Què és la dreta catalana?

Per Jordi Aragonès

Fa uns dies, Roger Palà aprofitava una entrevista de 1980 a Josep Pla per atacar tant a l’escriptor empordanès com a la “dreta catalana”. No és la primera vegada que sento fer servir el terme “dreta catalana”. Els nois de la CUP, els militants d’ERC o els comuns el fan servir. Dins del periodisme d’esquerres trobem diversos articulistes que l’utilitzen, generalment, per referir-se a les restes de la família convergent. I, malgrat tot, què és la dreta catalana? La pregunta és seriosa. Existeix realment aquesta dreta?

 

L’experiència d’Unió

Del meu pas com a militant d’Unió en conservo grans records. És un dels millors partits que ha existit al llarg de la nostra història. Amb Duran i Lleida, per exemple, s’hi podia estar d’acord o no, però la seva talla política era força més elevada que la de les cares (i galtes) que ha promogut el Procés™. Recordo un dia, parlant amb un company de partit, que jo comentava que no comprenia per què si, a nivell global, la dreta acostuma a ser molt més patriòtica —i valenta— quan toca defensar el país, nosaltres érem els més moderats del panorama sobiranista. Com era d’esperar, la meva pregunta no va tenir resposta. No era una qüestió còmoda de respondre.

Per molt que algun radical digués que UDC era molt conservadora, la realitat és que era extremadament moderada en tot. Absolutament en tot. Es va anar moderant no només en la qüestió nacional, també en la social, l’econòmica o la ideològica. Al final, el discurs era tan poc trencador que difícilment podia atraure a gaires electors —i tot i això, Déu n’hi do el resultat que va obtindré a les últimes eleccions on va concórrer.

La dreta, però, és quelcom diferent a moderació, seny i abaixar el cap davant Madrid. La dreta catalana és, ara mateix, el Palau d’Hivern. Un palau buit i abandonat d’ençà que els convergents van renunciar a la seva herència per mudar-se a una casa adossada al costat d’Esquerra i la CUP. L’espai que en el passat van ocupar la Lliga i Convergència ara resta lliure.

EXCLUSIVA JxCat rebutja l'etiqueta de partit de «centredreta» en els argumentaris interns cap a la seva assemblea constituent

Remarca el rebuig a la doble militància en ple pols amb el PDECat i troba "inevitable" la confrontació amb l'Estat

✍ @OriMarchhttps://t.co/MFKCPnZv5l

— NacióDigital (@naciodigital) July 15, 2020

Una mentalitat d'esclau

El Palau d’Hivern seguirà deshabitat perquè ningú el vol conquerir i defensar. Perquè per fer-ho cal valentia i enginy. Cal ser innovadors, trencadors i agosarats. Cal ser rebels. Fer alguna cosa més enllà de parlar d’allò que el mitjans de comunicació trien per cada temporada: canvi climàtic, temes LGTBIQ+, “Black Lives Matters” etc. Junts per Catalunya s’ha llançat als braços de la socialdemocràcia i, per tant, competeix amb Esquerra i la CUP pel mateix espai polític. Els partits d’Espadaler, Montañola o Pascal seguiran essent minoritaris (o extraparlamentaris) perquè no entenen que ser independentista o autonomista és absolutament legítim. Però fins i tot per ser autonomista cal tenir cor independentista i esperit valent. Si el PNB té una conducta envejable al Congrés dels Diputats és perquè saben que venen d’una nació diferent —i ho diuen obertament. El PNB és a Espanya el que el Grup Visegrád és a la Unió Europea. Per això són forts.

El problema de la nostra “dreta” és de caràcter eminentment colonial. Tenim gent que creu que per ser ordenat, assenyat i seriós, abans Madrid t’ha de beneir. Has de ser “el buen catalán”. Diversos polítics han volgut esdevenir la dreta del país a través d’abaixar el cap davant Madrid perquè, com en tota colònia, han entès que el poder ve atorgat per la metròpoli. Per això han fracassat sempre. El dia que trenquem amb aquesta mentalitat colonial i apareguin valents que vulguin ocupar l’espai dels demòcrata-cristians, liberals i conservadors podrem tenir gent capaç d’habitar, i defensar, el Palau d’Hivern de la dreta catalana: un espai que existeix i segueix orfe.

 

Els 3 eixos sobre els quals construir

1) És un espai ideològic que s’ha de plantejar sobre tres eixos senzills i bàsics. Unes coordenades que han de donar resposta als problemes que els partits tradicionals no aborden per por o perquè ja els va bé: Cal que sigui una dreta independentista. Tenir ben present que el català està en un procés (encara reversible) d’extinció, dissenyar polítiques per augmentar el nombre de parlants habituals de català—que ara voregen el 35%. Enfortir el coneixement de la pròpia història des de l’agraïment al passat i al llegat dels avantpassats. Crear un sentiment de pertinença al país i, de la mateixa manera que fa la República Francesa, defensar l’existència d’una sola comunitat nacional de ciutadans per evitar el naixement de contra-comunitats.

2) Ha de ser un grup polític decidit a assumir totes les responsabilitats de la governança de la nació. També en les polítiques d’immigració. Ara per ara, no som un Estat, però cal estar preparats per afrontar, tard o d’hora, totes les competències del govern a Catalunya. Així doncs, amb una taxa d’atur del 12,5% segons l'Idescat, el nostre país no pot importar més gent. Un fet que provocaria, tan sols, l’empobriment en conjunt de catalans i immigrants. Una política immigratòria restrictiva és fonamental per apujar els salaris de la nostra classe treballadora i protegir el nostre mercat laboral. Endemés, el debat immigratori no és només econòmic, afecta també a les capacitats culturals de Catalunya per integrar més gent. Havent reculat fins al 35% de parlants habituals de català, no estem en condicions de poder assumir nous contingents de població. Més enllà de perdre la por a parlar del tema, la dreta catalana s’ha de caracteritzar per abordar aquesta problemàtica tal com fa el GOP nord-americà o els tories britànics.

L'estat del benestar, la qualitat dels nostres centres educatius o la salut del català van estretament lligats a defensar un ideal de ciutadania liberal. La dreta catalana ha de defensar el concepte de ciutadania, reforçar el seu valor com a dipositària de la sobirania nacional i reivindicar la importància de ser ciutadans. Per protegir tots aquests ideals cal un espai ideològic disposat a aplicar la llei actual i, tal com preveuen les normes d'estrangeria, promoure la repatriació d'aquells immigrants que hagin entrat de manera il·legal.

A més a més, en la mateixa línia que parlava ahir el ministre de l’interior francès Gérald Darmanin: “Cal combatre imperativament el comunitarisme islamista, el projecte polític de l’islamisme polític. La República mai no ha d’acceptar comunitats que pretenguin estar fora de la República.” En aquesta direcció, la dreta catalana ha d’oferir un projecte modern, de ciutadania liberal igualitària, que no doni lloc al naixement de contra-comunitats i que combati tota la inseguretat que causa el fonamentalisme islàmic. Un discurs, per tant, que ofereixi seguretat i garanteixi el benestar de viure sota l’imperi de la llei.

3) Finalment, mentre ERC, JxCat o la CUP construeixen el seu discurs entorn a les “identity polítics”, la dreta pot ocupar l’espai de la batalla de les idees i la igualtat d'oportunitats, que no van vinculades a categories com el naixement, la sang, l’ètnia, l’orientació sexual o el gènere. En l’aspecte econòmic, aquest grup podria captar el votant de classe mitja oferint propostes tangibles com, per exemple, abaixar impostos, suprimir la quota dels autònoms, disminuir al màxim l’impost de successions, reduir regularitzacions, suprimir burocràcia i recuperar empreses que han marxat fora de Catalunya. Paral·lelament, igual que ha fet el Partit Republicà amb Trump, la dreta catalana hauria de buscar els votants de la classe mitjana empobrida que han vist reduir-se els seus salaris reals en un 6,0% entre el 2008 i el 2016 —segons l’Institut Nacional d'Estadística (INE).

Aquests són tres eixos bàsics que defineixen com ha de ser aquest projecte polític que molts votants esperen. Una opció necessària per igualar-nos als països del primer món. Una aposta de país pendent des de fa anys. Un camí valent per tractar els problemes reals. Una dreta catalana hegemònica que s'imposi sobre la resta d'opcions polítiques i que porti el Poble de Catalunya a la independència.