Holanda i la mercantilització de les dones

Per Georgina Belles

Les bàrbares lleis del nord

Res que es legalitzi als Països Baixos ens hauria de sorprendre, especialment si tenim en compte que la seva capital exposa dones als aparadors com si fossin llonganisses a la carnisseria de la cantonada. Si més no, com a persona civilitzada que sóc, no vaig poder evitar escandalitzar-me quan vaig llegir que les autoescoles holandeses no estaran infringint cap llei si accepten com a pagament els favors sexuals dels seus alumnes. A més a més (agafeu-vos a la cadira), segons han dit dos ministres d’aquell estrany país, es tracta d’una mesura necessària, ja que aquesta pràctica és quelcom habitual i en cap cas es tractaria de prostitució.

Pateixo greus calfreds recordant la lectura dels anuncis publicats pels professors holandesos d’autoescola, fent una crida a totes aquelles joves (sí, el reclam està dirigit a les senyoretes amb certs atributs físics), que segurament accediran a cometre inexplicables baixeses amb tal de poder-se permetre un grapat de classes de conduir. Una vegada més, la sexualitat dels individus es converteix en un simple producte, en un servei legal equivalent a demanar un parell de pizzes. Sempre és un bon moment per preguntar-nos quan deixem de ser persones i ens convertim en objectes de consum, en quin instant venem la nostra intimitat a canvi d’altres coses (especialment quan no tenim cap altra alternativa per obtenir-les).

La banalització de la sexualitat

A la meva utopia les relacions sexuals no són un simple intercanvi de fluids entre dos o més desconeguts, l’objectiu del qual és obtenir quelcom material a canvi o tan sols uns instants de plaer. Possiblement sóc una persona extremadament afortunada, però entenc el sexe com la unió entre dues persones que s’estimen, la conseqüència de la qual és crear llaços encara més forts i si s’escau, engendrar una nova vida. Desgraciadament, no és així per moltes altres persones, que diàriament es veuen obligades a oferir la seva part més íntima a canvi de quatre duros dels quals possiblement només en veuran un. I sí, parlo d’aquelles persones que realment s’hi veuen obligades, sota unes condicions immorals i certament poc higièniques.

Llibertat o submissió?

Desconec fins a quin punt accedeixes lliurement al fet que un desconegut se’t pixi a la cara o et defequi a damunt, entre altres serveis que, per exemple, són legals als bordells alemanys. Ja ens podem imaginar quina mena de dones hauran d’acceptar aquestes barbaritats, i no vull ni imaginar-me quina classe d’homes són aquells que les duen a terme. M’entristeix el fet d’imaginar-m’ho, i també de saber que certes persones busquen caliu humà d’aquesta manera, no a través d’una connexió real. Ben aviat potser deixarem de dir “collons, això val un ull de la cara”, i haurem de començar a dir “carai, això val una fel·lació i  una tifa sobre el meu cap”.