L’assalt contra l’herència cristiana

 

Per Bernat Fernández Roca

Cada dia és més difícil trobar persones que admetin tenir Déu present en les seves vides. La fe cristiana, en tant que fe, es troba en retrocés i davallada. Això a pesar que hi ha una noció segons la qual molta gent admet considerar-se cristiana: parlo d’aquella mena de persona qui, per exemple, arronsa les espatlles i, torçant el rostre en una expressió fastiguejada, ho confessa: “Sí, sóc cristià... En aquest sentit: estic condicionat pel llegat i la cultura occidentals.” I, en dir-ho, es pot percebre un marcat to de fatalitat i de molèstia en la seva veu. Aquesta mena de persona voldria, per descomptat, desfer-se de tal llegat i cultura.

El cristianisme ha jugat un paper clau en l’educació moral de les formes més elevades de ciutadania que ha produït l’animal polític que és l’home, i les virtuts cristianes han estat centrals a la singular creació artística i refinament espiritual que Europa ha engendrat. El cristianisme també es troba a la base de la democràcia moderna, oculta rere el contractualisme i la llei natural, nocions que deriven de la llei divina i la idea prèvia de comunitat moral de semblants.

Tot això està en perill. Cada dia més, el consens que instaura el progressisme en la vida pública de catalans i occidentals afirma que ens hem de desfer del llegat cristià per tal de ser millors persones. Aquest llegat és titllat de racista, colonial, masclista i opressiu, en un etcètera indefinit, mandrós i inabastable. Què està passant?

 

L’assalt progressista contra el cristianisme

Una inspecció acurada del nostre propi entorn revela que hi ha un assalt coordinat per terra, mar i aire contra la cultura i valors occidentals. Hom podria, naturalment, fixar-se en esdeveniments que rauen més enllà de l’atlàntic, i sovint ho fem: massa sovint. Té més interès, per tant, i per variar, de clavar la mirada allà on els centres de poder rellevants no volen que mirem -la premsa, els polítics, les universitats. Aquells qui maneguen en major mesura el garbell de l’opinió pública.

Procedim per exemples. En els últims temps hem sabut que el conseller El Homrani (ERC) destinarà 2,02 milions d’euros a Ex-MENA, o que impulsarà un programa per instal·lar-ne als Pirineus —destinant-hi un milió d’euros. Fa uns mesos, a més, el Departament d’Educació va decretar una prova pilot d’ensenyament de l’Islam a les aules públiques, que s’haurà d’implementar en àrab o castellà.

Hi ha qui defensa aquestes barbaritats en nom de la solidaritat.  La solidaritat no és criticable, és clar. Ara bé, presentar-ho sota aquest rètol seria pervers: no es tracta de solidaritat, no mentre bona part de la població catalana no té possibilitats d’inserció.

Són polítiques de substitució cultural i material que s’imposen subreptíciament, i que descansen sobre el menyspreu de la mateixa nació.

També es tracta d’un greu atac a la meritocràcia i la idea de ciutadania.

Els governants catalans premien l’estranger sense imposar-li condicions rellevants per rebre ajudes i naturalització. Per què, doncs, hauria d’adaptar-se l’estranger a la cultura occidental i catalana, de tal manera que aquestes es puguin transmetre? Quins incentius s’han generat?

I, no obstant això, no sembla que ningú ho hagi de revertir. Els occidentals hem deixat de creure en occident.

 

Revalorar el llegat cristià

Durant molts anys, s’ha considerat des d’alguns sectors acadèmics que el cristianisme va suposar, o com a mínim accelerar, la caiguda de l’Imperi. No cal discutir aquest punt  contenciós aquí. Hi ha quelcom més important a assenyalar.

Quan les societats esdevenen benestants, és natural que es tornin frívoles i febles. Negligeixen la pulsió per sobreviure i dilapiden els béns que han rebut de les generacions precedents, actuant sota la premissa que, de fet, era natural i just que n’haguessin disposat.

La nostra és una societat decadent. En el punt àlgid de prosperitat en tant que magnitud general a l’hemisferi, el post-modernisme i el culte als dogmes progressistes carreguen contra el llegat cristià per no suplantar-lo amb res de valor. Monstres n’ocuparan el lloc.

Tàcit ho esmentava en connexió a Roma. Què origina recurrentment la decadència de les comunitats, si no el luxe? Les societats opulentes s’afebleixen en la frivolitat de l’afluència; aquesta és una veritat genèrica pertanyent a la naturalesa humana.

Tanmateix, desaparèixer és una opció evitable per tota societat.

El cristianisme s’erigeix en favor de la humilitat, la caritat, el sacrifici i la senzillesa. El cristianisme, i no res més, ens permet recordar que la riquesa no condueix al benestar permanent -què el podria assegurar?-, i ens recorda que convé vigilar els efectes corruptors del luxe sobre l’esperit. L’instint de supervivència sorgeix més en boscos que no pas en palaus.