La guerra llarga

 

Per Miquel Aguilar Canadell

La guerra llarga no la guanya ningú, excepte els fabricants d’armes. L’administració colonial catalana, en mans d’una odiosa partitocràcia populista, fa tot el que pot per allargar una guerra en la que només guanya ella, frenant la resolució d’un conflicte que només a ella beneficia. L’electoralisme oportunista amb el que ha tractat el tema de la regulació dels lloguers, no resulta una novetat  en el seu llarg currículum de fracassos calculats. Però la crueltat que significa mercadejar políticament amb un objecte tan sensible com l’habitatge, si que resulta una escalada alarmant en el nivell de cinisme i maldat que aquesta horda esta disposada a desencadenar contra el país.

La nova llei de regulació de lloguers, no és una llei. És una operació electoral. Els partits que l’han promogut ho fan amb diferents aproximacions propagandístiques, depenent del seu grau de vesània política, però l’objectiu compartit és vendre’s com a organitzacions socialment sensibles, i sobretot, utilitzar la seva demagògia com un esquer de vots. Utilitzar el parlament com un aparador ideològic estèril, com una sala de jocs infantils on res sembla importar ni transcendir,  aprovant lleis de cara a l’aparador, amb l’esperança que la gent no entengui el joc de miralls pervers que s’està perpetrant, i esperar que el TC espanyol faci, encantat de la vida, el seu paper de policia dolent i les tombi, no és només un espectacle denigrant per al país. És molt pitjor. Significa, de facto, la mort de la democràcia i l’adveniment d’un règim tirà.

La crueltat de la partitocràcia

El problema és tan greu, com gran la urgència per resoldre’l. La facilitat i crueltat amb la que al Parlament, els diferents grups parlamentaris es posen d’acord en jugar brut amb la situació de dificultat creixent de moltes famílies, proposant solucions provadament ineficaces a problemes que aquest mateixos partits han creat, o evitat solucionar durant dècades, ens hauria de posar, com a societat, en alerta màxima. Davant d’una partitocràcia que fa lleis que no pensa complir (llei del referèndum, llei de transició democràtica, immersió lingüística, renda garantida, llei de salut publica...), el sistema democràtic representatiu queda desacreditat, creant un buit que la mateixa partitocràcia s'apressa a omplir, precipitat la decadència.

Catalunya és un país amb un potencial enorme. I no és retòrica. La realitat és que el nostre país gaudeix d’una posició geoestratègica privilegiada, i una capacitat de projecció i atracció cultural a l’alçada de les grans potències continentals. Un país amb aquestes característiques, suposa un element d’equilibri democràtic i de poder econòmic difícilment comparable en l’arquitectura actual de la UE i en l’arc mediterrani. Una societat que per si mateixa, pot generar un ecosistema socioeconòmic tan potent que lloguers de 2.000 mensuals siguin perfectament assumibles per tothom. Però no.

Gran país; polítics petits

La partitocràcia catalana, amb el Sindicat de la Rendició al capdavant, aposta per sous baixos, devaluació, descapitalització del país, precarietat laboral i feines de baix valor afegit. I en aquest context, treballat durant anys per enfonsar el país en una inatural precarietat miseriosa, el populisme oportunista de qui viu i prospera en el caos, la mediocritat i el desordre, proposa lleis insensates amb l’esperança que siguin els espanyols qui, amb la seva ceguera irreconduïble, els salvi els mobles, convertint-los en màrtirs i esforçats herois socials. Una estratègia de la derrota calculada al mil·límetre.

Hi ha un decalatge tan enorme entre el potencial del país i la realitat que li toca viure, una discrepància tan abismal entre la capacitat per crear oportunitats i les oportunitats que s’acaben creant, que la societat catalana s’està desenvolupant a contracorrent de totes les intuïcions que li són pròpies. Una regulació del preu dels lloguers, en els termes plantejats i aprovats al Parlament, no es plantejaria en una Catalunya lliure. Una Catalunya que dominés els seus  propis mecanismes socials, generaria una configuració dels estaments econòmics que ho faria absurd. Però recordar que els principals artífexs d’aquesta nova llei de paper mullat són els mateixos que fa tres anys van incomplir el mandat democràtic d’un referèndum d’autodeterminació que ells mateixos havien aprovat, i que avui malden per fer oblidar, és essencial per entendre fins a quin punt és peremptòria la necessitat de desallotjar del Poder a una classe política que ha perdut tota connexió amb la realitat.