La catalanofòbia a les Illes Balears

 

Per Ramon Sangles i Moles

La catalanofòbia la campa des fa temps per totes les Illes Balears, no pas com una qüestió d’ignorància sinó com un fet planificat i promogut pel colonialisme espanyol, que posa en pràctica des de fa segles la política maquiavèl·lica de tot imperi que sembra la divisió a fi de mantenir subjugats els països ocupats i les colònies. Pablo Casado mateix va dir el que va dir no pas per «ignorància supina» sinó per un acte de «malvolença», com diria Jesús Tusón. Els espanyols menteixen d’una manera deliberada perquè tenen pànic, ja que s’adonen que l’independentisme va calant a les Illes Balears i al País Valencià. L’actual president de l’Obra Cultural Balear, Josep de Luis Ferrer, va respondre d’una manera contundent a les declaracions de Casado.

Segons les estadístiques d’InformeCAT 2020, on s’usa més el català és a Menorca; després, a Mallorca, i, a continuació, a Formentera i a Eivissa. Als exàmens de selectivitat, per exemple, la qualitat del català escrit respon igualment a aquest ordre. Menorca és l’illa que manté l’ús més extensiu del català i amb manco interferències de l’espanyol; després ve Mallorca i, tot segui, vénen Formentera i després, amb diferència Eivissa, perquè és com un paradís on gaudeixen d’una bicoca gent espanyola adinerada, no gens receptiva —ans al contrari!— envers tot el que és català.

És cosa ben clara que l’escola tota sola i la política del «depèn de tu»  serveix de poc per a mantenir el nombre de parlants i guanyar-ne de nous. Deixar la llengua en mans del voluntarisme i a la bona voluntat del professorat és una canallada més dels polítics autonomistes tipus Francina Armengol, Patricia Gómez, Martí March..., que es renten les mans i miren cap a una altra banda davant el genocidi criminal, lingüístic i cultural per part del colonialisme espanyol i els seus jutges i fiscals franquistes.

Pel que fa a la població immigrada d’arrel espanyola, cal fer-hi una distinció entre la inicial, és a dir, la que hi arribà a les dècades dels seixanta i dels setanta, i la que hi la que hi ha anat venint d’ençà de la dècada dels vuitanta. La primera consistia, en general, en gent humil que es va integrar, majoritàriament, amb la població autòctona de Mallorca i que ara és tan mallorquina com la nadiua; la del segon grup, per contra, pertany, en general, pel seu capteniment anticatalà, a un grup d’autèntics colons —potser d’una manera inconscient, però colons al cap i a la fi i, per tant, catalanòfobs.

Ara bé, per mor d’un matrimoni de conveniència entre la burgesia hotelera i l’estat espanyol —que té l’illa condemnada a colònia turística d’explotació intensiva i exclusiva— Mallorca pateix, d’ençà dels anys seixanta del segle XX, un ofec demogràfic brutal, tan sols comparable al que el tirà Mao va imposar al Tibet amb xinesos de l’ètnia han, a fi de deixar-hi el poble oriünd en minoria.

Si en aquestes Illes hi hagués un projecte polític, independent de tot projecte espanyolista, i, evidentment, pancatalanista, tot seria diferent. De tota manera ve a tomb fer esment, ara i ací, de la revolta dels docents de les Illes Balears, els quals a través de l’Assemblea de Docents va derrotar el forasterot madrileny, franquista, supremacista i militarista espanyol, José Ramón Bauzá, agressiu i paranoic amb la llengua catalana, just després d’haver estat elegit.

Cal dir que a les Illes Balears, diferentment del País Valencià, l’Estatut del 1983 manté la denominació de «català» com a llengua pròpia, cosa que fou possible gràcies al consens al qual van arribar la dreta i l’esquerra. La Llei de Normalització Lingüística del 1986 fou aprovada per unanimitat i el consens es va mantenir durant els governs del PP de Gabriel Cañellas, Cristòfol Soler i Jaume Matas, i, també, durant els dos governs de Francesc Antich, del PSIB-PSOE, que el va fer possible mercès al suport d’Unió Mallorquina i del PSM. Aquest consens fou dinamitat pel ja esmentat José Ramón Bauzá, que, després de perdre el poder, va abandonar el PP i se’n va anar a C’s.

Actualment, la política lingüística que duu a terme el PSIB-PSOE de na Francina Armengol és d’una desídia molt preocupant pel que fa a llengua i país.

Per tant,  la situació actual de les Illes Balears i Pitiüses respon a una època convulsa, en crisi i en ebullició —en part, per l’efecte contagi que arriba des de Catalunya. Ara bé, hi ha fets que alguns veuen com a negatius però que caldria veure com a positius. Per exemple, si cada vegada arriben als mitjans de comunicació de masses més casos de discriminació lingüística, no és pas perquè aquests hagin augmentat sinó perquè els catalanoparlants ja no callen davant les agressions. Si el foraster de Palència Pablo Casado es veu obligat a negar la unitat de la llengua catalana i intenta de sembrar la divisió entre les diferents illes, lluny de ser considerat, això, com un símptoma de fortalesa, cal veure-ho com un signe de debilitat del colonialisme espanyol.

Evidentment, a les Illes Balears, al Principat i al País Valencià vivim uns moments convulsos, però si sabem aprofitar bé la nostra força i anem units, aquests es poden convertir en una gran oportunitat, sempre, però, que siguem conscients que el conflicte colonial s’anirà aguditzant a mesura que Catalunya faci passes cap a la independència.

Per tant, mentre el coneixement i ús del català no sigui necessari i imprescindible per a fer feina a l’administració pública i a l’empresa privada, tindrem l’espasa assassina del colonialisme espanyol amenaçant els nostres caps. I per tal d’aconseguir això cal un canvi radical de les lleis, fet que el racisme i el supremacisme dels espanyols no permetrà. Conclusió: cal segar les cadenes de l’esclavitud i arribar com més aviat millor a la independència.

Per més que a hores d’ara qualsevol manifestació de «mallorquinismo» no sigui més que espanyolisme pur i, per tant, anticatalanisme a tot drap, hi ha, sortosament, en un cinquanta per cent de mallorquins autòctons una creixent consciència que no són castellans i que estimen llur identitat. Tot i saber que, si bé aquesta identitat cultural, lingüística i pancatalanista no és idèntica a la del Principat, sí que hi és molt semblant. Dins aquest cinquanta per cent d’autòctons hi ha una minoria nacionalista espanyola minvant i una majoria, bastant neutra, que no té un sentiment nacional gaire accentuat, sinó que té, tal volta, un espanyolisme passiu que només cerca el benestar econòmic.

El drama de les Illes és no haver aconseguit mai estructurar un centredreta mallorquinista fort. La Unió Mallorquina de Jeroni Albertí havia començat molt bé en aquesta direcció, però el lobby banquer madrileny d’arrel mallorquina dels March va avortar el seu projecte i, aleshores, ell el va subordinar al PP —llavors AP— fins que el féu desaparèixer.

Havent dit tot això i mirant-ho amb ulls positius, gosaria dir que ara hi ha, entre els mallorquins autòctons, una consciència nacional creixent, per bé que s’hauria de treure de sobre el sentiment de ser més minoria del que en realitat és.

És clar, com que tots aquests se senten cada dia més oprimits i estrangeritzats en la seva pròpia terra, podem arribar a pensar que no seria gaire difícil que emergís, en qualsevol moment, qualque moviment polític que els representés. Cal aixecar pedres perquè sota seu i en la clandestinitat nien uns lideratges i uns empresaris que estarien disposats a comprometre’s de debò amb la llengua i amb la independència dels Països Catalans.

 

Fonts per a fer l’escrit:

— InformeCAT 2020

— Jordi Caldentey, escriptor, articulista i conferenciant. Activista en llengua. Defensor dels drets civils dels mallorquins.

— Rosa Calafat, doctora en filologia catalana i professora de Morfologia i Lingüística Aplicada en la Universitat de Palma. Té diferents llibres escrits i forma part del Consell Assessor de la CCMA.

— Jaume Sastre, llicenciat en filologia catalana i escriptor; és professor de llengua i literatura catalanes a Mallorca. Conegut per defensar una educació digna en català i per lluitar per un país lliure. Féu una dura i llarga vaga de fam.