No aneu a votar!

Per Marc Gafarot

Jordi Sánchez, sense saber-ho pot haver salvat vides humanes dins del sobiranisme. Caldrà, en conseqüència agrair-li-ho degudament, encara que el seu propòsit estigués lluny de tota heroïcitat o honradesa. Aquesta passada setmana, l’exCrida al quadrat -ambdues per cert liquidades indegudament i interessada- ens avisa que cal mobilitzar-se pel 14-F com ho vam fer per l’infaust 1 d’octubre. Ell ho diu per la menjadora, la continuació de l’aixecada de camisa i perquè la seva vanitat i barra no tenen límit dins dels Forats Negres o tal vegada s’hi excedeixen i ja circulen per noves galàxies qui sap si habitades per subjectes disposats, com a bons catalans, a ser enganyats per personatges abjectes com el tal Sánchez. L’accent com toca i no pas com fa veure.

O sigui, que el mestre manipulador de l’ANC ens exhorta a anar a votar car ens hi juguem la vida, la independència i no sabem quantes altres coses d’orgull i de profit; i total, al cap i a la fi, ens tornaran a intentar prendre el pèl amb allò de tornaré a Catalunya -Puigdemont-, proclamarem la República, això si, amb pactes amb els socialistes com el de la diputació de Barcelona -cal tractar bé almenys materialment a l’esposa-, de nou les fantasioses estructures d’estat, la falsejada internacionalització del conflicte o la comèdia de la desobediència. El pitjor de tot, no és que siguin els pitjors de la classe en intel·lecte i cultura; el que fa encara més mal és que són els primers en barra, desvergonyiment, vanitat i indecència. Amb aquests rivets, Espanya té el vertader Villarejo i no pas amb aquesta caricatura del que hauria de ser un policia al servei d’un estat. Sort que des de Madrid, tot sovint ens ajuden, i dissort que des d’aquí, pràcticament mai ho aprofitem.

A Portugal aquesta darrera setmana s’ha produït un 67% d’abstenció, poca broma en un país que es caracteritza per l’alta mobilització política. A Catalunya, els processistes ens diran que hem d’anar a votar per evitar que vingui la dreta espanyola, que vol dir parlant en plata que no sigui president el ministre Salvador Illa amb el suport de PP, Cs i Vox a banda dels socialistes i afegeixo els girabanderes llimacs de Podem. Només recordem com ha estat alcaldessa Colau, doncs això mateix però ara amb un socialista que “passa” dels morts per Covid i es dedica a conrear -en aquest precís i dur moment- les seves ambicions oníriques de president del “consejo autonómico catalán”. Una barreja de Montilla, Lluch i Iceta. Com per no arrencar a córrer i com a la Bíblia sense mirar mai enrere que venen els sociates sempre campions de l’atur, el desastre econòmic i la pujada d’impostos que per catalans no en paguem mai prou. La Catalunya que volem? I el ximple d’en Canadell -Junts pel Caos- encara defensant l’impost de successions. Per una cadira maten a pare, mare, fill i Esperit Sant. I em quedo curt.

La veritat és que hi ha quelcom que uneix els independentistes de veritat amb l’unionisme més ferm i coherent -òbviament anticatalà- i no és altra cosa que el desig o objectiu de finir amb la institució de la tercera via coneguda com la Generalitat. Els independentistes, mal que ens pesi, si realment volem la independència hem de primer acabar amb aquest mur de contenció anti-independentista que de nou porta per nom Generalitat i que, avui, només serveix per alimentar quatre-cents estómacs de lleialtat provada i devota al seu interès particular. La Generalitat antiga i medieval res a dir, un òrgan recaptador d’un estat; la moderna que ens arriba amb l’aixecada de camisa que li fan a Macià les esquerres de Madrid i continuada posteriorment per Tarradellas i Pujol i els que seguiren – de cuyos nombres no quiero acordarme com resa el Quixot-, ha deixat de ser una institució d’utilitat i prestigi pels catalans per convertir-se en una enorme bombolla onanista, banal i supèrflua; una burocràcia al servei dels adoradors del statu quo que comença amb la CUP, ERC, JUNTS i es passeja per tot l’unionisme del PSOE, PP, CS i ben aviat també Vox. Tots ells es declaren catalanistes i què vol dir ser catalanista? Res de concret ni pels uns ni pels altres. La prova del cotó és la nul·la defensa de la llengua i la identitat que fan els suposats independentistes, per nosaltres sempre processistes. Els espanyols, quan convé, fan bandera i unitat de la seva identitat, els nostres fugen com amb la pesta, no sigui que algú d’entre els seus aprofiti per rentar la roba amb llum i taquígrafs a casa aliena. Amb aquesta mentalitat i complex el cert és que ni som ni serem. Beneïts els setantes i vuitantes quan la superació de la dictadura i una certa idea de reconstrucció nacional possibilitava que el nacionalisme liderés el seguit de canvis que es produïren al país. Avui, qui no ho veu és cec, hem tornat enrere i amb tanta immigració cada cop és més difícil redreçar les coses. La por ens fa còmplices i perdedors alhora.

Del que es tracta és d’independència o submissió. Si volem la primera cal acabar amb la poma institucional i podrida que ha corcat tot el nostre país. La fam i glòria de quatre-centes boques i famílies no justifica hipotecar l’avenir polític de tot un poble. I llurs mentides i justificacions de mal pagadors tampoc. La primera desobediència és no votar unes eleccions barreja d’imposició unionista i impotència processista. La segona de desobediència serà proclamar la independència i defensar-la cívicament i pacífica. Just el que “els nostres botiflers” es negaren a fer en base a subterfugis en forma d’excuses i estètica de llaços claudicants.