La Llei Trans i la guerra cultural

 

Per Iker Freiria

A propòsit de la presentació de l’esborrany de l’avantprojecte de la Llei per a la igualtat real i efectiva de les persones trans i per a la garantia dels drets de les persones LGTBI o Llei Trans, fa uns mesos, una revista universitària em va demanar que escrivís un breu article on argumentés què em suscitava l’esmentat esborrany.

He de confessar que aleshores, arran de les obertes discussions al respecte de l’esborrany presentat per Unidas Podemos entre aquests i els seus socis de govern socialistes, sobretot relatives a la manca de seguretat jurídica que plana al llarg de l’esborrany, vaig ser un il·lús pensant que el seny prevaldria a la guerra cultural i que, per tant, l’esborrany no arribaria a tenir el vistiplau del govern previ a la tramitació parlamentària del text.

Dit això, si hagués de resumir en una frase el contingut de l’avantprojecte diria que aquest és un esforç deliberat i arbitrari d’esborrar una realitat tan objectiva com el sexe, ja no només com a categoria jurídica —afortunadament només poden incidir en això—, sinó també com a categoria biològica i, en conseqüència, social. És el clar exemple de quan el fanatisme ideològic es creu capaç, fins i tot, de negar la realitat, pretenent canviar el paradigma del verb “ser” pel dels verbs “definir-se” i “sentir-se”. Allò subjectiu és converteix en allò objectiu.

 

Per què no s'hauria de convertir en Llei?

A continuació i de forma argumentada, exposaré les raons que, al meu humil parer, fan d’aquest avantprojecte un text que no s’hauria de convertir en Llei:

En primer lloc, es pretén la creació d’un nou dret a la identitat de gènere lliurement manifestada sense necessitat de prova mèdica o psicològica, la conseqüència jurídica del qual és també el dret al canvi de sexe registral sense que hi pugui mediar, entre d’altres coses, expressió de gènere ni referència a les característiques sexuals del sol·licitant, amb la voluntat de no patologitzar-lo.

Això vulnera un principi registral bastant bàsic que és el de la certificació, imprescindible per garantir una mínima seguretat jurídica. Aquesta laxitud registral podria suposar la porta d’entrada al frau, pertorbant la voluntat de l’avantprojecte que se suposa que és la protecció del col·lectiu trans. Cal afegir que, en aplicació de les recomanacions de l’OMS al respecte, el canvi de sexe registral ja està permès i regulat, mitjançant, però, certificat mèdic o psicològic.

En segon lloc, es pretén, en allò relatiu als menors i en l’àmbit educatiu, que els menors de 12 a 16 anys puguin sol·licitar el canvi registral de sexe mitjançant una simple declaració de voluntat expressa sense necessitat de prova mèdica o psicològica a través d’un dels seus representats legals —pares— i en el cas que hi hagi discrepància entre ambdós al respecte, obrint la porta a la discòrdia familiar en un tema tan complex i amb conseqüències de caràcter psicològic pel menor en qüestions tan adverses.

En l’àmbit educatiu es pretén la difusió d’aquest nou paradigma, sense fonaments objectius i amb greus conseqüències pel que fa a la confusió i la manca de fonaments objectius pel lliure desenvolupament de nens i adolescents.

En tercer lloc, es pretén, pel que fa a la salut, situar els metges a càrrec dels tractaments de canvi de sexe en una complicada situació, sense massa a dir sobre la idoneïtat i la quantitat de fàrmacs hormonals (els quals afecten de manera notable la salut) a subministrar als pacients que estiguin en tractament. Aquesta facilitat a l’hora d’accedir als esmentats tractaments hormonals i la inconsistència de la legislació al respecte ha provocat que al Regne Unit, amb una regulació aplicable semblant a la pretesa a l’avantprojecte, hagi augmentat un 4.500% el nombre de nenes derivades a clíniques de gènere on se les sotmet a tractaments de bloqueig hormonal com a conseqüència de la promoció d’idees acientífiques a les escoles davant de malestars entre algunes d’elles que poc tenen a veure amb la transsexualitat. Com afirma el col·lectiu Feminista Ilustrada al respecte, una nena que juga a futbol ni és una nena lesbiana ni es una nena transsexual, és una nena que juga a futbol.

En quart lloc, es pretén a nivell esportiu que el sexe registral pels majors de 16 anys i la identitat de gènere per als menors de 16 anys i els immigrants que no satisfacin els requisits per sol·licitar la rectificació del sexe registral, sense que en cap cas es puguin fer verificacions del sexe dels esportistes, sigui el que defineixi si juguen a la secció masculina o femenina, el que comportaria situacions d’avantatge competitiu injustificat en favor d’esportistes trans.

Un es pregunta si participar amb l’esmentat avantatge a determinades disciplines esportives és un “dret trans” o una arbitrarietat camuflada de dret. En tot cas, això donaria pas a la confusió entre els joves esportistes, particularment entre les nenes, sobre l’origen de les seves incomoditats en relació als rols de sexe, el que podria abocar-les, com indicava en relació al precedent britànic, al consum de bloquejadors hormonals. És també això un “dret trans”?

Finalment, cal preguntar-se quin sentit té que, sota el pretext de protegir i emparar el col·lectiu trans, es pretengui d’una forma tan matussera i arbitrària negar una realitat biològica i social tan objectiva com el sexe. No es pot fer de cap altra forma més constructiva? Afortunadament, però, si Déu vol, si finalment el seny preval sobre aquesta absurda guerra cultural que victimitza i cerca culpables, tot plegat només quedarà en una confrontació en seu parlamentària d’arguments favorables i contraris en relació a un text, un simple text, i no una Llei.

Hi ha marge a l’esperança.