I la independència? No, ara toca repartir cadires!

 

Per Jordi Aragonès

El 14 de febrer de 2021, dia de Sant Valentí, dia dels enamorats o 92è aniversari de la massacre perpetrada per Al Capone, van celebrar-se al Principat de Catalunya —en algunes ments conegut com (la imaginària i fragilíssima) República Catalana— les eleccions al nostre avorrit i desencisador Parlament (per uns quants anys més) autonòmic.  Passen els dies i ja han transcorregut dos mesos i mig d’ençà dels comicis. Tot es manté inalterable. El ca Cèrber processista no ofereix cap projecte de país més enllà d’alimentar els grans sacerdots grocs i les seves famílies. Però bé, tampoc cal fer-ne un gra massa, i és que llegint el pacte d’investidura entre Esquerra i la CUP, més val estalviar-nos un govern com el que sol·liciten els extremistes de la samarreta, el pantaló de peto i l’arracada. Ja ens empobrim prou ràpid, no cal prémer l’accelerador en la cursa per desballestar la nostra maltractada economia.

Vivim moments extremadament difícils. L’estafa de la DUI simbòlica del 2017 va debilitar-nos més que mai. El sentiment de presa de pèl per part dels líders es fa difícil de pair; han desmoralitzat a molts ciutadans. El poder autonòmic català cada dia és menys respectat. La sensació que la Generalitat és un decorat banal i caríssim ressona en molts pensaments: "Qui mana de debò és Espanya, a Sant Jaume només saben fer teatre i passar per caixa". Tenim l’atur disparat, el territori desindustrialitzat, les grans empreses fugint, els comerços baixant les persianes, els joves emigrant i els immigrants sense diners, feina, o negocis per aportar, arribant dia rere dia. El català ha reculat fins al 35% de parlants habituals. El corredor mediterrani ni existeix ni l’esperem. El nostre sistema educatiu empitjora cada curs i s’allunya de l’excel·lència, la meritocràcia i el mercat laboral. La delinqüència, la brutícia i la deixadesa s’expandeixen per la Barcelona d’Ada Colau —una ciutat catalana que havia esdevingut envejable arreu del món. Els impostos augmenten de manera abusiva i s’acarnissen especialment contra la gent humil. Pel goig de ser català avui, si no et pots comprar un cotxe nou, 100% elèctric, pagaràs un moderníssim impost sobre les emissions de CO2.

 

Prioritats són prioritats

I davant d’aquesta crisi nacional, lingüística, econòmica, industrial, migratòria i de seguretat, què fan els nostres representants? De moment encara no han sigut capaços de formar un executiu per superar el desastre. De totes maneres, igual que passava amb aquella Gran Bretanya anterior a la baronessa Thatcher, difícilment els causants de les crisis seran els qui les sabran resoldre. Malgrat tot, i per vergonya de tothom, en una cosa sí que s’han posat d’acord: A la cimera de la presó de Lledoners, Jordi Sánchez (JxCat) per una banda i Pere Aragonès i Oriol Junqueres (ERC) per l’altra, van liderar unes negociacions centrades en l’estructura que tindria l’hipotètic futur govern. És a dir, van pactar el repartiment der cadires, d’alts càrrecs, i de càrrecs de confiança. I la creació de tres noves conselleries! Una Conselleria d’Igualtat i Feminismes, una altra d’Acció Climàtica i una darrera d’Universitats, Investigació i Digitalització. A més de 110.000 € el sou anual de conseller, pas mal.

Fins a dia d’avui, i com que a Catalunya lliguem els gossos amb llonganisses, ja teníem una Secretària General d'Igualtat, Migracions i Ciutadania —així, tot junt, que fa més benpensant— i una Directora General d’Igualtat. No sé si ara la futura Consellera, o Conseller, o Conselleri tindrà molta feina, però de ben segur que ens regalarà titulars interessants. De la futura Conselleria d’Acció Climàtica, bé, no sé ben bé que pensar-ne. Per desgràcia ja no som un actor important en això del canvi climàtic. Ja no tenim una xarxa de fàbriques que generin residus, ocupació i riquesa a parts iguals. Però qui sap, potser aquesta nova Conselleria inventa algun nou impost per espantat les quatre o cinc fàbriques que ens quedin. La darrera Conselleria que volen implantar, la d’Universitats, Investigació i Digitalització, en un país europeu normal podria ser la més interessant. Desafortunadament, els qui ja han trinxat l’escola a partir “d’acompanyar els alumnes” treballant per projectes i altres invents estrafolaris seran els qui dissenyaran la política universitària. Auxili!

 

Sense plans de futur més enllà del sou

En dos mesos i mig encara no hi ha objectius clars o definits entre les propostes polítiques. No s’ha exposat com recuperar la indústria catalana, no s’ha explicat com revertir la davallada de parlants de català, no s’ha tractat com subvertir el deteriorament del sistema educatiu, no s'ha realitzat cap proposta per frenar l'arribada d'immigrants econòmics sense formació, no s’ha presentat com captar noves empreses i inversió estrangera i, el més greu de tot, no s’ha exposat cap pla per aconseguir la secessió de Catalunya, la qual cosa tan sols corrobora la manca de compromís amb la independència d’uns i d'altres. Com diu l’amic i inefable palamosí Marc Gafarot: “Sense decència, no hi ha independència”, i sincerament, que en aquests dos mesos i mig, en l’única cosa que s’hagin posat d’acord sigui en tractar el repartiment de cadires diu molt de les seves prioritats i del trist futur que ens espera. Un avenir gris, pobre i en mans del populisme groc de les identity polítics i el socialisme fracassat.