La culpa no és d'Espanya

 

Per Jordi Aragonès

Al començament de la Generalitat recuperada per segona vegada, va produir-se una manifestació davant de la seu del govern català. Quan van informar al President Jordi Pujol de l’esdeveniment, aquest es va alegrar. El líder nacionalista va dir que allò significava que els manifestants consideraven la Generalitat com un interlocutor legítim. Com el responsable autèntic del govern a Catalunya. Un dels temors del fundador de Convergència era que la gent seguís considerant a Espanya com la veritable entitat gestora del país. Si això hagués estat així, els ciutadans s’haguessin queixat davant de la Delegació del Govern. Però les coses van ser diferents. El poble va decidir mostrar el seu malestar a Plaça Sant Jaume, davant de Palau.

Convergència, el President Pujol i tot un seguit de consellers d’alt nivell i d’un reconegut trajecte professional i acadèmic van decidir governar amb tots els ets i uts. Una de les idees claus de l’administració Pujol era manar de debò. Exercir el control i comportar-se com l’autèntic i únic govern de Catalunya. Quan no existien competències per fer una cosa, es tirava igualment endavant. Una prova d’això és el tren d’alta velocitat amb França, que sense existir competències, la Generalitat va decidir fer ella mateixa el projecte, parlar amb el govern francès i presentar a l’Estat espanyol la idea enllestida. O la creació del departament de medi ambient, el primer de tots els governs del sud d’Europa. O assumir les competències de sanitat, les quals les altres comunitats defugien per considerar-les un pou de maldecaps. Pels governs de 1980 a 2003, governar significava assumir totes les responsabilitats, les agradables i les desagradables. Inclosa la gestió de les presons.

La professora em té mania

No s’hi val dir que la culpa és d’Espanya. No s’hi valen les excuses, les autojustificacions, la professora em té mania. No s’hi val assenyalar el problema, cal trobar solucions. No serveix de res dir qui és el culpable si abans no s’ha dissenyat una manera de resoldre la situació. Això Pujol ho va entendre. Malauradament, l’Assemblea Nacional Catalana, no.

Fa poc hem sabut que l’ANC, Òmnium i altres animadors del Procés han decidit aprofitar la diada d’enguany per manifestar-se davant diversos edificis del govern espanyol. Sí, sí. Davant dels qui, de moment, fan la seva feina correctament: mantenir Catalunya unida a l’Estat espanyol. I val, sí, d’acord, no té gaire mèrit quan qui tens al davant és Junqueras, Puigdemont i la tribu de la CUP. Un senyor que diu que és molt bona persona i que se t’entrega sense oposar resistència, un home amb melena que fuig abans de plantar batalla i tota una colla de saltimbanquis amb serrells i samarretes reivindicatives que posen el segell de qualitat totalitària a l’estafa.

Per què els capós processistes ordenen manifestar-se davant dels centres de poder d’Espanya? Quina és la queixa? Què ha fet malament l’Estat? Rajoy es va limitar a complir les seves lleis i observar com els catalans “declaraven la independència” i, sense fer res, tots els “dirigents” fugien cames ajudeu-me. Deixem-nos de punyetes. El responsable mai pot ser qui fa la seva feina. Aquí els responsables tenen noms i cognoms. Són JxCAT, són ERC, són la CUP, són Carles Puigdemont, Oriol Junqueras, Antonio Baños, és Carme Forcadell, és Raul Romeva etc. Són tots els qui van decidir desobeir el mandat de l’1 d’Octubre, són els qui no van plantejar-se mai la defensa dels seus suposats ideals, són els qui creuen que la llibertat és gratuïta i no cal pagar cap preu per ella.

Tant de bo veiem manifestacions davant les seus d’Esquerra, Junts per Catalunya o la CUP. Manifestacions davant de la Generalitat governada pels processistes. Queixes als autèntics responsables de la derrota. Als fugitius, als estafadors, als figaflors, a les males persones que amb un somriure d’esplai profanen tots els ideals nobles que pot tenir una persona.