Les noves formes d'ocupació il·legal posen en risc la convivència a Catalunya

Per l'Equip de Helpers [BCN]

La proliferació de les màfies i l'augment de les ocupacions il·legals ha fet que bona part de la societat catalana prengui consciència del grau de vulnerabilitat i desprotecció a la qual està sotmesa davant d'aquest fenomen delinqüencial que, si bé no és nou -que l'hi diguin a l'Alfred Bosch, víctima d'un intent d'ocupació fa un parell d'anys-, ha esdevingut un negoci completament professionalitzat, sense escrúpols i fora de control, amb la capacitat de fer fora de casa d'una manera esperpèntica legítims propietaris, enfilant-se per la finestra o tirant avall la porta d'entrada, per després consolidar ocupacions acreditant la possessió de l'habitatge amb un tiquet de menjar a domicili o explotant menors d'edat, movent-los d'un pis a l'altre, aprofitant que els propietaris es troben de vacances, ingressats a l'hospital o treballant fora de casa per llargues temporades.

Fins fa poc més d'una dècada bona part de la població concebia l'ocupació com un fenomen ideològic de caràcter reivindicatiu, anys després, especialment després dels estralls de la crisi econòmica del 2008, s'acceptaria l'ocupació pacífica de pisos buits de bancs per considerar-se justícia social i l'única via d'accés a l'habitatge de les famílies vulnerables. La realitat avui dia és molt més complexa, i la societat pot comprovar com més enllà de les antigues formes d'ocupació n'emergeixen de noves, extorsionadores i especulatives, en les quals els petits propietaris són víctimes de màfies organitzades, o multitudinàries i delinqüencials, amb la capacitat d'afegir greus problemes socials i tensar la convivència fins al punt de posar en escac la seguretat de pobles i barris sencers.

Deixant de banda les ocupacions socials d'habitatges de bancs o fons voltors, en molts casos ocupats per famílies pacífiques amb infants menors d'edat, que no requereixen intervenció policial ni afecten negativament a la convivència, els últims mesos hem pogut comprovar com moltes ocupacions il·legals, sovint d'habitatges particulars, han acabat convertint-se en caus de delinqüents itinerants professionals, escenaris d'agressions sexuals, màfies organitzades de rellotgers i carteristes, grans supermercats de la droga o centres neuràlgics de joves delinqüents, que han fet de la delinqüència i la violència la seva forma de vida. Totes aquestes noves formes d'ocupació, emparades en el marc jurídic actual, tenen la capacitat d'acabar pertorbant la pau del propietari i els veïns o, en els casos de pisos de bancs, normalment a barris de rendes baixes, la tranquil·litat i la seguretat veïnal.

 

Com hem arribat fins aquí?

La proliferació de les qüestionades empreses de la desocupació, que fa anys que treballen al límit de la legalitat i la moralitat, i l'increment dels beneficis de les empreses de seguretat privada per l'augment de la demanda dels seus serveis, han estat símptoma clar de la realitat viscuda al carrer els últims anys, que com acostuma a passar darrerament, ha anat creixent molt allunyada del relat oficial. Les ocupacions contra petits propietaris no han estat un fet residual, les ocupacions delinqüencials han estat erosionant la convivència en molts punts del país i les màfies organitzades estan fent servir la legislació actual per expulsar petits propietaris dels seus habitatges, per un termini de fins a dos anys, fent-los viure un llarg procés judicial i emocional, que comporta assumir la pèrdua d'objectes de gran valor sentimental i despeses de fins a 25.000 euros, incloent-hi els desperfectes ocasionats durant l'ocupació.

La situació legislativa i social actual és tan inversemblant que la víctima, la legítima propietària, serà obligada a fer-se càrrec dels costos dels subministraments d'aigua, llum i gas, mentre que l'ocupant, també victimitzat des d'alguns sectors, podrà instal·lar-se mesures de seguretat per no patir una nova reocupació, gaudirà d'assessorament jurídic gratuït proveït des d'organitzacions subvencionades, i decidirà si farà ús del nou habitatge per viure-hi o, altrament, rellogarà l'habitatge o vendrà la clau per fer l'agost, normalment extorsionant els nous ocupants.

Malgrat que aquest escàndol és habitual a Catalunya i s'ha normalitzat per la connivència d'algunes institucions i organitzacions, no és així a la resta de països democràtics europeus, on les ocupacions són residuals i les administracions permeten recuperar l'habitatge ocupat il·legalment d'una manera ràpida i àgil. Al Regne Unit i Itàlia un jutge donarà ordre immediata a la policia per recuperar l'habitatge després d'acreditar les escriptures de la propietat. A França la policia desallotjarà l'ocupant il·legal durant les primeres 48 hores. Mentre que a Alemanya i Holanda les autoritats retornaran al legítim propietari l'habitatge ocupat en les 24 hores següents de presentar la denúncia i el títol de la propietat. Mentrestant la realitat a Catalunya és ben diferent i no sembla importar massa a ningú.

Fa tres anys, l'aleshores PDeCAT, va presentar una proposició de llei que, tot i que en cap cas serviria per igualar-nos a la resta d'Europa, teòricament, serviria per recuperar ràpidament un habitatge particular i fer fora les màfies que començaven a proliferar a Catalunya. Una llei de mínims només aplicable per recuperar amb més agilitat els habitatges de petits propietaris, ONG's i administració pública. Per tant, la llei, com ha quedat demostrat anys després, en cap cas serviria per a desocupar habitatges de bancs, grans tenidors, fons d'inversions, ni tampoc per a desallotjar inquilins que no estiguessin al dia amb el pagament del lloguer, bàsicament una llei de mínims que amb prou feina ha servit per protegir el petit particular de l'ocupació il·legal.

La llei va tirar endavant, ho va fer un any després sense el suport de PSOE, Podemos i ERC. Aquests últims s'hi van oposar eximint l'argument que no es podien desocupar els habitatges de particulars sense abans millorar el parc d'habitatge públic, assegurant que desnonar persones, encara que fos de les cases d'altres persones que les necessitaven per igual, "no entrava dins dels valors republicans".

Com hem pogut comprovar, aquesta llei, que prometia ser la panacea contra l'ocupació il·legal, no ha complert amb el seu objectiu principal, que era el de protegir el petit particular, però sí ha aconseguit escurçar els terminis de recuperació d’habitatge, si aquesta llei no hagués prosperat, ens trobaríem en un escenari molt més complex i esperpèntic que l'actual.

 

El parc públic d'habitatge de Catalunya ets tu

Un dels molts factors que explica l'augment exponencial de l'ocupació a Catalunya és la falta d'habitatge social en comparació a la resta de països europeus. Segons la Conselleria de Territori i Sostenibilitat, l'any 2015 Catalunya disposava d'un total de 60.000 habitatges socials o de lloguer assequible, és a dir el parc d'habitatge públic de Catalunya era aproximadament del 2%. En aquest mateix any alguns països europeus com Dinamarca, Àustria o el Regne Unit ja superaven el 20%, mentre que estats com Alemanya, Dinamarca, França, Suècia o Luxemburg arribaven al 30%. En definitiva, el parc d'habitatge públic de Catalunya era -i és- més similar al d'Espanya o Grècia -pràcticament inexistent- que al de la resta d'estats moderns europeus.

Una de les moltes claus per entendre l'augment de l'ocupació a Catalunya és entendre que actualment el parc públic d'habitatge és la mateixa ciutadania. Als ciutadans, en molts casos de classes populars, se'ls ha traslladat la responsabilitat de cobrir amb el seu habitatge particular o la seva tranquil·litat, les carències i la incompetència sostinguda de les polítiques d'habitatges. Per aquesta raó denunciar l'ocupació i les seves conseqüències negatives significa evidenciar la nefasta gestió que ha fet el poder dels recursos públics i la connivència d'alguns partits amb les màfies de l'ocupació il·legal per la seva rancúnia evident a la propietat privada.

Malgrat tot això exposat, costa entendre la magnitud del dantesc espectacle sense analitzar les xifres per la qual Catalunya ha esdevingut, any rere any, el paradís de l'ocupació il·legal d'Europa.

 

Xifres clau: Catalunya lidera l'ocupació il·legal

De manera gradual, duplicant-se pràcticament el nombre de denúncies any rere any, l'ocupació ha consolidat la seva clara tendència a l'alça des de l'any 2011. Tot i que moltes víctimes opten per no denunciar i estalviar-se temps i diners, aquest tipus de denúncies han augmentat prop del 500% els últims nou anys, deixant en l'actualitat vint denúncies diàries i la meitat de totes les denúncies per ocupació il·legal a Espanya.

Les xifres oficials del primer semestre d'enguany ens deixen un total de 7.450 denúncies, mentre que en tot l'any 2011, en plena crisi econòmica, es van denunciar només 1.478 casos. Només durant el mes de febrer, just abans del confinament pel coronavirus, s'havien denunciat 828 ocupacions.

Segons dades oficials dels Mossos d'Esquadra, a Catalunya es van registrar 8.340 ocupacions l'any 2019, de les quals 5.101 haurien estat denunciades a Barcelona, convertint-se així a la ciutat amb més ocupacions en l'àmbit nacional i, probablement, a escala europea.

 

Ocupació i delinqüència: els resultats

Malgrat l'esforç d'alguns mitjans de comunicació per no vincular l'ocupació i la delinqüència, la realitat policial és ben diferent i demostra l'existència de nombrosos vincles entre tots dos fenòmens, on hi podem trobar principalment quatre grans grups delinqüencials: màfies de l'Amèrica del sud i l'Amèrica central, principalment persones dominicanes molt violentes i especialitzades en el tràfic i la venda de drogues, lladres professionals de rellotges, principalment marroquins i algerians, delinqüents multireincidents, joves i molt violents, abandonats per les institucions, i lladres itinerants d'Europa de l'est, que ocupen un habitatge durant la seva curta estança delinqüencial a Catalunya, bàsicament dedica al furt i al robatori d'habitatges i botigues.

Segons un informe de Mossos d'Esquadra hi ha 159 lladres multireincidents als quals se'ls atribueix l'11% dels robatoris violents comesos a Barcelona, tots ells estarien identificats i localitzats en 50 edificis o solars ocupats a la ciutat. D'altra banda, a Mataró, un grup de 50 persones situades en diversos habitatges ocupats al centre de la ciutat, haurien estat assenyalades per la mateixa policia com a responsables de l'augment dels robatoris amb violència a la zona. Només els dos primers mesos de l'any 2020 hi va haver 194 robatoris amb violència, quatre anys abans, en el mateix període de temps, va haver-hi la meitat, 109 denúncies.

Seguint amb l'augment de la inseguretat al Maresme, Premià de Mar i Arenys de Mar, i en menor mesura també Montgat, viuen un augment dels robatoris vinculats des dels cossos policials a persones residents en pisos i cases ocupades il·legalment. En cinc anys, a Premià de Mar han augmentat un 18% els robatoris amb violència i un 70% les ocupacions. D'altra banda a Ciutat Vella, considerat com l'epicentre de la delinqüència al país, els cossos de seguretat han tancat des de principi d'any una cinquantena de narcopisos establerts en habitatges ocupats, tot i això la presència d'aquests supermercats de la droga continua sent forta a la zona. A tall d'exemple, al carrer de l'Om del Raval podem trobar a qualsevol hora del dia un perillós narcotraficant assegut a la porta, oferint droga des d'una cadira de plàstic instal·lada en el número 9 d'aquesta finca propietat de l'Ajuntament de Barcelona, a escassos metres d'una comissaria dels Mossos d'Esquadra, i amb els veïns amenaçats de mort i coaccionats per tal d'evitar la denuncia. Aquest fenomen ha tensat -i encara tensarà més- la convivència al país, fins al punt que ja s'han produït els primers enfrontaments greus entre veïns i ocupants.

En el cas de Premià de Mar, assenyalat des d'alguns mitjans com incident racista, un noi senegalès va ser detingut per agredir un dels ocupants responsable de diferents robatoris amb violència contra persones d'edat avançada. El mateix dia que mig centenar de senegalesos van sortir a protestar contra la detenció del noi i el clima s'inseguretat, Chakir el Homrani, conseller de Treball i Afers Socials, va asseverar que "ningú es podia prendre la justícia per la seva mà" i que aquestes actuacions "no les podíem normalitzar en una societat democràtica". Però l'augment de la delinqüència i la inseguretat a conseqüència de l'ocupació il·legal, que tampoc és normalitzada a cap societat democràtica, no es limita només a la Catalunya central.

En el cas de Tarragona, a la Part Alta, una cinquantena de joves amb antecedents penals van aconseguir ocupar diversos edificis en el centre històric pertorbant la convivència dels veïns produint nombrosos delictes, fins i tot provocant un incendi en un dels habitatges ocupats al carrer Ferrers. Seguint a Tarragona, els veïns del barri mariner del Serrallo, fa dos anys que pateixen les greus conseqüències de l'incivisme i delinqüència que ha comportat l'arribada d'un centenar d'ocupes multireincidents que han fet de la delinqüència i el tràfic de drogues la seva manera de viure. Tots aquests fets no són casos aïllats. Els darrers mesos hem vist manifestacions i enfrontaments entre veïns i ocupants il·legals en molts punts del país, des dels barris barcelonins de la Marina, la Sagrera, la Trinitat Vella, el Carmel i el Raval fins a Badalona -especialment greu la situació al barri del Gorg-, passant per Cubelles, Calella, Manresa, Olivella, Sant Vicenç de Castellet, Coma-ruga, Girona, Calafell, Llançà o recentment, amb dos veïns detinguts, Sant Joan Despí, on les queixes veïnals han anat pujant de to fins arribar a l'enfrontament. En tots els casos la reacció de l'administració ha estat posterior a la formació de patrulles veïnals o de produir-se les primeres manifestacions i enfrontaments, llençant el perillós missatge a la ciutadania de "si voleu que actuem i busquem solucions, haureu d'actuar vosaltres primer".

Fins fa relativament poc, aquests problemes, que ara podem veure estesos per tot el territori, eren gairebé exclusius dels barris populars, i per tant resultava relativament fàcil silenciar i estigmatitzar les víctimes de les ocupacions i la inseguretat des dels partits polítics i els mitjans, posant en el focus del debat els manifestants exaltats, que sempre havien estat l'excepció, per tal d'aconseguir girar el relat i silenciar la crítica legítima d'una majoria pacífica i democràtica, que malgrat que cridava molt perquè es jugava la necessitat bàsica de la seguretat personal, havia estat la norma.