guanyen i, bé que ho saben des de que a l’octubre del 2017 veieren tot el que no estaven disposats a fer els nostres polítics. I al capdamunt tot musicat per en Llach... Què hem fet per merèixer tan gran càstig?

A manca de noves opcions creïbles aquestes eleccions només serviran per omplir un buit electoral de quasi quatre anys, una nova oportunitat perduda i més mentides i falsedats llançades a l’aire -ara sense cap solemnitat- per retre adoracions i brindis al sol, genuflexions al Rei actual o emèrit, al pare Apel·les o a la monja Caram depenent del color i les idees polítiques que s’empesquin. Nosaltres, els que volem la independència de Catalunya i una societat catalana, lliure, pròspera i ordenada només podem esperar el miracle que exhorta que perdi tothom. Que vingui na Bernadette, els nens de Fàtima o el mateix Llàtzer però que arreglin la nostrada Catalunya! Qui sap si, amb totes aquestes consignes, corregim al nostre favor el principi de no contradicció i aquí perden tots els dolents de la secta processista processaire o de la comunió blava i roja anticatalana nacional espanyola de la UGT i de les JONS. Si convenim llarga vida al país i a la seva causa emancipadora, indestriablement i impenitent hem de suplicar la pèrdua per inanició de tots els enemics del nostre poble i els farsants, d'entre els "nostres", de la realitat. Només i sols així GUANYAREM. Amén.