La independència vindrà per la Dreta

 

Per Bernat Fernández

En moments de crisi els perdedors fan dues coses: o bé es mantenen immòbils, o bé es mouen massa ràpid. Només tenen dues velocitats. Abans de fracassar es fan els distrets o busquen camins impossibles, com soldats que retrocedeixen en el cor d'una batalla amb l'esperança que sobreviuran només perquè no volen morir.

L'esquerra radical catalana està atrapada en un espai electoral inflexible, que no creixerà, perquè és incapaç de superar les seves contradiccions adolescents. ERC, per la seva banda, aposta per la via d'adaptar-se a l'espanyolisme i el multiculturalisme, eixamplant la mediocritat. Com sempre, l'estratègia d'ERC només pot tenir èxit electoral si els partits de més a la dreta els ho permeten. I fins i tot en tal eventualitat, l'estira i arronsa tradicional té ara menys recorregut.

Quan els nens petits menteixen no ho fan per maldat, sinó per por. La “dreta” postconvergent està cremant cartutxos i fugint endavant, perquè fins ara els ha funcionat i s'han pogut reinventar reiteradament, apareixent en cada ocasió sota colors vistosos. Però Marta Pascal ha creat un partit basat en el miratge de les il·lusions d'entesa i pactisme perdudes el Primer d'Octubre. Només li servirà de crit llastimós en l'ull de la tempesta que sacseja JxCAT. Puigdemont, per la seva banda, ha creat un partit basat en el revers d'aquesta imatge. Però no podrà fer la feina i es socarrimarà sota el pes de les seves últimes promeses, que neixen castrades. Sota la boira, la formació de Torra no té lideratges ni futur. La mal anomenada dreta catalana està en descomposició. Rere l’última esperança cesarista de “tots amb el president” no hi ha res. Només buidor.

Hi ha animals que no saben morir de manera noble, i per aquest motiu no mereixen viure. Confrontats amb l'extinció, descobreixen que mai havien tingut altra opció. Ho he vist en gent que votava només per pujar-se l'autoestima, i també en parelles que es mantenen unides només per l'escalfor d'una abraçada.

Per què podem guanyar?

La dreta és una altra cosa. La dreta és un cop de volant quan tot va al pedregar. És qui reacciona quan veu perillar les formes familiars que estima. És Churchill, és Patton, és Trump. Són persones que només tenen acceptació mentre la població té la convicció que cal fer la guerra, aixecar polseguera o edificar a partir de la cendra nua de la derrota total. Aquests animals neixen i moren per la victòria.

Ara mateix, l'animal gloriós s'entreveu en petits esclats no unificats. Ha de ser domat. TV3 no ho diu, però hi ha cansament, viratge, voluntat de dirigir-se. Pujol s'està convertint en un record teixit de nostàlgia. No ha canviat el seu llegat, sinó l'esperança que els catalans posen, o més aviat deixen de posar, en el futur.

L'experiència ensenya que la força és més bàsica que la racionalitat, i la ràbia i les ganes de combat que cremen els esperits menys freds està buscant la manera d'enfocar-se racionalment. No tardarem massa anys a veure-ho. Quan el món postconvergent i ERC hagin acabat amb Catalunya, descobrirem que els estralls del virus no són res en comparació amb el caos i la sang resultants de la rendició d'una nació.

La llibertat és una activitat que no necessita llicències, i l'opinió lliure i ambiciosa n'és un dels aspectes més radiants i fàcils de reconèixer. La Santa Espina és una anticipació del futur, un toc de corneta i un crit de guerra. Tal i com s'han dedicat a fer els dissidents que han lluitat abans de nosaltres, aquest diari ha de ser un baluard d'idees fortes per la Catalunya que ha de venir i que s'aproxima, encara borrosa.

La independència és una suma senzilla, que resulta només de dos factors: un moment de crisi i l'existència d'un grup de persones disposades a anar fins el final, sense perdre l'alegria, sense perdre l'esperit, sense perdre l'optimisme. Molts catalans ja hi som, i d'altres vindran esperonats per la necessitat visceral de protegir el sòl nadiu i sadollar la seva naturalesa combativa. Prepareu-vos.