No voleu acollir

 

Per Jordi Bohigas

Hi va haver un temps que Òmnium i ANC es dedicaven a tirar del carro del dit Procés independentista. Un bon dia, però, Òmnium va decidir, juntament amb la nomenklatura indepe, que el tema no havia sortit bé i que a partir de llavors es dedicaria, ja no a l'objectiu pel qual havia nascut, òbviament encara menys per la independència, sinó a promoure tot un seguit de causes espúries que més aviat es contradeixen amb l'ideari fundacional. M'explico.

 

De l'independentisme a totes les causes globals de l'esquerra

La recent aparició pública del seu líder Jordi Cuixart, per qui la paraula independència ja és tabú i, no en parlem, també la de nacionalisme, amb una samarreta amb el lema Volem Acollir, juntament amb l'eslògan Casa Nostra Casa Vostra, és paradigmàtic de la nova realitat post-Procés. Una realitat que, si bé ja havia començat abans, s'ha accelerat degut a l'atzucac al qual ells mateixos han portat el Procés: es tracta d'anar inoculant  a l'independentisme, que hauria de ser un moviment transversal, tota una dosi ideològica ben poc nacionalista, més aviat empeltada amb la ideologia global i que, amb major i menor mesura, avala i assumeix tot l'arc parlamentari dit independentista (Junts per Catalunya, ERC i CUP).

Que aquesta ideologia es promou a partir de fons procedents de fundacions que mouen milions, com ara Open Society Foundation d'Europa Occidental, amb seu a Barcelona, és ben sabut; amb la diferència que ara hi volen afegir també el pressupost públic. Si en l'anterior crisi hi va haver una certa decència a l'hora de retallar agències i observatoris burocràtics superflus en l'actual, crisi molt pitjor, han perdut tota vergonya i arreu proliferen ministeris d'igualtat, conselleries de feminismes, oficines de no discriminació i tota la infraestructura creada per  l'acolliment de l' immigració, començant pels centres de menors, etc. Tot plegat barrejat, també, de lluita anti-feixista.

Si alguna cosa sabem dels moviments socials, actualment, és que tenen poc o gens a veure amb la causa que pretenen defensar, sinó que més aviat amb la creació d'un marc mental favorable als interessos dels partits que s'apunten a la seva defensa, que ho aprofiten per establir tota una xarxa clientelar pagada amb fons públics. Per exemple, que el feminisme de tercera onada, l'hegemònic actualment, no té res a veure amb el dret de les dones es quelcom que ja ha estat denunciat per les mateixes feministes, com ara els escrits que aquí mateix ha fet Georgina Belles. El que sobta més és que tot aquest discurs sigui cooptat, acríticament, per l'independentisme. Bé, no sobta, si tenim clar que l'objectiu de l'independentisme hegemònic no és aconseguir la independència de Catalunya. És un cas clar de creació d'identity polítics.

 

Els problemes seriosos d'acollir a tothom

I tornem al lema objecte d'aquest article: el Volem Acollir. És tracta d'un moviment que començà arran de la crisi dels refugiats a Síria de 2015 i que catalitzaria en la gran manifestació celebrada el 18 de febrer de 2017 a Barcelona. Un dels seus promotors va ser l'activista Ruben Wagensberg, i des de 2017 curiosament també diputat d'ERC. Ara bé, la legítima aspiració de voler acollir a tothom qui ho vol té alguns problemes seriosos, que exposo a continuació.

En primer lloc, el problema del lema és que és contradictori. Per acollir no cal demanar permís a ningú. De fet, demanen acollir mentre molts tenen el seus avis en geriàtrics. No, per acollir tan sols falta voluntat, perquè el 4t Món ja el tenim aquí. En el fons el que realment et volen dir és que l'administració mantingui, amb els nostres impostos, cada cop més població immigrant, sigui refugiada o no, perquè l'estatut d'asil segueix, sortosament, uns criteris més estrictes del que aquesta gent defensa. El moviment del Volem Acollir no s'acaba aquí, ja que acaba reclamant no tan sols papers per tothom, sinó la plena ciutadania dels acabats d'entrar.

Fa uns mesos, en ocasió de les eleccions al Parlament, Òmnium va ser un dels promotors de la campanya #1MilióDeVots, pel dret a vot de tota la població resident a Catalunya. Com si les nacions més avançades del món no posessin les més altes restriccions (de temps, econòmiques, etc.) a la concessió de la ciutadania, que ha de ser un honor i un reconeixement a allò que la persona nouvinguda ha aportat i fet pel seu nou país, en canvi la ciutadania catalana ha de sortir gratis. I el que és gratis, òbviament, no es valora. Els qui demanen permís per voler acollir és, senzillament, perquè no volen fer-ho. Per això mateix sovint són els primers de criticar (o de difamar), l'Església amb la primera excusa, precisament la principal institució que acull persones desvalgudes, a través de la xarxa parroquial, de Càritas i les ONG's més diverses dels ordes religiosos, i sense pregonar-ho, que és la manera autèntica de fer-ho.  És la diferència entre el dir i el fer.

L'objectiu de Volem Acollir  també  és equivocat pel fi que pretén: acollir sense exigències prèvies genera un efecte crida que acaba en perjudici també del país d'origen, ja que el priva de les forces vives, i al contrari  acaba generant frustració i tota una població jove cada cop més gran  depenent per sempre dels pressupostos públics [les dades reals, a Catalunya, encara no són accessibles perquè el ciutadà, menor d'edat, no té dret a conèixer-les].  I és contraproduent en forma massiva pel mercat laboral dels país receptor, que veu com s'incrementa l'economia submergida, la delinqüència —cada cop més agressiva— i l'abaratiment dels sous dels treballadors, sobretot en aquells llocs amb més atur, com és l'Estat espanyol (i, de retruc també, el Principat).

Per part d'algú que pretén dir-se independentista la obsessió acollidista és encara més contradictòria, i no cal dir per una entitat com Òmnium, la missió de la qual hauria de ser la protecció de la cultura catalana, que no és un tema ni menor ni fàcil. És contradictòria no tan sols perquè són sabuts els efectes que les bosses d'immigració han generat en altres països europeus, en segones i terceres generacions, sobre la seva integració i acceptació dels valors del país d'acollida, sinó que, en el nostre cas, plou sobre mullat. Un país on cada cop hi ha més zones on és més difícil demanar un cafè amb llet en català i que t'entenguin, basar-ho tot en la suposada immersió lingüística de les escoles perquè els nous catalans aprenguin la llengua, les tradicions i la història del nostre país és una empresa digna de miracle. Qualsevol professor —i Òmnium té uns quants socis que en són— els ho pot explicar. Però per produir-se el miracle, abans s'ha de resar molt, que no sé si fan els qui tant demanen drets pels altres, mentre xiulen o amaguen el cap sota l'ala quan es tracta de reclamar-los per la pròpia col·lectivitat.

 

Conseqüències del discur pro-immigració

L'acollida massiva d'immigrants és tan sols un exemple de les noves doctrines que, per l'independentisme hegemònic, cal acceptar com un dogma. L'any 2019, el Parlament de Catalunya va concedir la medalla d'honor de la institució als directors de les ONG Sea Watch i la catalana Open Arms, per la qual es reconeixia la noble tasca de rescatar nàufrags del Mediterrani que fan aquestes ONGs mediàtiques, directament emparentades amb l'activitat de Casa Nostra Casa Vostra. Si bé rescatar persones al mar és una cosa altament lloable, conseqüència d'un drama que ningú de nosaltres desitja, voler-los portar únicament a l'Europa Occidental i, dins d'aquesta, a Itàlia o l'Estat espanyol segons el color polític de qui hi governa, ja no. Conscienciar del drama del Mediterrani és una cosa i voler emparar, amb això, el tràfic il·legal d'éssers humans, tota una altra. Només que fem la tasca de comparar la talla dels primers homenatjats pel Parlament, a partir de l'any 2000, i els darrers, es copsa la deriva: per posar un exemple, el primer va ser el Molt Honorable Heribert Barrera i Costa.

La ideologia global(ista) és un fenomen global, valgui's la redundància, que està sacsejant moltes nacions; també la Unió Europea malgrat que alguns països intenten resistir-s'hi. Les nacions sense Estat no poden permetre's el luxe d'acceptar-la sense més, a risc de perdre la identitat i, de retruc, la legitimitat de la seva reclamació sobiranista. I si no s'hi acaba fent alguna cosa, l'independentisme pot acabar com el marxisme als anys setanta: essent un marc mental hegemònic però totalment desconnectat de la realitat.