Memòria o barbàrie

Per Miquel Aguilar

Si el respecte per la memòria és l’única manera raonable de pervivència de les nacions, el revisionisme histèric n’és la garantia de mort. Una societat d’individus desconnectats, desarrelats i sense cap objectiu compartit, no és una societat. És una massa amorfa, decadent i en permanent conflicte violent, enfrontada per la més trivial superficialitat. La memòria és el riu per on naveguen els homes lliures. La desmemoria, el fangar putrefacte on s’enfonsen els esclaus. Per això resulta vital lluitar sense descans per la veritat que ens ofereix la memòria. Les nacions han de protegir amb serenitat i abnegació les seves arrels, els seus fonaments, la seva memòria. Tan sols així perviuen i es projecten al futur amb garanties de continuïtat.

Per això, resulta alarmant el corrent gairebé unànime de revisionisme grotesc que s’estén pel conjunt de forces polítiques a Catalunya. L’atac constant al valors constituents de la societat catalana, a les tradicions, al saber compartit, a la intuïció popular, a les bases del dret i l’ordre, a la llei, la disciplina o a la historia, es coordinen de manera perfecte i provenen, en teoria,  de totes les coordenades ideològiques que hom pugui identificar, reduint-les, desgastant-les i rejuntant-les en un codi compartit d’esquerra sectària i fantasiosa.

 

Cal protegir els fonaments

Catalunya resulta, en aquesta onada de fanatisme populista que recorre tot Occident, un cas paradigmàtic i al mateix temps singular, de fins on la barbàrie d’una minoria irritada d’analfabets funcionals, pot proposar, en la seva sideral desmemoria irresponsable, la més obscura de les tiranies, amenaçant de desestabilitzar la civilització.  Catalunya és un cas paradigmàtic extrem, on el populisme exacerbat de l’extrema esquerra ha impregnat, de manera més o menys evident, els discursos i accions de les formacions polítiques catalanes. La raó pràctica ha deixat pas al discurs de l’odi. Les fantasies mundialistes han proscrit el patriotisme. El debat democràtic s’ha bandejat d’aital manera, que les coses bones i fonamentals, com la pau, la llibertat, la seguretat privada, la família o el civisme més elemental, estan amenaçades a casa nostra.

El revisionisme uniformitzador mundialista, que es basa en discursos d’autoodi violent cap a la civilització occidental i la forma de societat, d’indiscutible èxit, que aquesta ha desenvolupat, però també la negació de la identitat catalana i els seus valors, llengua i cultura pròpies, l’atac a la família i les arrels cristianes, o la negació de la necessitat de la màxima sobirania i llibertat política en tots els camps, han passat de ser l’arquetip discursiu dels il·luminats estrafolaris de la CUP i els Comuns, a incorporar-se plenament als programes polítics d’ERC i el món convergent. Així, l’arc polític català ha quedat reduït a una ombra il·lusòria de discrepància programàtica, on la immigració massiva descontrolada, l’ordre públic desaparegut, l’aclaparadora inseguretat ciutadana i la creixent injustícia social, tenen un enorme camp abonat per destruir els elements unificadors col·lectius i reduir la societat catalana a la dictadura del no-res socialista.

 

Partitocràcia és desmemòria

Però també és un cas singular, perquè en la seva condició de colònia, a Catalunya s’ha desenvolupat una mediocre partitocràcia que no ha tingut més objectiu que actuar com a guardiana del ghetto, i que al llarg de les dècades d’assumpció d’un poder subaltern, sempre menor i restringit, però que ha volgut conservar a costa de tot, ha decidit complaure els amos de la metròpoli, desnacionalitzant el país. Mentre la llengua s’apagava, ells deien que era més forta que mai. Mentre els carrers és convertien en una selva per obra i gràcia del fenomen txarmil, ells asseguraven que els delinqüents eren les víctimes. Mentre Catalunya patia, i pateix, un saqueig econòmic que la condemna a la misèria, ells parlaven dels pressupostos més socials de la història. Quan Catalunya va exercir el dret d’autodeterminació i el poder de l’independentisme era massiu i incontestable, ells van decidir fugir o entregar-se a l’enemic, destruir la democràcia i vestir-se d’herois i màrtirs.

La memòria, que és el fil connector que relliga les persones, les famílies i els pobles amb la seva historia i el seu futur, ha de ser protegida. Perquè protegint la memòria, i estant disposat a pagar el preu de dir la veritat, es salvaguarda, al seu temps, la societat. I la societat catalana existeix, i vol perviure. Les seves arrels són vertaderes, no es poden transfigurar. La seva idiosincràsia, pròpia, única i al mateix temps compartida en gran mesura per d’altres nacions europees i occidentals, és el fruit de segles de desenvolupament en comunitat. Que l’esquerra hagi embogit de nou, com fa recurrentment en la seva essència forassenyada, i estigui prenent l’accelerador per destruir tot allò bo i  tota herència col·lectiva, ha de ser motiu més que suficient perquè els amants de la memòria, la democràcia, la independència i la justícia tinguem com a prioritat la defensa, amb més fermesa i valentia que mai, de la nostra societat i la dels nostres fills.