Hi ha vida fora de la Unió Europea

 

Per Jordi Aragonès

Habemus acord. Londres i Brussel·les han segellat un pacte de lliure comerç que consolida la sortida del Regne Unit de dins la Unió Europea. Gràcies a les negociacions, les empreses britàniques seguiran comerciant amb el continent sense haver de pagar ni aranzels ni limitacions. Un acord de lliure comerç que beneficiarà les dues parts i que ens demostra que —si hi ha bona voluntat— es pot comerciar sense restriccions frontereres arreu d’Europa. I tot sense haver de perdre la sobirania dels nostres parlaments democràtics. Parlant, la gent s’entén.

Les mentides de la campanya del referèndum han quedat enrere. Veritas perfundet omnia luce. La llum de la realitat ha socarrimat els arguments remainers. Recordeu quan deien que els malalts britànics moririen perquè no tindrien els medicaments europeus? Recordeu quan deien que els aliments i el paper higiènic no arribarien a Albió? Res de res. Tot fum. El número 10 de Downing Street ha aconseguit blindar la seva sobirania i mantenir el lliure comerç amb Europa però reservant-se el control fronterer. Algú dubtava de la superiorat negociadora del poble britànic?

A sovereign nation again. https://t.co/rXriRnpEtA

— Jacob Rees-Mogg (@Jacob_Rees_Mogg) December 24, 2020

Independitzar-se del control de Brussel·les és una opció viable i legítima, però per aconseguir-ho cal feina, esforç, treball i superació. Cal fomentar una economia competitiva, una balança comercial positiva i una bona xifra de superàvit. Per això ha marxat de la UE un Estat independent ric, representat per conservadors com Jacob Rees-Mogg, Nigel Farage o Boris Johnson, mentre que els grecs —abans governats pels post-comunistes de Syriza— continuen empobrits sota l’atenta vigilància de les institucions comunitàries. El populisme d’esquerres mai ha aconseguit derrotar l’establishment que tant critica.

Per Catalunya, la batalla ara no és marxar de la Unió Europea sinó expulsar tota presència de l’Estat espanyol del nostre país. Quan arribi el dia, el poble de Catalunya, havent-se deslliurat d’Espanya, podrà decidir on vol estar: a l’equip dels noruecs, britànics o suïssos, al bàndol dels alemanys, espanyols o portuguesos o al club euroescèptic dels polonesos i hongaresos de Visegrad. Totes les opcions són vàlides, però en totes caldrà una bona dosis de negociació per seguir comerciant entre tots, creixent econòmicament i assegurant la prosperitat pels qui hi són i pels qui han de néixer.

Si mirem de nou la Gran Bretanya, veurem que ja apareixen els crèdits de la pel·lícula apocalíptica que l’europeisme banal ens ha projectat. S’han encès els llums i hem vist que fora la Unió no fa tant de fred com ens deien. Fora del club de Brussel·les hi trobem el caliu dels bancs suïssos, dels pubs anglesos i dels museus i castells britànics. Fora de la Unió Europea hi ha vida i, a més a més, intel·ligent.