No, Catalunya no és només un tros de terra

 

Per Max Mercader

La setmana passada la poetessa Juana Dolores, guanyadora del premi Amadeu Oller per la seva obra Bijuteria, va fer unes declaracions a Catalunya Ràdio en què condemnava qui digués que una obra seva en castellà no forma part de la cultura catalana. Com era d'esperar, la polèmica estava servida.

Afirmar que la cultura catalana pot ser produïda en una llengua que no sigui la catalana conté implicacions conceptuals importants que fan perillar els fonaments de la nostra personalitat nacional. En aquest article mirarem d'analitzar quins factors intervenen en un embolic d’interessos i de concepcions politològiques com el que tenim davant.

 

Què és la cultura catalana?

Com qualsevol altra cultura, la cultura catalana és el patrimoni immaterial d'una comunitat humana forjada al llarg de segles, amb uns costums i una identitat ben definides. Ara bé, quin rol hi juga la llengua en la definició de la identitat nacional? Doncs dependrà del paper que li hagin atorgat històricament els membres de la comunitat nacional a la llengua pròpia, és a dir, a la llengua desenvolupada al propi territori. En el cas de les nacions sense estat, els seus membres solen aferrar-se a aspectes que les diferencien de la nació dominant a l’estat. A voltes és la religió (Irlanda, Croàcia), a voltes és l'antiga pertinença a un estat diferent (Escòcia), a voltes és la llengua (Quebec, Gal·les, Flandes).

És una evidència històrica que Catalunya és una de les nacions sense estat d’Europa que han basat la seva identitat a bastament en la llengua, passar-ho per alt, afirmant que la cultura catalana pot ser produïda en castellà és no entendre els fonaments de la nostra cultura i fer costat a la dissolució de Catalunya com una realitat regional castellana, una forma més d’espanyolisme.

La cultura catalana no és un artefacte volàtil que es pot ajustar a la definició que hom vulgui donar-hi en funció del moment i els interessos, és part d’una continuïtat històrica iniciada a finals del primer mil·lenni per nissagues de comtes que amb el temps anaren conformant una unitat política, lingüística i cultural. El lligam principal que compartim amb aquests avantpassats de la Catalunya primigènia és aquesta forma peculiar de llatí vulgar de la branca occitano-romànica que anomenem català i que és la màxima expressió de la nostra manera de veure el món, del nostre tarannà, de la nostra cultura. De la mateixa manera que no parlem pas de cultura catalana quan ens referim als ibers que habitaven la nostra terra a l’arribada dels romans, no parlarem de cultura catalana referint-nos a una hipotètica Catalunya del futur absolutament castellanitzada.

De manera semblant i per a posar un exemple extern, a l'Amèrica del nord ningú no considerarà que una obra escrita en anglès forma part de la cultura sioux pel sol fet que aquesta llengua ocupa ara una posició dominant al mateix territori on es desenvolupà la nació sioux.

 

El territori fa la nació o la nació fa el territori? 

Com ja us deveu haver ensumat, les declaracions de la jove autora pratenca segueixen la clàssica concepció liberal de l'estat-nació modern, iniciada pels intel·lectuals capdavanters de la Revolució Francesa. Fins llavors, durant l’edat mitjana i moderna, la nacionalitat anava quasi sempre vinculada a criteris etnolingüístics. La nova concepció venia a dir-nos que la nacionalitat dels individus es concreta en la seva relació amb l'estat i la seva conseqüent vinculació administrativa. Es tracta d’una cosmovisió centrada en la idea de ciutadania, una idea lloable i positiva per al desenvolupament de l’individu dins la nació en el cas dels estats amb un poder consolidat. El problema apareix quan avui Catalunya no tan sols no és un estat sinó que tampoc disposa d'una identitat pròpia amb un futur assegurat.

És un error aplicar aquesta definició politològica de nació a Catalunya, que no disposa de les eines necessàries per fer valer la seva identitat, i que amb un 36% de catalanoparlants habituals ja no té marge demogràfic per a l’assimilació dels nouvinguts a la cultura autòctona. Es tracta del famós "unsolpoblisme". Fer aquesta abstracció i implantar-ne les conclusions a l’imaginari polític dels catalans aboca Catalunya, entesa com una realitat cultural, lingüística i històrica i no com un simple tros de terra, a la desaparició accelerada.

Els que afirmen que la cultura catalana es pot produir en castellà són sovint els mateixos que afirmen que no és cultura catalana una obra escrita en català per un menorquí o un valencià. La defensa de la identitat “catalunyenca” com si l’administració esquifida i quasi inexistent de la Comunitat Autònoma de Catalunya constituís cap ens polític semblant a un estat amb tots els ets i uts és quelcom delirant i és un acte de menyspreu per tots els compatriotes d’arreu dels Països Catalans amb qui compartim llengua i costums.

 

L'auge del processisme filocastellà 

És evident que des de la desfeta de l’octubre del 17 una part de l’independentisme català ha fet una retirada massiva cap a posicions més moderades i ha adoptat un discurs obertament no-nacionalista. L’aparició a primera plana a mitjans catalans públics (i subvencionats) de personatges com Juana Dolores no és més que un símptoma de la promoció d’aquest corrent de pensament per part de les cúpules d’ERC i JxCat. L’abandonament progressiu de la lluita per la llengua d’una part del catalanisme és quelcom que ve coent-se de temps ençà, així que anècdotes com aquesta no poden representar una sorpresa en ple 2020.

Episodis com aquest formen un tot amb altres episodis vergonyosos protagonitzats per persones suposadament independentistes, com les declaracions de la presidenta del Consell Escolar de Catalunya a finals de 2018 en què afirmava que “com que el català ja és per tot arreu, cal millorar el coneixement del castellà”, justament el mateix any en què es va realitzar la darrera EULP (Enquesta d’usos lingüístics de la població), que va constatar la davallada de l’ús social de la llengua, especialment entre els joves. Altres exemples d’aquesta renúncia a la llengua pròpia de Catalunya els trobem en la liquidació consumada del model educatiu d’immersió lingüística amb el nou model “plurilingüe” impulsat pel conseller Bargalló o en la castellanització progressiva i evident de TV3.

Malgrat vulguin amagar-ho, Catalunya és avui més castellana que als anys 80 i 90, dècades en què s’impulsaren les famoses campanyes de normalització lingüística i en què les proclames a favor de la llengua pròpia eren a l'ordre del dia. Com ja hem constatat, aquests reclams han quedat ara a l'oblit per pura passivitat i manca de percepció de la realitat.

Davant d'aquesta allau d’autoatacs, cal que els catalans reflexionem sobre la situació del país i sobre quines haurien de ser les nostres prioritats a l’hora de defensar els nostres interessos.