Les oportunitats infinites

Per Miquel Aguilar Canadell

Les oportunitats infinites no existeixen. Forma part del regne de la fantasia creure que allò que se’ns ofereix en una feliç alineació de circumstàncies, està destinat a repetir-se eternament, esperant-nos. Les oportunitats hi són, siguem capaços de veure-les o no. I les oportunitats passen, les haguem aprofitat o no. El que el comú de la gent raonable intenta fer en la seva vida és detectar les oportunitats quan les veu, i mirar de caçar-les al vol abans no desapareguin. Hi ha qui diu que existeix la possibilitat que cadascú es creï les seves pròpies oportunitats, com si hom fos capaç de dominar, no sols el seu fat, sinó el de totes les coses. Aquest pensament pot ajudar a vendre llibres d’autoajuda i estafar periòdicament a petits emprenedors, però també forma part del món de la il·lusió. Com que les oportunitats infinites no existeixen, i la gent ho sap perfectament, tothom mira d’actuar en conseqüència, i aprofitar totes les que pot.

Les oportunitats perdudes

La paradoxa arriba al constatar que, allò que entenem a la nostra vida com un comportament raonable i beneficiós, els catalans semblem entossudits a ignorar-ho pel què fa al destí nacional del nostre país. Les oportunitats infinites no existeixen per ningú. No existeixen per les persones, i tampoc per les nacions. El que no podríem acceptar en la nostra vida, ho veuríem com un comportament forassenyat i irresponsable en un familiar o un amic, això és, perdre totes i cada una de les oportunitats de progressar i millorar el que la fortuna ens brinda. Sembla que ho admetem estoicament: tenim una classe política catalana obstinadament inflexible en desaprofitar totes les oportunitats que es presenten per Catalunya, d’esdevenir un Estat lliure, sobirà i independent. La tossuderia amb la que els homes i dones d’ERC, Convergència o la CUP malbaraten reiteradament les oportunitats de desfer-se de la llosa de l’Estat dels espanyols no pot ser fruit de la casualitat. És cert que en política hi ha gent d’una estupidesa paralitzant, gent incapaç, cínica, beneita i malvada. Fins hi tot hi ha Miquel Iceta. Però el què no hi ha són casualitats.

Quan desaprofites les consultes populars de 2009, quan desaprofites els dos milions de vots afirmatius del 10 de novembre de 2014, quan desaprofites el referèndum d’autodeterminació del Primer d’octubre de 2017, quan desaprofites la força incomparable d’un carrer disposat a tot, quan desaprofites la victòria incontestable en les eleccions autonòmiques del 21 de desembre de 2017, quan desaprofites l’encausament del President de la Generalitat per posar una bandera, quan desaprofites l’aberrant sentència  als presos polítics, quan desaprofites la concentració a l’aeroport, i els fets d’Urquinaona i Gran Via, quan desaprofites la criminal gestió de l’Estat en la pandèmia del coronavirus, quan desaprofites la fugida amb nocturnitat del lladre major del regne Borbó amb la complicitat del Govern dels espanyols...només queda clara una cosa: O ets un inepte profund, d’una incapacitat llegendària per no veure les oportunitats que se’t presenten i no vals per fer honor al mandat democràtic que et fa ostentar el Poder. O, bàsicament, la teva funció en tot aquest joc és desaprofitar metòdicament totes les oportunitats, fins que ja no en quedin més. Perquè les oportunitats que desaprofita Catalunya, són oportunitats que aprofita algú altre.

L’oportunitat final

Els catalans podem pensar que tindrem moltes més oportunitats de salvar una llengua que se’ns apaga, una cultura assetjada, o una economia en decadència accelerada. Podem seguir pensant que la nostra Nació gaudirà de totes aquelles oportunitats que les nacions ja desaparegudes no van tenir. Podem seguir creient que el que ens ve a sobre és una crisi més, que ja passarem com puguem, i que després continuarem el camí. Però el camí que hem fet s’acaba aquí. El que ens està apunt de caure a sobre no és una crisi, és un esvoranc. És una oportunitat final que, o sabem aprofitar, o ens durà al cap d’un camí on no hi haurà sortida.

La gent d’aquest país ens podem encaparrar en la idea que demanar a una partitocràcia autonomista, corcada i deplorable, que faci una independència que ni vol, ni pot ni sap fer, és una bona estratègia. Però no ho és. Podem pensar que una colla de partits, que tenen un full de serveis ple de derrotes planificades, seran els més ben preparats per encarar amb garanties la defensa d’una Catalunya que s’endinsa en les tenebres. Però ens equivocaríem greument de nou.

Les oportunitats s’acaben. Perquè les oportunitats infinites no existeixen. I Catalunya porta massa temps desaprofitant-les, massa temps ignorant-les o fent veure que ja tornaran. Ha arribat l’hora d’aprofitar una oportunitat. Només una. Provablement la ultima. Perquè una sola oportunitat, que sigui nostra, que sapiguem preveure i que aprofitem al màxim, ens farà lliures. Hi ha alguna cosa per la que valgui més la pena lluitar, que la llibertat?