Junqueras i el xantatge moral

 

Per Bernat Fernández

Quan vaig veure la vergonyosa entrevista de Sanchís a Junqueras vaig pensar en coses una mica estranyes, quan les dius totes juntes: vaig pensar en els hippies i en Jesucrist, i en la concepció moderna de la bondat. També vaig pensar que Junqueras no és només una barreja vomitiva d'elements mafiosos i clericals mal entesos: també és un exemple de per què ja no som bones persones.

Ara parlo de nosaltres, dels catalans, d'occident. Potser és perquè em vaig fer cristià de jove, però he d'admetre que en algun moment vaig ser un noi terriblement innocent, ple d'ingenuïtat. Potser ens ha passat a tots. He d'admetre que, en un primer moment de la vida, em pensava que les bones persones són figures angelicals, que agraden a tothom, que fan el bé amb un somriure, que no jutgen, que solament comprenen, i que lluiten a través del seu propi dolor sense causar-ne a la resta. Que la bondat era, sobretot, sacrifici personal, i que prenia formes agradables, estètiques i arrodonides dins les normes compartides de la bona educació. Harmonia a dins i fora. Tenia una concepció platònica del bé: em pensava que el bé és la manca de maldat. Això provenia d'una comprensió poc madura del cristianisme.

Si hagués seguit aquest camí avui no seria el malparit amb bon cor que sóc. Seria una mala persona, feble i narcisista, moralitzant i immoral, com en Junqueras. He tingut sort deels revolts de l'edat i les ferides de guerra. Ara sé que la bondat no és ingènua, ni tova, ni inofensiva. La bondat és una altra cosa. La bondat és saber fer mal per tal de poder fer el correcte finalment. La idea que l'estat espanyol no s'hi tornarà, o que per defensar-nos no cal estar disposats a utilitzar el cos i la força, són idees de burro i de cínic, però també de degenerat moral. L'ètica i la força són indestriables, com la voluntat i els nervis; com la violència i la naturalesa humana.

 

El xantatge moral de Junqueras

En algun retall de diari antic vaig llegir la història d'uns soldats que van tornar de Vietnam i van descobrir, horroritzats, l'existència de les comunes hippies. Van veure els hippies com marcians. Els costava d'entendre que haguessin estat lluitant pel seu país mentre a casa els joves els criticaven i s'oposaven llagrimosament a la guerra. Vivim en societats terapèutiques, de cotó fluix, vegetarianes, en què ser bo és vigilar que ningú no senti dolor o pateixi ofensa. Que a ningú se li fereixin els sentiments. La idea és que el bé el defineix cadascú individualment, o que el defineix el balanç de beneficis i perjudicis resultants d'una acció. Tot plegat és pervers. I és el què tenim.

A ERC li interessa promoure una societat d'aquesta mena, perquè quan la gent és tova tendeix a moralitzar les derrotes. ERC juga al xantatge emocional, a la idea que Catalunya perd perquè està plena de bones persones, i que, per tant, qui critiqui la gestió del Primer d'Octubre és simplement malvat. En un gest macarra, Junqueras va dir que no el podem criticar si no hem passat tres anys a la garjola com ell. Ho deia amb ira, amb totes les defenses aixecades. En aquesta impostura hi havia por, inseguretat. L'edifici tremola.

El xantatge no els funcionarà. Veient Junqueras entrevistat pel gos de JxCAT vaig pensar en aquells hippies que els soldats van trobar, i em vaig dir a mi mateix que acabarem veient les declaracions bonistes i moralitzants de Junqueres com si fossin discursos d'un marcià.

Cada vegada més catalans saben que els partits, amb Junqueras al rovell de l'ou, van trair el mandat del Primer d'Octubre. No van lluitar, es van rendir. No van plantar cara, es van exiliar o entregar. No han admès cap fracàs: han dit que tot era culpa dels altres. No hi havia bondat, en tot això. Només maldat i feblesa. No es tractava de justícia: Espanya només feia la seva feina, i l'únic problema és que els polítics catalans no van fer la seva. La presó pot ser injusta, però és una conseqüència natural de la seva covardia. No pots negociar amb un lleó quan tens el cap dins la seva mandíbula.

Junqueras sap que els catalans veuen les costures de les mentides, les escletxes de llum per les quals pot salvar-se el país en el futur triomfal que s'atansa, encara tímid. Davant la visió de la Catalunya venuda i estrafeta que ens han deixat, molts compatriotes comencen a adonar-se que els hippies no tenien raó, i que per tenir pau cal estar preparat per la guerra. Que la bondat és lluitar, i dir les coses pel seu nom, i admetre que la culpa de les desgràcies és sempre d'un mateix. Que la bondat demana duresa, violència, fortalesa. Ja n'hi ha prou, de pacifisme. Vénen temps de conflicte, de maduresa, de resultats. Caldrà que siguem realment bons; que estiguem disposats a tot, sense queixar-nos, sense buscar consol en cap moral de perdedors. Som amos del nostre destí, soldats.