L’Onze de Setembre no va ser una derrota

 

Per Jordi Bohigas

En la mateixa setmana que Jordi Sánchez, secretari general de Junts per Catalunya,  admetia que l'1O era tan sols una via per forçar el govern espanyol a negociar, el seu soci de partit, Jami Matamala, proposava canviar la data de la diada nacional de Catalunya de l'11S a l'1O. Un pas més vers la folklorització de l' U d'Octubre.

Proposo, que aquest any i els propers, deixem de cel.lebrar la derrota del 11 de setembre com a diada nacional i cel.lebrem la victoria de l'1 d'octubre fins assolir la independència.
Seguim fins al final!

— Jami Matamala Alsina 🎗 (@jami_matamala) June 11, 2021

Ho he repetit vàries vegades i seguiré fent-ho les vegades que calgui: l'Onze de Setembre de 1714 no va ser una derrota. Les autoritats catalanes que, en conjunció amb la població barcelonina, és proposaren resistir a l'exèrcit invasor franco-espanyol el 6 de juliol de 1713 sabien que les possibilitats d'èxit eren mínimes, però eren conscients que era millor això que lliurar Catalunya a l'enemic sense lluitar. Esperaven, ben cert, un suport aliat que no arribaria, però tot i així no defugiren l'esperit de lluita. El fet va ser que la resistència catalana a l'ofensiva final de les tropes borbòniques sobre els muralles de Barcelona, l'11 de setembre de 1714, va ser tant dura i eficaç que, gràcies a això, Barcelona no va sucumbir a l'assalt i no va ser presa a sang i foc, sinó que el mariscal duc de Berwick acabaria concedint una capitulació a la població. Els catalans acceptaren l'acord davant una ciutat exhausta i unes possibilitats de resistir ja molt minses.

D'aquí, doncs, a dir que l'Onze de Setembre va ser  una derrota n'hi va un bon tros. Felip V hagués abolit les constitucions catalanes igualment, hi hagués hagut o no resistència. Però el fet mateix de resistir és la condició necessària que converteix Catalunya en una Nació. La voluntat d'ésser, de persistir, de resistir. Aquell Onze de Setembre els catalans segellaren amb sang el dret de ser reconeguts com Nació lliure d'Europa, tal i com tants al seu moment van admirar. I així mateix ho sentien els catalans que es proposaren, un segle i mig després, recuperar la memòria de l'efemèride i honorar-ne els màrtirs, a la basílica de Santa Maria del Mar. Des d’aquell 11 de setembre de 1886 que un grup de catalans decidiren oferir una missa “en sufragi dels que moriren en defensa de les llibertats catalanes lo dia 11 de setembre de 1714” i, tret dels períodes de més repressió dictatorial, la Diada s’anà consolidant com una jornada reivindicativa i patriòtica.

 

Honrat pels qui el van desobeir

L'Onze de Setembre esdevingué el símbol d'unes llibertats que calia recuperar en honor a aquella resistència, i que acusa en especial la (mala) consciència de Gran Bretanya, que deixà a l'estacada als catalans a canvi d'un bocí de l'Imperi espanyol. Persegueix també la mala consciència dels líders actuals, que feren el mateix amb el poble català en les jornades que haurien pogut ser decisives a l’octubre de 2017.  Malgrat la violència empresa per l'Estat l'U d’Octubre, no va impedir que el poble català votés en referèndum i aconseguís una participació massiva i decisòria. Davant d'aquesta victòria, els nostres “líders” decidiren optar per la rendició incondicional. I és que quan el president Puigdemont decidí suspendre la Declaració d’Independència, el 10 de setembre, no hi havia, sobre la taula, cap proposta formal de negociació per part de l’Estat espanyol, que engegà tot seguit l’aplicació de l’article 155 de la Constitució.

La proposta de Matamala, mà dreta de Puigdemont, de canviar la Diada Nacional de Catalunya va més enllà, doncs, d'una opinió personal. No han tingut prou de destrossar l'himne nacional d'Els Segadors en l'acte solemne de presa de possessió del nou president de la Generalitat, sinó que ara han de fer el mateix amb la Diada. Sí, els mateixos que renunciaren al seu moment a fer efectiu el mandat de l'Ú d’Octubre, ara demanen l’exaltació d’aquesta jornada. El més trist, però, és que aquesta tasca de demolició la facin encara amb el suport electoral de tants catalans que, esperem, algun dia obriran els ulls.