La importància del protocol

 

Per Georgina Belles

No fa gaire, un dels mossens de la meva parròquia m’explicava com un amic seu havia anat a fer unes gestions a Madrid. Quan va tornar, li havia passat allò que a la majoria dels catalans ens succeeix quan visitem grans ciutats de la península: quedem enlluernats amb l’estètica i la netor de la gent que les habita. També va quedar bocabadat amb l’ordre que hi va respirar, tothom sabia què havia de fer en cada moment i les instruccions es donaven de manera directa i precisa, sense edulcorants. Us explico això en relació amb la presa de possessió de Pere Aragonès, perquè avui dia tota llei del Parlament de Catalunya és paper mullat, i per tant el protocol i l'estètica són tot el que ens queda als catalans. És allò que, en definitiva, encara pot fer veure fingidament que som alguna cosa.

 

Sense estètica tot és decadència

D’entrada, una aglomeració de gent cridanera va rebre el nou President de Catalunya, acompanyat de la seva dona i la seva filla. El pitjor del cas és que enmig de la cridòria no vaig ser capaç d’entendre un sol mot, i si alguna cosa s’ha d’exigir a la gent que crida perquè se l’escolti, és que com a mínim vocalitzi. D’altra banda, no em podia creure com anava vestida la cort del President: texans, americanes mal fetes, sabatilles esportives, poca gomina, bosses bandoleres... Això sí, la medalla d’or se l’havia d’endur per força la flamant primera dama. No vull ser cruel perquè totes hem tingut moments baixos, però amb tota la bona voluntat suggereixo per futurs esdeveniments l’estil elegant i polit de la magnífica Melania Trump.

Un altre detall que mostra la nostra decadència com a poble és el fet que desaparegués la catifa per passar davant dels mossos i l’arma llarga d’aquests. A més a més, ràpidament es va poder veure com tota la primera fila d’oficials eren senyores, mentre que la segona eren senyors. Segons sembla, la igualtat i el feminisme actuals són precisament això: dividir-nos per gèneres i col·locar-ne un davant de l’altre de cara a la galeria. Pel que fa als serveis essencials, tan maltractats no només durant la pandèmia, ens trobem més o menys amb la mateixa situació.

 

Els Segadors, destruïts

Passant per alt l’actuació del grup Ginesta, arribem al punt àlgid de l’esdeveniment, tan comentat a les xarxes socials: la destrossa del nostre himne. Abans, però, vull destacar les cadires dels assistents, similars a les de la geladeria del meu poble (bé, fins i tot les del nostre local tenen aquell aire colonial britànic més elegant). Mentre el President feia el seu discurs, els assistents se’l miraven mal asseguts des d’aquelles tràgiques cadires, fins i tot alguns d’ells mirant el mòbil com ho faria el típic adolescent abans que el mestre donés un cop a la taula. Molt em temo que aquest cop a la taula cada vegada el tenim més lluny.

Després del discurs del President, en el qual va destacar diverses vegades que volia construir una Catalunya verda i feminista (whatever that means), vam poder gaudir de la versió de l’himne a càrrec de Magalí Sare. És important d’entendre que per interpretar aquest estil mig aflamencat que ha posat de moda la també nostrada Rosalia, s’ha de tenir precisament l’exquisida i dolça veu de l’artista de Sant Esteve Sesrovires. El to depriment del trist instrument que l’acompanyava només podia ser empitjorat pels copets sense esma que li propina Sare, amb una força que no acabo de veure clar que pogués acompanyar el “bon cop de falç” per defensar la “catalana terra”. Perquè aquesta és l’altra, ja no som “segadors”, ara som “segadores”, però com molt encertadament va apuntar la lingüista Carme Junyent, l’”enemic” és sempre masculí.

Són temps humiliants i difícils pels catalans, i així en general només puc donar-li la raó a la piulada de Quim Monzó: “Quina cosa més ridícula. Comencem bé.”