Hasél amb morrió i a la presó!

 

Per Marc Gafarot

Deia Gladstone sobre un membre de l'oposició del Parlament britànic d’aquella Anglaterra victoriana de la segona meitat del XIX que malgrat que li disgustava profundament el que deia, ell per respecte per la llibertat d’expressió i per la supremacia del parlament britànic donaria fins i tot la vida perquè “l’honorable” diputat pogués expressar les seves opinions sense cap mena de coerció, "per molt en desacord i molt que em disgustin els seus mots", en paraules del premier liberal. Fins aquí tot molt anglosaxó i impecable, però té aquest fet cap paral·lelisme amb el que li ha passat al “raper” lleidatà en la seva suposada i heterodoxa croada per la llibertat d'expressió: en absolut. 

La llibertat d’expressió com a principi fonamental de la democràcia té molt a veure amb l’expressió d’idees i la pretensió, lògica i lícita, per part dels individus de poder materialitzar-les en un determinat context i per una societat determinada. El problema en aquest Estat espanyol pels independentistes rau en allò que deixava molt clar, el sempre lúcid, Xabier Arzalluz: podem pensar i dir el que vulguem, això avui ja no seria tan clar per cert...; ara bé, seguia el dirigent jelkide, sempre i quan tinguem clar que mai podrem veure realitzat el nostre anhel d'independència. Converteix aquest fet l'Estat espanyol en un estat demofòbic i antidemocràtic, doncs sincerament no ho sé i m’interessa més aviat poc, perquè en una cura de realisme hauríem de pensar que la gran majoria dels estats nació del món en molt poc difereixen d'aquestes actituds pròpies del dret d'estat que emana de la real politik i no pas de l'estat de dret, principi filosòfic i legalista d'arrel moralista i il·lustrat. Com deia Kant i, hem de convenir que lamentablement, legalitat i moralitat, a voltes, són principis antitètics i els estats, tot sovint, es converteixen en monstres "amorals" precisament quan es veuen assetjats o es senten empetitits o posats en perill.

El principi primer i fonamental d’un estat és garantir la seva supervivència i per fer-ho sovint apel·la a l’ús de la violència legítima, com expressava Max Weber o, també cal no oblidar-ho, a una altra de violència, aquí diríem il·legítima i immoral, legal o no. No contemplar aquest fet va ésser un dels greus i més grans errors dels mal dits independentistes. Dic mal dits perquè la colla dels Puigdemont, Junqueras i companyia processista no volien la independència i, per contra, si que volien enredar molt per arribar a un pacte amb un Estat, que pot ser demofòbic i anticatalà —especialment això darrer— però no és "gilipollas", en mots espanyols i castissos.

En aquest sentit, les independències no es fan mai demanant permís i si en base dels fets consumats o el que ara a Catalunya en diem la unilateralitat. Com s'ha dit sempre, la independència es proclama i es defensa i no pas la farsa i successió de preses de pèl que hem viscut a Catalunya des de que començà el que ha passat per anomenar-se "el procés". Aquest amb un seguit de posades en escena que no han conduit a res més que una immensa pèrdua de temps i una desmoralització social absoluta en relació al propòsit de la independència.

I és clar, un cop decebuts amb la independència ens han d’inventar alguna cosa per desviar-nos l’atenció i esbravar totes les nostres ires i frustracions i no trobem res millor que reivindicar la figura d’un anti-cantant, maleducat, violent i incitador d’odis. Un lleidatà on el Pau s’esdevé Pablo i que el volen fer-nos-el  creure per un pres polític quan la cosa no va per aquí i, per cert, la incitació de l’odi i la violència o l’ús del xantatge o la intimidació no tenen cabuda en una societat decent, primerament, i democràtica després.

Pau Rivadulla i Duró, aquest sí que podria tenir un futur nou i és ara justament a la garjola que se li presenta i té la gran i meravellosa oportunitat de fer acte de contrició, expiació dels pèssims actes i pitjors idees expressades sota la figura ressentida i enfosquida d’en Pablo Hásel. Ara és l’hora, com deien fa quatre dies els “Aneçaires” de renegar del vici de la violència, física i verbal i retornar a la decència de la concòrdia i el respecte. Ara i sempre podrà demanar perdó per tot el que ha fet, dit, etzibat, menystingut o difamat. Una societat malalta i decadent troba i riu les gràcies, quan no mira cap a un altre cantó, a personatges obscurs, fraudulents i venjatius. Una societat honesta, poderosa i confiada no mira de reüll o de costat al mal i a la maldat; ans al contrari, el desafia, el combat, l’enfronta i el venç. Heus aquí la Catalunya actual que eleva a l’altar dels sants a personatges mediocres, farsants o, com ara, delinqüents; envers la Catalunya lliure que alguns voldríem que conrea la meritocràcia, l’estimació per un mateix i per l’altri, la decència i el tremp de molts segles de feina individual i col·lectiva. Si Pablo vol tornar a ser Pau primer que n’aprengui dels errors i demani perdó i, si és possible, que no canti més i el rap que se l’endrapi al forn, a la brasa o amb suquet.