Les conseqüències de matar Déu

 

Per Joan Simó

L’amic Jordi m’explicava, l’altre dia, el motiu pel qual va decidir fer-se catòlic. Els soliloquis que emanen després de la ingesta del segon gintònic acostumen a incloure reflexions interessants. Segons el seu plantejament, la fe en la institució romana li ha servit per imposar-se una sèrie de normes morals capaces de garantir cert ordre en un món cada dia més irreconeixible. Davant el nihilisme relativista propi dels ateus practicants com servidor, la recerca d’un esquema mental que permeti separar el bé del mal em sembla d’allò més raonable. A aquest argument s’hi suma, encara amb més importància, la necessitat del pecat, impracticable sense un dogma que el defineixi. “Si tot està permès, quina gràcia té la transgressió?” em va dir escurant la darrera cigarreta.

L’abisme, en la seva condició d’esvoranc infinit, espanta per la seva manca de límit, de regulació. Deixar-s’hi caure ens condemna a rebutjar l’agradable sensació de seguretat que obtenim en trepitjar un terra estable. Passa el mateix amb la llibertat absoluta que, a falta de paràmetres establerts, ens situa davant un no-res força inquietant. Amb la mort de Déu, diagnosticada per Friedrich Nietzsche a finals del segle XIX, Occident ha hagut de prosseguir el seu camí en la més profunda de les incerteses. Però, a diferència del que hagués desitjat el filòsof alemany, aquest bagatge pel desert no ens ha conduït a l’esdevenir de l’Übermensch, sinó a la recerca de nous ídols als quals sotmetre'ns.

Erich Fromm ho explica prou bé en el seu La por a la llibertat. En aquest llibre de 1941 Fromm retrata l’esperit del temps propi de la societat alemanya que va permetre l’auge del nazisme. El derrocament del vell ordre aristocràtic teutó per part de la República de Weimar va colpejar amb força a unes classes mitjanes esdevingudes orfes de qualsevol referent moral. Segons l’autor, que traça un brillant paral·lelisme entre les figures de Hitler i Martí Luter, els sàdics discursos del Führer van seduir unes masses que, sota la cruel dominació d’un home fort, esperaven retrobar el sentit de la seva existència.

El mateix plantejament, amb resultats més o menys nefastos, s’ha anat repetint al llarg de l’era contemporània. Al nacionalisme i el marxisme, primeres religions laiques, les han seguit d’altres. Avui en dia en tenim moltes i variades: del processisme al trumpisme passant per la teoria queer, l’ecologisme, la cultura de la cancel·lació o la fe en els valors de la Unió Europea. A diferència de nosaltres, els seus fills pròdigs, Déu es reprodueix com les estrelles de mar: per bipartició. Si en mates un en sorgiran dos, si en mates dos, quatre i així successivament. Sembla evident que la vida sense valors immaterials, siguin aquests judeocristians o no, és quelcom del tot utòpic. La gent necessita símbols, profetes. El nivell de deïficació al qual han arribat figures com Oriol Mitjà o Fernardo Simón confirma aquest plantejament.

Si una cosa bona té el mètode científic, és el seu antidogmatisme, la seva recerca de l’explicació menys dolenta possible, una explicació sempre sotmesa a la possibilitat de quedar eclipsada per d’altres. Una societat ignorant com la nostra és incapaç de comprendre aquest tipus de coses. Els caps pensants de Sepharad viuen en un món caciquil que necessita garrots i mà dura, obediència cega i fe. Una fe que, per base científica que tingui, ho seguirà sent mentre els metges siguin tractats com a gurus, els epidemiòlegs com a déus tot poderosos i les dades com quelcom manipulable d’acord amb els interessos de cada moment.

Quan en Jordi em va preguntar que com podia viure sense algú capaç de condemnar-me al foc etern, em vaig afanyar a evocar la santíssima trinitat composta per Alba Vergés, l’Organització Mundial de la Salut i el Grup Godó, els principals responsables de dictaminar si les meves accions en temps de desconfinament són mereixedores o no de condemna i excomunió. A falta de capellans i confessionaris, els pecadors de l’era pandèmica, és a dir, els qui no compleixen escrupolosament amb unes normes difuses i autoritàries, que canvien cada quart d’hora, han esdevingut paries immorals, bruixes que valdria més cremar.

La pandèmia ha aconseguit retornar-nos a temps pretèrits i foscos on l’ordre, el puritanisme i d’altres valors il·liberals són vistos de forma positiva. El sexe amb desconeguts, les festes i el vici en general constitueixen, altre cop, pecats. La revolució hippie ha quedat enterrada definitivament per deixar lloc a una cultura centrada en la vida familiar, el treball, la reclusió voluntària i les distàncies socials. La nova normalitat implica també una nova moralitat, menys llibertina i més poruga. En sortir del bar, en Jordi i jo ens rentem les mans, els rituals de purificació corporal sempre han estat un bon remei en temps de pesta. Abans, en situacions així, es feien processons. Coses que passen quan mates a Déu.