I si tornés en Miquel Badia?

Fa uns anys vaig atansar-me a l’homenatge a Miquel i Josep Badia que any rere any es celebra a les cruïlles dels carrers Muntaner i Diputació de Barcelona. Entre els presents sobresortia l’historiador i polític Oriol Junqueras, un dels oradors en aquell acte senzill però sentit i emotiu. Els parlaments, crec recordar, van ser reivindicatius d’ambdós germans, pel que fa al seu desinteressat i valent patriotisme, la seva fidelitat a Catalunya i l’amor de reminiscències quasi filials vers la figura, per tots reverenciada, de l’Avi Francesc Macià. No era època de llaços, de fet ja ni al País Basc s’estilava la cosa; ara bé, em penso que si algú hagués gosat tocar-se la roba amb un de groc, el mateix Capità Collons, en Miquel Badia, hagués tornat de l’altre barri per dir-ne quatre de fresques i engegar-nos tots a dida, previ un parell de mastegots ben donats com Déu mana i la tradició observa. Avui com ahir, poques bromes i poques hòsties amb el Capità Collons.

Esmento el llaç groc perquè, malgrat la bona intencionalitat de la gran majoria de les persones que el portaven, atès que ara no se’n veuen, s’ha convertit en un autèntic símbol de la claudicació d’aquest univers processista a qui caldria ex professo convidar a descobrir la vida a Mart i a instal·lar-se en una de les magnífiques vil·les que ha ja deu haver edificat “el pocero”. Ja n’hi ha prou de plorar i lamentar-se i fer-nos els ofesos perquè els espanyols, en evident abús de poder –i què ens esperàvem?-, defensin la seva terra i la integritat del seu país. Actuar d’eixa manera, com diria el que no arriba ni a l’alçada de processista Raimon, és propi de tots els estats del món. De fet coses molt pitjors s’han vist. Deixem-ho aquí, perquè la processó processista, sinistre i eixorca, devoradora de ments i pensaments, tampoc està com per entendre aquestes obvietats.

El problema és que a Catalunya tenim Puigdemonts i Junqueras enlloc d’estadistes i Omniums -jo li dic “gutural” per la quantitat de merda que s’empassa- i assemblees –de tietes i padrins que voten si fem festa un dia més per carnaval per així poder fer veure que treballem per la Hispanitat- enlloc de moviments d’alliberament que cerquin, de debò, l’alliberament nacional del nostre país. En un estat de coses com el nostre de pèrdua de la racionalitat i dignitat més bàsiques, algun dels suposats líders gosa comparar-se amb Gandhi i la falsedat de l’estratègia índia de no violència. Que Gandhi dormís nu amb nenes i / o abusés d’elles poc els importa perquè el que compta és el relat de parar galta, cul o boca però sempre amb el degut somriure i el llaç, ai el llaç! I a sobre el groc de la dissort com la camisa de Molière, quins nassos per no dir collons.

Si tornés el petit dels Badia el primer que faria seria posar ordre a cops de BRIMO, perquè amb les porres no vas enlloc, en els Mossos d’Esquadra que s’estan convertint en una mena de MENAS dels cossos policials occidentals. O no és cert que en aquest cos, més d’hora que tard, tots els polítics inservibles, per incapacitat intel.lectual o en el seu comportament públic o privat, acaben erigint-se en dirigents del nostre ministeri de l’interior i de la seva policia. El ramat policial català, a fe que ho agrairia, i instantàniament es posarien a les ordres d’un home que dotaria de pàtria, seny, disciplina i jerarquia un cos desnaturalitzat i desnacionlitzat per Tura i els seus amics “sociates i socialistos” i finalment prostituït per Saures i Boades que el convertiren no sabem si en Woodstock, el mercat de Calaf o la casa d’en Mainat; o, el més segur, totes tres coses alhora. Arribaren els convergents amb Felip Puig i companyia al capdavant, que fou com posar la guineu amb les gallines. Ja he explicat moltes vegades que el que toca Artur Mas ho enfonsa i que si el poses al capdavant de la Coca-Cola no hi ha déu que torni a beure una beguda de color negre d’aquí al jorn del judici final. Vi inclòs. Tristament, els primers que ho saben i pateixen aquest desgavell són els propis Mossos, per ells el meu dolgut homenatge.

Seguint amb el nostre heroi, si en Miquel Badia tornés regiraria només d’una mirada a tota aquesta classe política insípida, mesella, incapaç, incongruent, mentidera, covarda i carrinclona i que al capdavall ha jugat mesquinament i calculada amb els sentiments i la butxaca de la gent que deia defensar. Prohibiria l’ús de llaços ploramiques, fotria a galeres la tòtil.la d’en Lluís Llach –i una legió més- per pesat, “pamplines” i sòmines amén de fals i interessat i prohibiria qualsevol tipus de Via catalana o manifestació estil “el món ens mira no llencis cap paper i somriu “per favor” a la càmera”. Si el Capità Collons tornés es desterrarien els eufemismes i les falses analogies, els que demanen perdó per causes alienes al nostre nacionalisme i la declaració d’independència no seria un coit de vuit segons acabat en vulgar onanisme. Si el petit dels Badia tornés la independència, ratificar-la, no seria sinònim de desbandada estil “l’últim que apagui el llum”. En síntesi, campi qui pugui seria sinònim de descrèdit i traïció i no pas acte honorable d’intel·ligència aguda i visionària. Si en Miquel tornés, els nostres homes públics no menystindrien els espanyols amb mostres petulants i insanes de superioritat moral; perquè fins i tot un enemic mereix el teu respecte i consideració. La noblesa, la que no han tingut mai els processistes, obliga a l’elegància i correcció, sense detriment del valor.

Si els germans Badia tornessin i molts patriotes d’aquella i d’altres èpoques que les van passar “putes” per la seva pàtria sabríem que la independència no és Bambi, ni una il·lusió, ni cap somni oníric o psicotròpic, ni tan sols la parida de fer un país nou. La independència es proclamar-la i defensar-la, és un bé superior on tal vegada una generació s’expia i tot ho sacrifica per aquella que la seguirà. Tornem al càlcul i la mesquinesa, justament per tot allò que els “nostres” mai mostraren la menor disposició a fer: jugar-se-la fins al final pel benestar i felicitat de generacions que ens seguiran. Això és el patriotisme senyores i senyors processistes; és a dir unionistes! Si el Capità Collons tornés condemnaria a mort a tots aquells que trairen la nostra causa patriòtica, per després perdonar-los, per mor d’una generositat no exempta de justícia. “Viviu entre nosaltres amb el cap cot i l’ànima buida i si pot ser no us multipliqueu!” ens avisaria amb l’accent de l’Urgell. I si en Miquel Badia i Capell i en Josep Badia i Capell tornessin, li dirien a aquest món que ens mira: “Que collons n’has de fotre de la manera que fem la independència. Mira cap a un altre cantó que encara hi ets a temps a estalviar-te un bon bolet”! Déu tingui al seu costat el germans Badia, que el dimoni el tindrà lluny, ben lluny!