Pagar la festa

 

Per Quim Boldú

L’agost d’aquest 2020 comença a acabar-se. Escric aquestes paraules pocs minuts després de que TV3 hagi donat informacions francament preocupants sobre la situació del turisme al nostre país durant aquest estiu en comparació amb el 2019. No és cap sorpresa i no avorrirem el lector amb anàlisis profunds, perdre 8 a 2 ja és prou bona metàfora. Les coses no van bé i s’albira un futur més aviat galdós almenys fins que tinguem una vacuna o una solució alternativa que aturi definitivament la pandèmia.

Tot i això, no tot han estat desgràcies i tal i com informava el digital d’informació turística espanyol Hosteltur, el turisme interior ha ajudat a minimitzar la desfeta a nivell espanyol. Catalunya ha estat al podi de les comunitats que més s’han beneficiat del turisme intern espanyol, tot i que sospito que aquests bons resultats es deuen primordialment a catalans que han pernoctat dins del propi territori més que qualsevol altra cosa. Veient la buidor de la ciutat aquests últims dies no tinc cap dubte que Barcelona, amb els seus 5 milions d’habitants, ha estat el principal mercat emissor sobre el qual s’ha recolzat el sector turístic interior i costaner de Catalunya. Aquestes qüestions haurien de ser motiu, com a mínim, d’un cert agraïment per part de la gent de comarques que ha pogut, gràcies als barcelonins, tenir la mica de facturació necessària per mantenir un cert nivell de vida en una situació conjuntural tan complicada. No tinc cap dubte que per part del sector turístic i de bona part de la població així ha estat.

 

Les fòbies cupaires

En qualsevol cas, quan aquesta tarda a Twitter he vist la pintada de “Pixapins go home” en un pic muntanyós nostrat, dues qüestions m’han sobrevingut. La primera, el dubtós gust que tenen les nostres simpàtiques i eixerides camarades del moviment antisistema nacional. Si tant s’estimen els indrets que diuen protegir d’aquesta mortal plaga que és el turisme i els barcelonins, no acaba de tenir massa sentit embrutir-los amb dibuixots d’estil prepuberal. Bé en podrien fer una pancarta i ens estalviarien l’empastifada. Tant per tant, la sanefa és la seva especialitat. I la segona, la seva total desconnexió amb la realitat. La total inconsciència del nefast estat de les coses i de com haurien d’estar rebent tothom qui va als seus hotels, a les seves botigues, als seus supermercats a gastar-se uns diners que possiblement d’aquí un temps no tindran.

Ens guardarem prou d’entrar en territori moral o filosòfic en temes com ara qui són ells per dir qui pot i no pot anar a un lloc o a un altre o si els agradaria que els tractéssim igual quan venen a estudiar a les nostres universitats i a modificar la identitat de la nostra ciutat amb les seves característiques foranies. Benvingudes siguin. No és moment d’estar per històries, el que cal és que el diner corri, de barcelonins, d’estrangers o de qui sigui. Seria bo que per una vegada no féssim el mec i tractéssim els visitants com Déu mana. Són ells qui paguen la festa, sanefes incloses.

Al capdavall, ara en queden ben pocs i el decreixement que tant han desitjat els últims anys s’ha acabat produint. O potser és que no era aquest, el problema?