Per què els nois de Le Pen han guanyat a Perpinyà?

Per Bernat Fernández

De res han servit les abraçades i missatges de suport de Puigdemont a Jean-Marc Pujol els últims mesos: tal i com repeteix la premsa catalana, planyívola i moralitzadora, l'extrema dreta ha guanyat a Perpinyà. Es tracta d'una victòria clara, incontestable: Louis Aliot ha foragitat el candidat de Les Republicans de l'alcaldia de Perpinyà, que va començar a governar el 2009, amb un 54% rotund dels vots.

Jean-Marc Pujol és un polític expert, intel·ligent, clar i comunicatiu. Encara es mostrava enèrgic, agressiu, en les seves últimes aparicions, entrevistes i debats: movia les mans amunt i avall, parlava de “projecte de futur” per Perpinyà i atacava personalment Aliot. La seva imatge era perfectament solvent. No obstant, Pujol ha fet poques declaracions des de la derrota, que es podia preveure des de la primera volta de març. Potser està sorprès. Potser encara no sap què dir. Potser —és divertit d'imaginar-s'ho— li és difícil d'entendre per què els votants, tan fidels amb anterioritat, li han donat de cop i volta l'esquena, deixant-lo en la fosca, quan ell encara és el mateix de sempre. La resposta, però, és prou senzilla: Jean-Marc, el problema és precisament aquest, que ets el mateix de sempre.

Qui està més enfadat?

L'escomesa dels nois de Le Pen a Perpinyà és representativa de l'esquerda per la qual s'està escolant —de manera lenta, però perfectament visible— l'establishment polític occidental en els últims anys, i que podria acabar eixamplant-se sobre el territori francès malgrat l'ascens dels verds: polítics i premsa han ignorat sistemàticament les preocupacions dels ciutadans, a qui, segons sempre s'ha ensenyat, havien de representar o donar veu. Les eleccions municipals franceses a Perpinyà revelen, en part, la reacció natural a l'actitud menyspreativa dels mandataris. Com diu Victor Davis Hanson sobre les properes eleccions als EUA, les eleccions no només mostren qui té més suport, sinó qui està més enfadat —i jo afegiria: i amb raó.

L'esquerda que esmento no és només fruit de la incapacitat dels polítics per protegir els governats de la inseguretat o la violència; aquesta és la diagnosi més evident i palpable. També emmiralla la manca de convicció dels dirigents per prendre mesures pel reconeixement cultural nacional, atès que el reconeixement passa per la defensa de les tradicions, la família, la pàtria i els valors propis, i, en definitiva, de tot allò que permet conservar el sentit comunitari instintiu d'un poble. La retòrica de la multiculturalitat, bandera de l'internacionalisme i el progressisme, ha fet estralls definitius en les classes dirigents. Només cal pensar en el rebuig de Macron a l'hora de fornir una economia francesa robusta, nacionalista, malgrat les turbulències de la globalització. Ara bé, és clar que va més enllà de Macron. Les elits d'occident, condescendents i paternalistes, han dictat polítiques des de les seves mansions sense haver-ne de patir els efectes immediats. És gràcies a esdeveniments com el present que descobreixen, horroritzades, el rebuig callat que generen.

Mancats de conservadorisme, mancats d'una defensa ferma de cultura i institucions, mancats de lideratges disposats a fer el correcte independentment de les crítiques i acusacions que rebin, els votants de Perpinyà han triat, encertadament o no, l'única opció restant que creien que els podia protegir.

Que ningú no aprendrà la lliçó, no obstant, és evident per la reacció lacrimal, obstinada i espasmòdica de mitjans i polítics francesos i catalans. A casa s'ha pogut veure immediatament. Sense debat polític ni una idea forta del poder, Catalunya entén tota escaramussa política en termes únicament morals i simbòlics.

L’esperit de la víctima

Puigdemont es va apressar a enviar el seu “reconeixement”, tingui el valor que tingui, “als qui han treballat per evitar-ho”. Tv3 s'ha precipitat a presentar-nos imatges amenaçadores amb narració catastrofista inclosa. La CGT es va manifestar davant de l'ajuntament de Perpinyà amb la pretensió grandiloqüent de “resistir el feixisme”. Més penós que tot plegat, però, ha estat l'aplec de centenars de persones per cantar l'estaca de Llach davant l'edifici. No hi ha gaire més en aquestes accions que la necessitat de donar-se la raó a un mateix quan els arguments s'han esvaït.

La població és sovint reflex espectral de polítics i periodistes. A Catalunya, els qui ara s'estiren dels cabells són els mateixos que han accedit a la treva constant amb Espanya, a la rendició del mandat del Primer d'Octubre, a la progressiva dissolució de la identitat catalana, amb la destrucció conseqüent, que ja anirem veient, de la llengua, la cultura i les institucions. De res serveixen els seus plors. Si realment estiguessin preocupats per algun país, entendrien que el feixisme sempre ha nascut de la covardia i feblesa de les democràcies. Catalunya només es pot salvar des de la valentia, des de la fortalesa, des del debat obert i adult. Només la podrem protegir si fem fora aquesta gentola; els mateixos de sempre.