Prohibir l’amor

Per Jordi Aragonès

Vivim temps grisos. Si feu un tomb pels carrers —o pel twitter mateix— veureu un munt de cares llargues. Les llumeneres del post-pensament ho condemnen tot. Totes les coses que definien les nostres vides són asfaltades sota el formigó post-modern dels nous temps. El matrimoni, la bellesa, les bones maneres, el bon gust, els costums, el respecte a tot allò sagrat com la família, l’educació, la religió o el patrimoni: tot és atacat. Fins i tot l’amor, un dels sentiments més intensos que tenim, allò que ens omple de joia, també és proscrit en els nous manuals del comportament benpensant.

Una part de mi no culpa als qui lliuren la seva croada turbo-progressista contra l’amor. Aquesta part de mi només sent compassió cap als nous croats de la fredor sentimental. I és que tots aquests qui ara titllen de patriarcal i opressiu l’amor són, ras i curt, víctimes també d’aquesta passió. Són gent que ha sofert alguna ferida amorosa. Com tots nosaltres. Qui no ha patit per l’amor? És ben natural. Parlem d’un sentiment que exigeix valentia, avançar sense mirar enrere, endinsar-se a la gola del llop i dormir abraçat a ell. Malgrat tot, la recompensa s’ho val.

Cal dir, també, que per molt que alguns joves revolucionaris vulguin emmascarar i delimitar els seus sentiments de forma cartesiana, ben poc hi podran fer. Per molt que vulguin protegir-se sota un munt d’etiquetes, ideals de “poliamor” i relacions obertes, sempre es toparan amb el foc del sentiment. Defugir-lo sols els fa més infeliços. A la vida hi ha coses que cal sentir i viure. Condemnar tothom qui gaudeix, en venjança pels greuges que algú pot haver patit, no és de rebut.

Records d’una nit d’estiu

Girar la mirada als temps passats no sempre és fàcil. Tots tenim alguna història que hem amagat ben al fons d’un calaix profund de la nostra ànima, al cementiri de totes les esperances. Aquestes històries —i ara m’agradaria que féssiu l’esforç honest de dur-ne una al vostre pensament— ens han fet com som i sempre, sempre, ens parlen d’amor i de joventut. L’amor, la passió, la follia, aquella sensació remota de ser invencible, de fer-ho tot possible... on són? Aquella curiositat que sempre va lligada al desig, on s’amaga ara?

La descoberta d’un món nou, la sensació de ser a les seves mans i aquella dolça pressió al cor només de pensar-hi s’han esfumat i ara només en queda un polsim amagat als racons de la nostra memòria. Fa tant de temps que aquella joventut es va fondre poc a poc, delicada, bressada per la rutina i la comoditat que amb prou feines ens en recordem. Amb prou feines som capaços de reviure aquella pell, aquella olor, els seus llavis, o els seus ulls; ens costa massa imaginar les coses que vam fer, el que vam dir-li, o què pensàvem, llavors; i ho recordem tot, és clar, perquè recordar vol dir tornar a fer passar pel cor: però som incapaços de fer passar nítidament pel nostre pensament un tros de temps que va fugir, com fuig un glop de vi baixant la gola.

Hom podria dir que ens queden altres cossos, que queden altres nits i que vindran d’altres històries, és cert: però jo no les tornaré a viure com quan tenia setze anys i tot feia olor de nou -jo també-, ni tornaré a emocionar-me com ho vaig fer, ni em deixaré sorprendre, ni viuré d’il·lusions a mig fer... Perquè he canviat, he canviat molt, i no sé si sóc millor. Encara la recordo -encara les recordo- i sovint li parlo com abans, però ara li dic: «si jo no sóc qui era i tu no ets qui vas ser, qui som, doncs, ara?» i no ho sé pas, si he de ser sincer.

Disculpeu si m’he deixat endur per la melangia d’una nit de juliol, que és quan la vaig conèixer. M’agradaria dir que tot això té una moral o un consell final, que ara us donaré una reflexió que us farà entendre per què he escrit tot això, però no, em sap greu. L’amor i el romanticisme no són racionals. Són pur sentiment. És emoció. És vida. És neguit, il·lusió i passió. Res a veure amb qui vol posar normes al foc de l’ànima. No sé per què he escrit tot això, ni perquè ho he volgut compartir amb vosaltres. Per tant, permeteu-me que alci la copa i que dediqui un brindis dolç -el més dolç dels que he fet mai- als records i a les seves protagonistes, que converteixen l’amargor del temps que passa en un somriure que ens ajuda i dona més sentit a viure.