Llarga vida al català

 

Per Gisela Sidera Roca

Fa mil anys que sento frases com aquestes: “Cuando vas a Cataluña los catalanes hablan catalán hasta para ir a comprar el pan” o “los catalanes tienen hasta  sus propios canales de radio y canales de televisión en catalán”.

—I doncs, què? Què us penseu? A on s’hauria de parlar doncs, la llengua autòctona de qualsevol país?

Bé, suposo, que tots estaríem d’acord en què a casa nostra la llengua mare i vehicular hauria de ser sense cap mena de dubtes el català. Però heus ací que no és tan fácil fer que tothom parli en la nostra llengua; primer de tot perquè no es pot imposar res a ningú, hauria de néixer del batec de la voluntat més lliure.

Ara bé, com a catalans sento que tenim certa responsabilitat implícita en no deixar defallir la nostra llengua; de fer que aquesta  perduri i esdevingui la llengua de tothom qui viu a Catalunya, sense importar ni el lloc ni la procèdencia, en nom del poble que som, plural, lliure i sobirà en cultura i tradició.

Segurament hem de fer autocrítica, nosaltres els catalans, de com actuem en la nostra quotidianitat i de com contribuïm en pro de la protecció i continuïtat de la mateixa. Els exemples clars es succeeixen en el dia a dia quan ens trobem pel mateix carrer amb persones que a primera vista semblen de fora (des d’una observació absurda i subjectiva) i ens hi dirigim a aquestes en castellà per tal de no espantar-los i no ens llencem a parlar-los-hi en català.

És llavors quan estem sent racistes o emeten judicis de valor? Doncs miri, no! Ho fem sempre des del respecte la tolerància i la no imposició, per tal que aquestes persones no es puguin sentir en cap moment violantades per l’impacte de quatre paraules en català, no fos cas que es sentissin coartades per l’arrogant imposició sense clemència de la nostra llengua. De fet, en aquestes situacions ens titllen ben segur de xenòfobs i classistes, paraules malsonants i greus, que contrasten en tot moment en la tolerància més absoluta amb la qual ens hi hem dirigit des del primer moment. També ens trobem en un altre tipus de situació, en la qual parlem i ens dirigim en català a tothom; i és en aquesta situació on novament esdevindrem titllats pels mateixos adjectius desqualificatius abans mencionats.

Així doncs, a quina conclusió arribo? Primerament, allà cadascú amb la seva consciència i responsabilitat, jo el parlo sempre a tothom, però si veig que la persona que tinc al davant no m’entén li pregunto si m’ha entès, i si no és així, m’excuso i li parlo amb el què sigui manester. Ara bé, si aquesta persona coneix el català perfectament, i no vol parlar-ho en el ple exercici del seu dret, llavors és quan jo exerceixo el meu dret; i segueixo parlant-li sense restriccions en la meva estimada llengua.

Doncs la llengua ens uneix més que ens separa, esdevé un vehicle clau d’integració i cohesió social. Rere cada llengua, s’hi amaga una manera de pensar i d’entendre el meón, una mirada oberta, neta i decidida amb ulls punyents de lluita i esperança. Així doncs, després d’haver analitzat algunes de les situacions que ens trobem a Catalunya a l’hora parlar la nostra llengua, em mantinc en la meva postura que de fet és la que ha estat sempre; parlo en català sempre i arreu.

De fet, hi parlo perquè és la llengua que em surt de l’ànima i del sentiment, no seria jo si parlés en una altra llengua, perdria fins i tot la semàntica de les paraules i les ganes de pronunciar-les i pronunciar-me. Estimo la meva llengua perquè aquesta em permet ser lliure, fa que les paraules em  brollin  de manera espontània i fácil i em resulti un plaer expressar-me.

No deixem que la nostra llengua es mori a les nostres mans, la llengua es mor quan es deixa de parlar, estimem allò que és nostre, perquè si la llengua mort, morim una mica tots, emportant-se sense pietat tots els records d’infantesa, d’amics i familiars, d’aquells contes i nadales, i de 1001 tradicions…

No m’he de justificar, sóc patriota i catalanista, no penso deixar morir la meva llengua i que amb ella arrossegui la meva identitat. Estimo en català i no sé estimar de cap altra manera, ni vull viure d’una altre manera que no sigui en català, doncs el meu cor batega i s’ennamora en català, la llengua que em corre per la sang, una sang que em bull amb vehemència i força per l’incesant lluita per la perennitat del nostre  inestimable patrimoni, el català. Però, com fer que això passi? Crec que el primer és prendre consciència de que la llengua és part de la nostra Identitat i alhora aquesta és patrimoni indiscutible de la nostra cultura i idiosincràcia.