La pesta borbònica

Per Marc Gafarot

Fa una bona colla d’anys el mallorquí i militar marqués de Mondéjar,  l’inefable Nicolás Cotoner i Cotoner personatge coneixedor com pocs de molts secrets, ara alguns d’ells públics, de la Casa Reial es va atrevir, amb no poca sorna,  a afirmar al cocktail que seguí a l’obertura de l’any judicial que l’hereu a la corona –l’ara Rei Felip- tocat per la mateixa providència havia heretat les millors qualitats de llurs progenitors: la intel·ligència del pare i la simpatia de la mare. En una família on el que popularment es destaca el caràcter “bonifaci i simpaticot” del monarca i, la mesura i seny de la mare, ja ens podem imaginar per on tiraven les insinuacions d’en Mondéjar i quin futur, segons ell, deparava a la monarquia hispànica sota els auspicis del rei Felip VI de Castella i V de Catalunya.

Més o menys per aquestes dates i això ja és collita pròpia, l’antic preceptor d’estudis del llavors SAR Felip de Borbó ens confià, tot dinant, a un grup reduït d’estudiants de la Universitat de Navarra que el príncep era un home de món, amb estudis però que llàstima que tingués uns amics “tan pijos” i que -ell- fós tan “fatxa”. La qual cosa venint d’un numerari de l’Opus Dei que no acostumen a ser votants de la Lliga Comunista Revolucionària, provocà un sentiment de perplexitat en la meva persona. Imagino que amb el temps aquests records prenen una nova dimensió on aquelles velles anècdotes en forma de paraules acaben adquirint la força dels fets viscuts. Felip de Borbó no tan sols està carregat d’amics pijos; sinó que és un fatxa d’arrencar a córrer i això del “preparao” la veritat és que sembla, com la disciplina i eficàcia a can Barça, brilla per la seva absència.

En altre ordre de coses, tothom que coneix els borbons sap que una característica seva és que no tenen mai el costum d’aprendre dels seus nombrosos errors, excessos i finalment fracassos i que aquesta fatxenderia en forma d’arrogància, recurrentment els fa no perdonar ni oblidar fets per ells llastimosos que sempre acaben etzibant o culpant a d’altri fins i tot a persones que han estat sempre al seu costat i de provada lleialtat –recordem el tracte patit i rebut per Sabino Fernández Campo després de l’enorme servei que féu a l’anterior monarca- . En els borbons, francesos, espanyols, italians o el que s’escaigui, la manca de generositat i honradesa s’empara admirablement amb una sort d’autocomplaença pròpia de personatges grotescos condemnats irremeiablement al foc i al fum de l’Arvern de la famosa Divina Comèdia de Dante.

Malgrat tot, la monarquia és un factor unificador d’Espanya i tot i essent d’altra època són reivindicats avui a dreta i esquerra de l’espectre polític espanyol. De fet, som els “perifèrics” els que essent més crítics amb la reialesa i les seves corrupteles i clientelismes i, afegim-hi la manca de respecte per la diversitat,  bramem per la república i reclamem una Espanya on tothom hi càpiga. Però és això possible, fer una Espanya veritablement respectuosa de la seva diversitat? Convertir Espanya en una sort de plurinacional i lingüística Conferència Helvètica? La República –la tercera- resoldrà aquestes qüestions tan antigues com la pròpia existència d’Espanya? Totes elles són preguntes pertinents però que la història, incorruptible notari, ja s’ha encarregat de desautoritzar.

Per a la independència de Catalunya, avui en hores baixes degut, en el millor dels casos  a la poca traça dels nostres polítics i en el pitjor a la seva perenne traïdoria i proverbial cinisme i meselleria, l’adveniment de la República espanyola seria una pèssima notícia. I seria una pèssima notícia, a banda d’una inacceptable arrogància per part nostra d’immiscir-nos en els afers d’altri, per una raó molt senzilla i poderosa: tant hem parlat de fer república que el dia que els espanyols la tinguin –que espero que Déu no ho vulgui- com a nova engalipada que no pas darrera- per fer-nos tirar enrere de la nostra “obsessió” independentista ens diran “no nos podéis dejar sólos ahora que ya somos república y contamos con vosotros”... en aquell trist moment els catalanets –cofois, encantats i carrinclons i amants de llaços, gimcanes, de l'insuportable, per pedant i fariseu, Lluís Llach i de la Vall del riu vermell seran capaços de renovar el seu pacte de servitud amb Espanya a canvi d’una “república moderna, democràtica i ultra-hiper-federal o el mot que triïn per rasurar-nos de nou el pèl en el moment decisiu. Com si la democràcia del 1978 no ens hagués d’antuvi promès totes aquestes quimeres i el resultat no el tinguéssim tots a la retina o al poc cervell que ens resta en una societat malalta com la nostra.

O sigui, que si hem de fer cas al filòsof Gramsci per desempallegar-nos d’Espanya com més contradiccions presentin, molt millor per la nostra causa emancipadora i si a la monarquia borbònica trobem un sapastre de nom Felip com a cap d’estat, encara millor i més encisador. Si recordem al numerari de l’Obra i tutor del príncep, Felip acabarà fent bo al seu pare, en especial per la seva poca traça, menyspreu i absurditat vers Catalunya; i pretensiós, superb i irreverent vers la gent en general i llurs problemes —fatxa i pijo—. Ja ho diu la llegenda la monarquia hispànica anirà de Felip a Felip. Alfa Felip V de Castella i IV de Catalunya i Omega Felip VI de Castella i V de Catalunya.

Acabo: L’amic Xabier Arzalluz sempre explicava que “los mayores del partido –el PNB s’entén-“ que varen tractar amb Don Joan el consideraren un home educat i respectuós amb el que representava el País Basc. Aquests “majors” deien que podria haver estat un bon rei per aquesta idea d’estat plurinacional. D’altra banda, Arzalluz fi coneixedor de la realitat política madrilenya amb el ventall de matisos i personalismes existents sempre acabava etzibant, després d’escoltar càusticament els ancians del partit parlant del pare del llavors Rei que si Don Joan podia haver estat un bon monarca i cap d’estat, per a ell Joan Carles, d’haver nascut en un altre tipus de família, hauria pogut ser per coneixements, atributs i caràcter “un magnífic porter d’edifici”.