L'anomenat "Col·lectiu" no és tothom

 

Per Daniel Serrano Miró

Quan va començar el mes de juny, mes en el que es recorden els aldarulls de Stonewall i que van donar peu a la celebració del dia de l’orgull gay, vaig descobrir que aquesta celebració s’havia estès a tot el mes i que, per tant, el dia 1 de juny començava el Pride month o mes de l’orgull.

Davant d’aquest descobriment, on les grans empreses s’hi abonen (sempre que no resultin incòmodes pel govern on desenvolupen la seva activitat), vaig començar a familiaritzar-me amb un concepte amb el qual m’hi havia de sentir identificat: “Col·lectiu”.

Però realment què i qui engloba el col·lectiu? Quina finalitat té? I amb què has de combregar perquè t’hi acceptin?

 

Hi has de ser obligatòriament?

Doncs bé, per la meva sorpresa i satisfacció, t’hi compten des del primer moment que manifestes, en aquest cas, la teva homosexualitat. Perfecte. Però què implica ser-hi membre?

Així doncs, quan vaig començar a interessar-me pel tema, vaig començar a veure associacions i associacions, que suposo que viuen a través de subvencions públiques i en les que sospitosament sempre hi treballen persones afins al govern de torn i on les seves reivindicacions legítimes es barregen amb posicionaments ideològics que res tenen a veure amb el “col·lectiu”.

 

Homosexualitat i esquerra?

I és que, segons els membres d’aquest col·lectiu al formar-hi part, automàticament has de comprar tota una línia ideològica totalment escorada cap a l’esquerra i si no la compres, tot hi formar-hi part del “col·lectiu” seràs qualificat per tota una banda subvencionada i els seus acòlits d’homòfob en amunt... i és que una de les principals característiques d’aquest “col·lectiu” és el pensament únic que impera.

Quan et posiciones a favor que els pares decideixin per sobre de l’Estat en l'educació dels teus fills, quan et posiciones a favor de la propietat privada com a principi fonamental de la llibertat o quan demanes l’aplicació de la llei pel control de les fronteres automàticament et col·loquen inapel·lablement a la extrema dreta, còmplice de totes les agressions que es produeixen i quasi membre del KKK. I és que el fet de discrepar automàticament et comporta el linxament per part del teu propi “col·lectiu” en el qual ningú t’hi ha demanat entrar —però t’hi han comptat des del primer moment.

 

L'exemple de Madrid

El màxim exponent de la discriminació dels qui pensem diferent dins del “col·lectiu” la vaig viure el dia que Isabel Díaz Ayuso va guanyar les eleccions a Madrid i el que semblava una parella homosexual va celebrar-ho des del seu balcó. La quantitat d’insults que es van arribar a vessar sobre aquella parella que celebrava la llibertat provenien —majoritàriament— dels seus, dels membres del "seu col·lectiu". En aquell moment, vaig pensar (i desitjar) que no em comptessin dins del grup. Però el més pervers és que ningú t’hi ha demanat entrar i en cap cas pots sortir-ne.

No crec que la igualtat que aquest “col·lectiu” busca arribi a través d'omplir la meva vila de banderes amb l'arc de Sant Martí, no crec que la igualtat vingui per la discriminació positiva d’aquells qui estimen fora de l’heterosexualitat. Crec que serem una millor societat si als nostres fills els eduquem en la llibertat i el respecte a tothom, sense discriminacions, ni positives ni negatives. I és que no hi ha res pitjor per la llibertat que la col·lectivitació i uniformitat de les causes.