Presumpció de bondat

 

Per Guillem Espaulella

La discrepància és un fenomen inevitable en societat. Des de les consideracions més banals fins a les qüestions més determinants, la pluralitat i la diferencia de diagnosi, opinió o acció són una cosa natural quan els individus es troben per interactuar en vida social.

No és doncs estrany ni molt menys perjudicial que cadascú exposi la seva postura des del convenciment, sempre que vagi acompanyat, és clar, del complement indispensable de la tolerància. Quan un se circumscriu a si mateix dins un corrent ideològic determinat i se'n pronuncia com a defensor o promotor, però, resulta lògic suposar que ho fa sota l'assumpció que les seves idees són les òptimes o "correctes" en la consecució d'un objectiu determinat. El liberal, per exemple, té clar que quan en una societat es donen dificultats en l'accés al lloguer cal -a grans trets- augmentar l'oferta d'habitatge. Alhora, això implica que, d'acord amb la seva visió, els qui plantegen mesures alternatives com la regulació contractual estan equivocats. És a dir, que les seves receptes, fruit de la seva ideologia, acaben essent perjudicials per al conjunt de la població.

Aquest dilema pot semblar una obvietat, i probablement ho és, però ens planteja la següent reflexió: Si una persona, sigui de la sensibilitat que sigui, es considera posseïdora de la veritat en un assumpte determinat, on deixa això als qui discrepen del seu plantejament? Als ulls d'aquest primer individu, les propostes que els seus detractors susciten no fan sinó damnificar i actuar en contra dels interessos dels ciutadans, la qual cosa ens porta a pensar "llavors per què coi ho fan?".

La resposta és senzilla: La veritat absoluta no existeix. De la mateixa manera que el conservador defensa el que defensa sota la convicció que això actuarà en benefici del conjunt de la comunitat, el progressista fa gala dels principis contraris sobre la base de la mateixa pretensió. Coincideixen en l'objectiu, però difereixen en les formes. Tots dos volen el millor per tothom, simplement discrepen en quines són les eines per aconseguir-ho. D'això n'anomenem presumpció de bondat, que no és més que la idea que, quan una persona pensa o actua en l'àmbit polític d'una manera determinada ho fa, generalment, amb tota la bona intenció del món. Si s'equivoca o no és una altra història, i correspondrà a analistes, lletrats i societat civil determinar quina ha estat la incidència de la seva acció.

Aquesta idea, tant bàsica com elemental, és indispensable en democràcia. No només sustenta el pluralisme, sinó que filtra i determina quins interlocutors polítics haurien de ser vàlids i quins no. Quan algú busca de manera deliberada el mal per raons arbitràries, poc o res hauria de pintar en el nostre sistema d'organització social.

Per desgràcia, però, sembla que al nostre país la presumpció de bondat s'aplica de manera desigual d'acord amb els nostres principis intel·lectuals. Sovint assistim, ja més fatigats que no pas atònits -a hores d'ara ja no és una sorpresa- a durs judicis i escarnis populars perpetrats per l'esquerra nostrada contra tot allò que fa olor de divergència. Aquesta és una de les diferències fonamentals entre dreta i esquerra al nostre país. Quan ells defensen quelcom que considerem contraproduent, ho atribuïm a l'error intel·lectual. Quan passa al revés, però, ells ho imputen a la perversió; a la pura maldat.

L'ultraneoliberalisme —whatever that means— és inhumà. Els capitalistes són una colla d'explotadors, els conservadors uns pèrfids feixistes i els constitucionalistes uns maliciosos imperialistes. No s'admet la discrepància, només procedeix la desqualificació.

Les conseqüències d'aquest tarannà són clares i palpables. Quan aquest tipus d'irresponsabilitat brolla en la discursiva esquerranista la dreta en el seu conjunt queda demonitzada en el pensament col·lectiu. Un rival polític anul·lat i satanitzat deixa de ser un interlocutor vàlid. Deixa de ser persona. I quan un no és persona, no hi ha límit sobre el mal que se li pot fer. Vegin pel cas els últims episodis a la UAB. No fa falta congeniar amb la causa dels afectats —a mi mateix em desperten més aviat poca simpatia— per considerar que
els fets són inadmissibles.

No som malvats, i sobta haver de justificar-se. Tota defensa programàtica o intel·lectual que fem té per objectiu millorar qualitativament la vida de les persones. Aquest és el convenciment sota el qual actuem. Qualsevol altra interpretació és un artifici deliberat.

Fa falta més maduresa. Més formació. Més empatia. Més tolerància. Més presumpció de bondat. La banalització retòrica a Catalunya fa temps que degrada la vida política, arribant cada dia a nivells de decadència que costen de pair.

Diuen que l'atribució de l'error intel·lectual al qui pensa diferent sona condescendent, i potser tenen raó. Però posats a triar, entre la condescendència i l'estigmatització, crec que ho hauríem de tenir força clar.