Fred Nadal català

Per Bernat Fernández Roca

La fred no fa la gent més infeliç; només la priva d’energia.

Els catalans tenim la nostra pròpia manera perennalment hivernal de viure petrificats. Les estructures de poder colonials, amb els relats que les estructuren, són des de fa temps poc més que fòssils calcificats sota capes de gel antic que ens fa massa por mirar. Això no significa, per descomptat, que no hàgim de bregar-hi gaire temps més: significa que cal tractar-les com a tal.

Ha estat un any entumit. Com en una comèdia vistosa i lleugera, en aquest país nostre passen ben poques coses d’importància real. La bèstia autonomista es mou entre esbufecs, desplegant-se en moviments hipotèrmics i pesats.

De bon tros, el més important que hem viscut -i que encara vivim, i que viurem- és la consolidació del viratge abraçat per l’establishment català des de l’Octubre del 2017: els partits processistes continuen virant vers la justificació performativa de la derrota, apel·lant a la germanor amb els pobles d’Espanya, i brandant una retòrica federalista tercermundista, amarada del progressisme més antagònic a tot allò que és català, atàvic i sagrat.

Els exemples són remor quotidiana. Només cal escoltar els discursos constants de Pere Aragonès, que TV3 retransmet amb fidelitat mecanitzada. I l’ascens de Laura Borràs n’és només un altre exemple. La traïció del Primer d’Octubre és el motiu pel qual JxCAT ha escollit una persona especialitzada a decorar la mediocritat de les elits amb emanacions de cultura i només aparent superioritat moral i intel·lectual. Si Torra era una no-entitat, anticarismàtic i llefiscós, Borràs és la meretriu provinciana d’un prostíbul luxós. Catalunya sota llums de neó.

Llarg hivern. La fredor és la frontera dels exèrcits que trien el camí més dolorós i innecessari, la ruta napoleònica que tothom pot seguir. És el límit escollit per les classes dirigents catalanes: la mort lenta i esgarriada, prescindible, dels frívols.

Tothom torna a casa en cert moment, i mentre Jordi Amat publica llibres per excitar les baixes passions del ressentiment espanyol, Irene Solà pren butaca a La Vanguardia i la Juana Dolores retorna a l’anonimat gràcies al pinso colonial. Els engranatges continuen la seva tasca. La Història no és sempre circular, però sempre rima.

El virus segella la fragilitat de la vida, sí. També exposa la jerarquia laboral real. Aquells qui treballen amb les mans i que han patit més els seus estralls podran decidir el futur del país mitjançant la seva oblidada ira.

Per aquest motiu es pot parlar de desglaç. No hi ha res escrit en els plecs del Destí que no es trobi abans en la voluntat dels homes, i nosaltres no en som cap excepció. L’entramat polític i mediàtic colonial trepitja cada dia la identitat nacional i cultural del país, fent espai per la reacció. Descuiden el flanc dret.

Nadal ens recorda la importància de trobar-nos cara a cara amb les coses invisibles, que són les més importants. La llar familiar, engalanada amb el teixit noble de les tradicions més resistents, ho clama: que hi ha coses que convé defensar a qualsevol preu, i que s’enlairen més enllà dels sentits.