Proposta de foc nou: apunts per la reconstrucció de Catalunya

17 d'abril de 2022

Proposta de foc nou: apunts per la reconstrucció de Catalunya
WhatsApp Telegram

Segons Jordi Aragonès, historiador i Cap d'Opinió de La Santa Espina, després d'anys perduts amb el Procés, el país pot fer néixer una jove Catalunya que esdevingui una autèntica regeneració nacionalista

 
Per Jordi Aragonès

Catalunya viu una derrota general. Aquest podria ser el resum de tot l’article. Però el present escrit el faig amb una necessària dosi d’optimisme, de confiança en el poble català i, sobretot, amb ganes de construir per tal de superar les actuals problemàtiques en els camps cultural, lingüístic, institucional, social i econòmic. La darrera derrota catalana és fruit de l’ensorrament del castell de cartes del Procés. L’any 2017, després d’haver allargat massa la mentida de simular voler ser un Estat independent, la meitat del govern català va fugir i l’altra meitat es va entregar després d’haver cremat la credibilitat del país amb una falsa declaració d’independència. Van immolar-se, sí, però abans van aprofitar per desprestigiar els elevats ideals de llibertat, independència, república o, fins i tot, exili. Hem tingut la pitjor classe política catalana dels darrers segles i, algun d'aquests dirigents, encara vol fer-se passar per heroi i màrtir.

 
La Catalunya minvant (1333 - 1833)

El nostre país ve de lluny, com la major part de nacions europees que encara romanen vives. Vam tenir èpoques imperials, edats d’or, de domini comercial, d’expansió per la mediterrània i, també, crisis devastadores que inicien el nostre procés de decadència, cap allà l’any 1333, amb lo mal any primer i les males collites o la guerra catalano-genovesa (1330-1336), també l’any 1348 amb la vinguda de la Pesta Negra, l’any 1410 amb la mort del Rei Martí l’Humà i la fi de la dinastia del Casal de Barcelona (segle IX – segle XV) o la Guerra Civil Catalana (1462-1472) que dessagnarà el país, desprestigiarà la Generalitat, arruïnarà les finances del Principat i marcarà el final de Barcelona com a ciutat important del panorama polític medieval. Encara podem donar gràcies de no perdre totes les institucions catalanes quan la nostra elit dirigent va ser derrotada en l’abans esmentada guerra civil davant del Rei Joan II el Sense Fe.

Després d’anys de decadència, l’any 1641, el President de la Generalitat Pau Claris va proclamar la Primera República Catalana en resposta a la greu crisi social de resultes dels abusos de les tropes imperials allotjades forçosament dins les nostres terres. Una juga arriscada i de resultats dramàtics, car no sols no vam mantindré la nostra República, sinó que vam passar a la sobirania del Rei de França Lluís XIII. Quan vam tornar a la sobirania del Rei d’Espanya, l’any 1659, vam perdre en aquelles negociacions (fetes sense el nostre consentiment) el control del Rosselló, el Conflent, el Vallespir, mitja Cerdanya i el Capcir —territoris que d’ençà d’aquell moment han romàs sota ocupació francesa. I, tot i els calamitosos successos polítics d’aquell moment, el país va mantenir-se en peu, pobre i derrotat, però ben català i amb les institucions polítiques en funcionament.

 
L'etapa de renaixença (1833 – 1923)

Anys més tard, després de lluitar en el bàndol perdedor de la Guerra de Successió, l’any 1714 la Generalitat i el Consell de Cent, així com les Constitucions Catalanes, van ser suprimides. Aquell cop, sí, la derrota esborrava les nostres institucions. Malgrat tot, la feina constant de la burgesia catalana va comportar que, malgrat la decadència política, durant els segles XVIII i XIX, el país despuntés tan a nivell industrial com econòmic. Un procés d’enriquiment que explica el paper dirigent de la burgesia durant el despertar nacional de la Renaixença catalana. Amb aquest renaixement va augmentar la força del país, es va produir la dignificació de la cultura catalana i va gestar-se el retrobament amb el passat nacional. Del catalanisme cultural vam passar al polític i, gràcies a l’aparició de la Lliga Regionalista i a dirigents hàbils com Prat de la Riba o Cambó, vam dotar-nos d’una mancomunitat ambiciosa i d’una política nacionalista persistent.

Aquesta etapa de renaixement i consolidació del catalanisme com a reconstructor de Catalunya no va durar per sempre. Els anys de reconstrucció van anar del 1833 (per posar una data simbòlica), amb la publicació d’Oda a la Pàtria de Bonaventura Carles Aribau, fins l’any 1923, quan comença la dictadura del general Miguel Primo de Rivera i es destitueix el govern catalanista de la Mancomunitat. Allà finalitza una etapa de reconstrucció que, tot i la proclamació l’any 1931 de la República Catalana (i posterior reculada en forma de Generalitat autònoma) de Francesc Macià, no es podrà reactivar. En part perquè Macià va morir massa aviat i en part pel caràcter poc hàbil que va tenir el govern de Lluís Companys. La guerra ho trinxarà tot i la dictadura donarà el tret de gràcia conduint a l’exili, la mort o el silenci la nostra elit cultural i política.

 
Una decadència molt més perillosa (1939 - …)

Amb la dictadura franquista va produir-se un fet molt destacat: Si bé igual que a l’any 1714, les institucions d’autogovern van ser eliminades (o, més ben dit, afusellades), aquest cop el país va quedar molt més debilitat. La clau està en les onades d’immigrants d’altres parts de l’Estat que van comportar que, per primer cop en la història de Catalunya, la nostra llengua passés de ser parlada per gairebé el 100% de la població a emprar-se habitualment només per la meitat del país. Per entendre la magnitud d’aquests canvis demogràfics, hem de veure que si l’any 1940 teníem una població de 2.890.974 persones, en acabar la dictadura la població s’havia multiplicat per dos, fins els sis milions. Tres milions més de persones.

Cap altre país d’Europa occidental va rebre aquesta pressió demogràfica. Per donar una dada: quan es va multiplicar per dos la població, el nombre de parlants de català es va dividir per dos. La falta d’integració de molts d’aquests immigrants la trobem no sols en que molts van fer tota una vida sense aprendre la llengua del país, sinó que van crear partits aliens, com el Partit Socialista Andalús, el qual l’any 1981 va aconseguir dos escons al Parlament de Catalunya. De fet, en paraules del M.H.P Jordi Pujol, un alt càrrec espanyol va assegurar-li durant els anys 80 que, gràcies a la pressió migratòria, en 40 anys “de todo esto de Cataluña ya no se hablará”.

Els anys sembla que han desmentit, en part, les paraules d’aquell dirigent espanyol. Ara bé, no anava del tot desencaminat. Després de la darrera onada d’immigrants extracomunitaris, entre el darrer govern de Jordi Pujol (2003) i l’actual govern de Pere Aragonès (2022), el país ha rebut un milió i mig més d’immigrants i, com a resultat més directe, el català ha baixat del 45% al 35% de parlants habituals. Altra cop veiem que l’ús de la llengua va lligat estretament a l’evolució demogràfica del país.

 
L'estat de la nació després del 2017

Amb aquest expedient de derrotes i debilitament lingüístic i cultural, vam arribar a la gran estafa de l’any 2017. Quan la secessió era més necessària que mai, va produir-se la derrota més estrepitosa. Allà es va generar un problema afegit als molts que ja teníem. Els nostres dirigents van malgastar la carta de la independència amb una DUI de mentida. Això va fer que a nivell internacional Catalunya esdevingués un actor poc seriós i amb el qual difícilment s’hi pot confiar i, a nivell espanyol, l’Estat va veure fins on estaven disposats a arribar els polítics processistes. Quan Madrid va entendre que el cost d’agressió a Catalunya era zero, l’atac va ser molt més generalitzat. Amb l’agreujant que ens han pogut debilitar gràcies a la col·laboració tenaç dels dirigents d’ERC, Junts i la CUP.

Com dèiem al principi de l’article, l’any 2017 posa de manifest l’enfonsament de Catalunya en els camps cultural, lingüístic, institucional, social i econòmic. Per començar, veiem que la nostra llengua s’acosta perillosament al llindar del 30% de parlants habituals. Una situació que abans mai havia succeït i que, d’esdevenir-se, podria suposar l’inici irreversible del procés d’extinció de la llengua catalana. A nivell cultural, la situació és similar, molt lluny ens queden els anys on els millors pintors del món portaven marca catalana, on teníem escriptors de la mida de Josep Pla, pensadors del valor intel·lectual de Joan Fuster o arquitectes universals com Antoni Gaudí.

A nivell institucional, veiem que la Generalitat i el Parlament s’han convertit en institucions de fireta, on les seves lleis esdevenen paper mullat. La hisenda catalana no té cap rol destacat. La presència internacional s’ha reduït notablement. L’aplicació de l’article 155 de la Constitució Espanyola per part dels dirigents d’Esquerra i Junts va demostrar el nivell de submissió d’uns polítics que, fins feia ben poc, s’esgargamellaven cridant que no defensar la República Catalana suposaria un delicte de lesa pàtria. A més a més, aquell article 155 demostrava que, en funcionament o no, ningú trobava a faltar la Generalitat de Catalunya.

L'enorme quantitat de mentides i promeses falses realitzades ha trencat qualsevol mena de credibilitat dels nostres dirigents i les seves institucions. A més a més, l’aparició del C’s i la seva política de barriada, seguida ara pels partits catalans, sobretot pel que fa als atacs a la llengua, han denigrat del tot el nostre Parlament.

A nivell social, la immigració islàmica ens ha igualat a França o Bèlgica pel que fa a viure el perill de l’islamisme. Ho vam pagar car l’agost del 2017. Avui, per molt que els periodistes de la premsa pública i concertada ho cridin constantment, una parella homosexual patirà molt més si s’atreveix a caminar agafada de la mà per certs barris de Barcelona, com el Raval, o per viles com Salt, que no pas per un suposat augment de l’extrema dreta a Europa, Espanya i Catalunya. Tenim problemes amb la homofòbia, sí, però els qui tenen fòbia als gais generalment també tenen fòbia al pernil. Paral·lelament, l’arribada de centenars de milers de persones —laboralment molt poc qualificades— a unes societats desindustrialitzades i que no necessiten mà d'obra, ha fet augmentar la pobresa, la delinqüència, les ocupacions d’immobles i, en resum, la falta de seguretat als carrers de Catalunya. Socialment el país està crispat i tocat.

A nivell econòmic la situació és dramàtica. Sobretot en l'aspecte industrial on, venint d’una època molt dura de tancaments de fàbriques degut a la globalització, el nostre govern s’ha centrat en posar tots els pals a les rodes imaginables a les nostres empreses. Prova d’això són les enormes regulacions, multes i impostos que, més enllà d’ajudar al dumpig social, ecològic o fiscal que ens fan països com la Xina, contribueix a que siguin altres comunitats autònomes les qui ens facin aquesta competència deslleial. Ha tancat Nissan, ha tancat Mahle i Volskwagen ha descartat Catalunya per instal·lar la seva fàbrica de bateries. A més a més, no tenim un poder financer propi i ja fa anys que som la comunitat autònoma amb un major nombre de suspensions de pagaments. Tenim una administració a la contra i ho paguem car.

 
Votar diferent per un resultat diferent

Llegint tot això, algú podria desmoralitzar-se però no seria ni òptim ni útil, ja que no ajudaria en res. Ans al contrari, cal posar-se a treballar per resoldre el problema. En comparació amb deu anys enrere, la situació actual té elements per tenir una moderada dosi d’optimisme. Abans gairebé ningú s’atrevia a criticar el triumvirat processista de Junts, ERC i CUP i les seves agències de mobilització de personal com l’ANC o Omnium. Qui evidenciava les mentides del sistema era titllat de traïdor o agent infiltrat. Ara, per sort, tot i que molta gent encara es mou per la inèrcia de sempre o perquè aspira a un càrrec públic, han començat a aparèixer grups de catalans molestos, o directament emprenyats, amb l’engany del Procés. Molts, com Sant Pau, van caure del cavall quan Junts i ERC van votar recentment, juntament amb PSOE i Podemos, castellanitzar l’escola catalana i oblidar la defensa de la maltractada immersió lingüística.

Paral·lelament, l'aparició en escena de persones com la Sílvia Orriols, que no sols destapa l'engany dels qui viuen de mentir-nos amb el Procés, sinó que adverteix i vetlla per aturar la immigració descontrolada que pateix Catalunya, és un altre motiu per ser optimistes. Abans, tot i que molts sabien que la desaparició del català venia de la mà de la immigració massiva, gairebé ningú s’atrevia a parlar-ne obertament. Es preferia perdre la batalla però caure simpàtics que no pas encarar els problemes malgrat aparentar antipàtics. Gairebé semblava que una gran part dels catalans havien deixat de parlar la seva llengua per culpa dels tribunals quan, realment, el problema no és altre que l’augment descontrolat de la població immigrant. Els catalans no hem deixat de parlar català, el seguim parlant habitualment els mateixos 2,3 milions que en la dècada del 1920, ara, però, al nostre país hi viuen 5,2 milions més de persones. Unes dades ben complicades d'assimilar.

La desafecció (produint-se fins i tot xiulades) contra els estafadors dels tres partits processistes, l’aparició d’alternatives com l'Aliança Catalana de la Sílvia Orriols, els grups d'estudiants que denuncien la vulneració dels seus drets lingüístics, les iniciatives per conscienciar la gent de mantindre el català a les converses o l’enuig per la llei que augmenta el castellà a l’escola és l’escletxa que cal treballar i ampliar. Després d'anys perduts amb el Procés, el país pot fer néixer una jove Catalunya que esdevingui una autèntica regeneració nacionalista pel Principat.

Votant el mateix de sempre s’aconseguiran els resultats de sempre. Ara cal foc nou i enfortir les alternatives nacionalistes al sistema. Fer confiança als qui defensen la independència unilateral i apunten les problemàtiques més grans que ha de superar Catalunya. Som-hi!
Si t'ha interessat aquesta informació, uneix-te al canal de Telegram.
El diari liberal-conservador en català. Diem el que penses. Subscriu-te.

Has d'estar connectat per comentar. Si us plau, connecta't o subscriu-te per deixar un comentari.

Deixa un comentari

Enquesta

Atès que no s'ha obtingut cap resultat amb la taula de diàleg trampa, Pere Aragonès ha de dimitir i convocar eleccions?

Han votat 785 lectors

La manifestació de la Diada torna a ser per la independència: prou processisme

 La manifestació de la Diada torna a ser per la independència: prou processisme

Editorial

Meme