Puigdemont i PDeCAT amb “P” de passat
3 de setembre de 2020
"Pobra Catalunya, tan a prop d’uns polítics llimacs i farsants i tan lluny d’un sentit heroic de la veritat i la justícia que no és altra cosa que honorar la paraula donada a un poble"
Per Marc Gafarot
Sabut és que una de les grans virtuts de l’antiga Convergència va ser la capacitat d’unir les diferents sensibilitats ideològiques que anaven des del centre fins a la dreta en el marc d’un partit polític nacionalista i amb un ideal clar: la reconstrucció nacional del país. El lideratge de Jordi Pujol va ser inqüestionable, per bé que d’altres personalitats com Roca, Trias Fargas, Cullell o Alavedra i més que en trobaríem, jugaren un rol que en cap cas es pot menystenir i ajudaren a modelar el projecte i partit guanyadors que marcà, per bo i també per dolent, la vida política catalana durant més de dues dècades.
Amb aquestes ens trobem que l’instrument que havia de ser la continuació de Convergència el PDeCAT ha fet bones les previsions més pessimistes, de fet terriblement realistes, que li auguraven una vida tan efímera com el període que passa del dia de Nadal a la diada de Sant Esteve. Puigdemont, impenitent i gens indulgent, contra tot allò que escapa del seu interès o devoció ha decidit segar arran i fer entonar el cant del cigne a una cosa com el Pdecat que de partit, de demòcrata i de català només tenia la nomenclatura. Ometo europeu perquè tan sols ho feren per l’oportunisme d’evitar impugnacions no desitjades. Ras i curt, una organització sense ideologia, pare ni patró. I de pàtria no en parlem que ens diran essencialistes o, pitjor encara, racistes, seguint els complexes i covardies típiques de personatges foscos com Bonvehí o l’antiga lideressa de pa sucat amb oli Marta Pascal.
Veient aquest panorama, haurem de convenir que Puigdemont i la colla de can sis i tretze d’aduladors mancats d’ànima, anomenats seguidors, deuen ser els bons de la pel·lícula? Un conegut comediant britànic fa uns anys deia tot parlant de la Guerra Mundial que tenia raó Hitler quan deia que Stalin era un malparit; però de la mateixa manera, el georgià també la tenia quan deia que l’antic caporal austríac era un altre malparit. Puigdemont i PDeCAT per moltes diferències que ara vulgui mostrar l’antic president autonòmic són exactament el mateix i l’únic que els separa és l’oportunisme impenitent i imprudent de l’honorable ciutadà de la vila de Waterloo. Parlant de la ciutat belga, desconec com afrontaria semblant embat partidista el duc de Wellington, conegut expert en batalles per aquestes terres, el que sabem és que el militar que derrotà definitivament i decisiva Napoleó no abandonà els seus homes i, per extensió el seu país, en el camp de batalla. D’altres, sempre amb la solemnitat requerida, no poden dir exactament el mateix i els fets d’octubre del 2017 el perseguiran eternament al tal @KRLS. La història és tràgica però també impenitent amb els venedors de fum i de falsos elixirs de joventut.
Aquells que som de tradició, sentida, soferta i honorada, judeo-cristiana sabem dels perills d’adorar falsos profetes o caure en els paranys de la idolatria; a can Catalunya Societat Malalta SA avui aquesta adoració irreflexiva, pusil·lànime i mortuòria porta per nom Carles Puigdemont i el seu Junts x Catalunya i d’igual forma i en justícia no oblidarem n'Oriol Junqueras i la seva ER, la C, com sabem, fa temps que es perdé pel camí. Ells són els grans responsables d’haver liquidat el procés vers la independència i buscar subterfugis i excuses infantils i carrinclones, però sempre traïdores, per evitar fer el pas de regió sotmesa d’Espanya a un estat independent europeu. Amb això els nostres protagonistes no es diferencien en res i l’únic que els distingeix són els seus accents i matisos alhora d’establir la seva singular política de comunicació.
Pobra Catalunya, tan a prop d’uns polítics llimacs i farsants i tan lluny d’un sentit heroic de la veritat i la justícia que no és altra cosa que honorar la paraula donada a un poble que, vergonyosament, més s’estima viure agenollat creient que té raó i que el món el mira amb aflicció que no pas afrontar la vertadera i feixuga i, sovint cruel, realitat de les coses. Fou el gran Mark Twain qui, ja fa una colla d'anys ens avisava que molts homes s’estimen més viure enganyats tota una vida que admetre el propi engany. És un orgull absurd i claudicant. Puigdemont i Junqueras, germans desertors, són avui l’epítom d’aquest fals orgull, claudicant i degenerat perquè no oblidem que on diuen justícia i trobem complicitat amb el botxí i on diuen llibertat en direm anhel de fatalitat i quan parlen d’honestedat els recordarem les promeses incomplertes on les independències de vuit segons adquireixen dimensió especial; i on parlen d’unitat independentista... deixem-ho estar quan parlen d’unitat. Si és que el món ens mira ho fa amb total indiferència i menyspreu perquè ningú entén que generals perdedors i pervertidors de la veritat renovin el compromís de liderar el poble per fer la independència que ni gosaren ni saberen fer. Això només passa en una societat malalta com la nostra que adora falsos profetes i que vol anar al camp de batalla sense armes letals perquè les revolucions, segons els distingits prohoms de la banalitat, es fan amb les armes dels somriures i de l'amor. Prou de fer mal a Catalunya i si més no prou de fer el ridícul.
Si t'ha interessat aquesta informació, uneix-te al canal de Telegram.
El diari liberal-conservador en català. Diem el que penses. Subscriu-te.
Has d'estar connectat per comentar. Si us plau, connecta't o subscriu-te per deixar un comentari.
Enquesta
Atès que no s'ha obtingut cap resultat amb la taula de diàleg trampa, Pere Aragonès ha de dimitir i convocar eleccions?
Han votat 699 lectors
Meme
