Missa dominical de Junqueras a TV3

Per Ricard Biel

A la missa en forma d’entrevista celebrada a TV3 el passat 19 de juliol entre el Mossèn Junqueras i el feligrès periodista Vicent Sanchis vam escoltar coses que ja sabíem però que el Mossèn, vetllant tothora pels catalans, va creure convenient recordar-nos, refrescant-nos oportunament la memòria ara que la calor d’estiu empeny. Un àngel.

Resumiré analitzant el sermó per tal d’escampar el missatge als catalans de bé. En primer lloc, amb el to paternalista que li correspon com a pastor del ramat de P3 processista, un to hibridat amb les formes expressives i gestuals degudament trempades, d’home del poble, hereves del guru Pujol i que tanta bava fa secretar als catalans, el Mossèn va insistir a dir-nos que ell és “molt bona persona, molt honrat”. La beatitud personificada, vaja. Per si no ens havia quedat prou clar, va afegir que és “impossible que algú digui el contrari”, perquè –va dir més endavant– “qui qüestioni el que hem fet fins ara que vingui i es passi tres anys a la presó”. I va reblar: “l’empresonament és un pas més cap a la independència, perquè nosaltres som demòcrates i ells –l’Estat espanyol– no, són repressors”. La repressió espanyola com a justificació d’obra pròpia de govern. De traca.

Em fa ballar el cap la curiosa relació entre ser bona persona i la bona acció política. A manca de bona acció política, al polític desvergonyit només li queda recórrer a la bondat personal i, d’altra banda, a culpar al repressor de ser-ho, que és com culpar l’enemic de ser l’enemic, i per tant confessar que no s’espera que l’enemic reaccioni com a tal. Confessar, doncs, que el Mossèn a més d’incompetent és idiota. En argumentar ser bona persona i més patriota que tu perquè ell és a la garjola i tu no, com és possible ser xantatgista amb el ciutadà i alhora bona persona? Podem considerar que el Mossèn Junqueras és un cínic d’antologia? Si hem de jutjar-lo pel xantatge barat descrit, haurem de convenir que sí. Però per sobre de tot hem de concloure que el Mossèn és simplement un cas manicomial. Un sonat pot demostrar, efectivament, cinisme, i el cinisme és en principi una manifestació en si mateix d’intel·ligència, però només quan s’aplica a un objectiu intel·ligent, és a dir, no pas quan et porta a la garjola per imbècil. Hi ha sonats que poden ser erudits que diuen i fan imbecil·litats.

El Mossèn és un reflex del poble català, vaja. No ens n’hauríem d’escandalitzar. Un poble manicomial vota polítics manicomials que el representin. És l’única lògica que respecta, altrament la cosa seria doblement manicomial. El poble català és demencial, però paradoxalment, fent honor al seu tradicional seny –una altra forma psicopàtica nostrada–, adopta una actitud lògica dins la seva absoluta condició oligofrènica.

En matèria psicòtica el Mossèn i el pòtol Puigdemont són la crème de la crème del món mundial, amb el permís naturalment del meu ídol Jordi Cuixart, que mereix una menció honorífica, distinció val a dir que molt meritòria atès el nombre ingent de candidats de primer nivell al títol. El Mossèn és un mal bitxo dins el context del malalt delirant de megalomania expressat en forma d’insofrible xerrameca i filldeputisme pervers insospitats. No és difícil imaginar-se el Mossèn parlant sol davant del mirall durant hores per després poder parlar com un campió davant del públic, adreçant-se-li amb paternalisme alliçonador, com si l’audiència fos l’objecte de la seva bondat, mentre de fet l’ignora, la menysprea. Al Mossèn només l’interessa mirar-se la cigala, i ho faria literalment si no fos perquè la panxa prominent li ho impedeix. Megalomania.

El Mossèn és certament un cas psiquiàtric, i per això em sembla una injustícia que estigui a la presó. No és allà on li correspon estar, sinó en un sanatori, i un cop assolit el miracle de la recuperació gràcies a Déu a qui tant es confessa, convindria que el parell o tres de catalans independentistes que hi ha al país el pengessin dels collons a la Pça Catalunya. Els coloms aplaudirien amb les ales. Per farsant; per delinqüent; per haver col·laborat decisivament en l’estafa de l’1-0 i en el fals procés; per la nul·la acció en estructures d’estat (català), que tanmateix té les galtes de dir que continuen vigents, sent per tant estructures d’Estat català dins l’Estat espanyol, un cas de trilerisme esotèric polític inaudit al planeta; pel seu incompliment de cap llei de transitorietat; per haver entabanat al poble a anar a votar “per la democràcia”; per obviar la implementació promesa de la independència.

Durant la grotesca missa televisada, Sanchis es va mostrar excitat pel fet que el Mossèn i Puigdemont ara diuen que mantenen bones relacions. Sanchis considera una gran notícia que els dos principals artífexs ineptes de la catàstrofe s’entenguin. Per poder perpetrar-ne una de nova, suposo. De moment, el Mossèn ens diu que els empresonaments dels estafadors de la independència són “un pas necessari cap a la independència”. Sensacional. No tenint-ne prou a haver fet xantatge a l’estat amenaçant amb la independència per obtenir peix al cove autonomista, ara fa xantatge al poble victimista amb el seu victimisme màrtir. Res. De cine.

En fi. A mi, com és natural tot plegat m’importa un rave sec, diguem-ne. Qui perdria mig segon del seu temps escrivint un article sobre prohoms xitxarel·los d’un país tifa com aquest? Jo no, diguem-ne. Tret de quan em paguen per fer-ho, diguem-ne.