Què ha passat a Israel i Palestina?

 

Per Francesc Sardà

A dia d’avui es pot afirmar amb total rotunditat que a no ser que durant les darreres setmanes algun dels nostres lectors hagi estat vivint aïllat de la resta de la humanitat segur que d’alguna manera o altre s’han fet ressò dels recents esdeveniments a Israel i Palestina. Segur que també han pogut sentir les habituals proclames simplistes i maniquees que es poden llegir i escoltar quan hi ha una escalada de tensions en aquest racó del món. Les demagògiques: “Israel estat il·legítim” o “sionisme genocida”. Una d’elles l’ha perpetrat el portaveu d’Esquerra Republicana al Congrés del Diputats, Gabriel Rufián, que va qualificar els fets com “l’enèsim genocidi d’Israel a Gaza”. També un destacat membre de l’Esquerra Independentista, Pau Llonch, va demanar censurar a la periodista Pilar Rahola per les seves opinions respecte el conflicte àraboisraelià.

 

L’origen del conflicte

A finals del segle XIX, Theodor Herzl, un periodista jueu que era ciutadà de l’Imperi Austrohongarès, escriurà la seva famosa obra titulada “L’Estat Jueu” i alhora serà el pare fundador de l’Organització Sionista Mundial —que va animar als jueus d’arreu del món a emigrar a la denominada Eretz Israel per establir-hi un Estat Jueu independent. Aquell projecte nacional buscava donar una sortida a un poble víctima del ferotge antisemitisme que regnava al vell continent europeu. Els diferents moviments migratoris que es van produir a partir de finals del segle XIX fins a la creació de l’Estat Jueu es van anomenar “Aliyà”. Una de les famílies que va fer Aliyà va ser la que, a finals del segle XIX, va adquirir els terrenys sobre els quals s’assenta avui el barri jerosolimità de Sheikh Jarrah, el qual ha donat tant a parlar aquestes darreres setmanes.

Els esdeveniments posteriors són de sobres coneguts: després d’esclatar la Primera Guerra Mundial, els britànics es comprometran amb la creació de l’Estat Jueu a partir de la Declaració Balfour l’any 1917 —on s’hi declarava el suport “per l’establiment a Palestina d’una llar nacional pel poble jueu”, llavors província d’un Imperi Otomà en fase de desmembrament. El posterior establiment del Mandat Britànic a Palestina que havia de donar lloc a l’Estat Jueu es va veure interromput per la Segona Guerra Mundial i la Xoà, la qual va suposar l’extermini per part del nazisme de dos terceres parts de la població jueva del vell continent. Un genocidi que comptava amb la complicitat del Gran Muftí de Jerusalem, Amin al-Husseini, motiu pel qual l’any 1947, quan s’elabora el Pla de Partició de les Nacions Unides, les aspiracions polítiques àrab-palestines estaven més estigmatitzades que mai. Ben al contrari del que li passava al sionisme, el qual estava més legitimitat que mai després de dècades de treball incansable en busca de suports. Els jueus es trobaven més a prop que mai de fer realitat el seu somni.

Amb el rebuig del lideratge palestí i les nacions àrabs al Pla de Partició proposat per les ONU, va començar la Guerra Arabo-israeliana, que acabà l’any 1949 amb un armistici que, entre altres coses, dividia la ciutat de Jerusalem en dos i on els terrenys on actualment es troba Sheikh Jarrah van caure en mans de la Legió Àrab del Rei Abdullah de Transjordània —qui va expulsar les famílies jueves residents per tal d’acollir els refugiats àrab-palestins. Divuit anys més tard, el Raïs egipci Gamal Abdel Nasser va bloquejar els Estrets del Tiran i va expulsar els cascos blaus de la ONU del Sinaí. Egipte es preparava, juntament amb els seus aliats àrabs, per una guerra on destruir Israel i fer realitat el seu projecte panarabista. Israel, però, va derrotar totes les nacions àrabs que la van voler destruir en només sis dies, l’Estat Jueu fins i tot, va aconseguí re-unificar la ciutat de Jerusalem. A partir de llavors, s’han produït diversos disputes i plets judicials entre famílies jueves que van perdre les seves propietats l’any 1948 i famílies àrabs arribades posteriorment —tal i com ho hem vist els últims temps al barri de Sheikh Jarrah.

 

Les divisions internes palestines

El passat 29 d’abril, el President de l’Autoritat Nacional Palestina, Mahmoud Abbas, va anunciar la suspensió indefinida de les eleccions legislatives i presidencials que s’havien de celebrar durant les properes setmanes. Recordem que a Palestina no es celebren eleccions des de l’any 2006 quan, per sorpresa de tothom, Hamàs va derrotar a Fatah i es va desencadenar una guerra civil entre les dues principals faccions palestines. Aquell fet s’ha traduït en l’atrinxerament d’ambdues a la Franja de Gaza i a Cisjordània respectivament. Per comprendre el que ha passat aquests dies, és imprescindible conèixer la pugna que estan duent a terme aquests dos bàndols. Fatah arribava molt debilitat a uns comicis on, per una banda, Hamàs ha agafat força en erigir-se com “l’autèntic” defensor dels interessos del poble palestí i, per l’altre, el propi Fatah també estava molt desgastat per les seves divisions internes. Unes divisions que s’expliquen perquè, el més partidari de la línia dura, Marwan Barghouti, actualment pres per ser un dels principals organitzadors dels atacs suïcides de la Intifada Al-Aqsa, ha decidit organitzar la seva pròpia llista. Paral·lelament, el més pragmàtic, Mohammed Dahlan, ha optat per la mateixa via i presentarà també una llista pròpia. La fragmentació palestina està servida. 

 

La intifada del Tiktok

A tot aquest còctel explosiu s’hi va sumar el famós vídeo de Tiktok on uns joves palestins agredien un jueu Haredim dins d’un tren. La gravació es va fer viral i va portar al grup kahanista Lehava a enfrontar-se amb els àrabs a Jerusalem. L’escala de tensions va continuar fins el Dia de Jerusalem, on els disturbis es van estendre fins la Muntanya del Temple i la Mesquita d’Al-Aqsa, convertida pels manifestants palestins en un arsenal de pedres i objectes contundents. La policia israeliana va respondre amb gas lacrimogen i granades atordidores. Les tensions es van traslladar també a diverses ciutats israelianes de població mixta com ara Lod, Akko o Haifa. Els enfrontaments entre extremistes d’un i altre costat van comportar una alta xifra de ferits. A més a més, es va produir la crema de propietats de jueves i àrabs així com d’alguns dels seus llocs sagrats. Hamàs, per la seva banda, va iniciar una ofensiva militar disparant de manera indiscriminada coets contra la població civil israeliana. A dia d’avui, ja són més de 4.000 els projectils disparats contra Israel després de l’alto al foc. Israel, davant d’aquesta declaració de guerra i exercint el seu dret a l’autodefensa, va respondre amb atacs contra els objectius militars de Hamàs. 

És de sobres conegut que, mentre que el seu líder de Hamàs, Ismail Haniya, viu amb tots els luxes possibles, a Qatar, l’organització islamista utilitza la població civil de Gaza com escuts humans per combatre, a partir de les imatges dels cadàvers i la gent ferida, dins la batalla propagandística i mediàtica mundial contra Israel.

Òbviament, les polítiques d’Israel respecte dels palestins poden ser objecte de crítica legítima. També es poden criticar els diferents governs israelians perquè, al cap i a la fi, són administracions democràtiques i, per tant, són fiscalitzades per la ciutadania. Ara bé, aquesta obsessió contra Israel que ha desenvolupat gran part de l’esquerra occidental —en comparació amb la passivitat que senten cap a altres règims autoritaris— demostra que actualment encara existeix un cert rerefons anti-semita dins les nostres societats. 

Perquè no es fa una iniciativa de boicot com el BDS contra Turquia, que està mascarant al kurds al nord de Síria? O contra Xina, per mantenir la població uigur en camps de concentració? Mai sentim als progressistes nostrats negar el dret a existir d’aquests països, malgrat les vulneracions de DDHH que cometen a dia d’avui. Per una part de l’esquerra occidental, dels 193 països membres de l’ONU, només Israel ha de ser desmantellat i destruït. Curiós. Però per molt que des d’Occident se li negui el dret a existir, el fet és que a dia d’avui Israel és una realitat que existeix d’ençà 73 anys. Una realitat que ha vingut per quedar-se. Molt equivocats estan alguns si pensen que Israel es deixarà trepitjar sense defensar-se abans.