Florentino i la independència 

 

Per Marc Gafarot

Comparat amb la volada de la declaració d’independència processista l’actual projecte de Super Lliga europea de Florentino Pérez ha durat tant com el Reich de 1000 anys. En aquest cas, com en el nostre, l’esperat reconeixement (internacional) avalat per altres 11 clubs grans europeus no es feu realitat malgrat, aquí si, presentar el projecte, encara que malament, amb totes les llums i els taquígrafs possibles. Nosaltres sense plantar batalla, ens negàrem a persistir, acceptar la mediació sobre la taula d’una colla d’estat europeus membres de la UE —per més senyals— i després posarem el ventilador al reguitzell d’excuses, justificacions i falsedats vàries i extraordinàries com aquella de la violència, la guerra i no parlaren de genocidi perquè els mancà un gin tònic o la maleïda ratafia de la tòtila d’en Torra.

Florentino, no essent ni un ximplet ni un covard com els nostres polítics, s’ha hagut de menjar el seu atreviment que no anava, en cap cas, amarat del suport i la devoció de la gent. Just tot el contrari del que succeïa a casa nostra on el suport per la independència i, no cal dir el referèndum, eren clarament majoritaris. Una sort de democràcia futbolística i europea —avui l’únic projecte comú europeu— ha finit, de moment, el projecte florentí i, per contra, l’antidemocràcia processista va matar la nostra independència nacional i de passada ofegar qualsevol orgull i dignitat possibles. La mala política puigdemontiana i junqueraire feren tot el possible per confondre l’opinió pública catalana i on calia vindicar el vot hi “cardaren” un llaç groc claudicant, depriment i carrincló. I aquí pau i després glòria autonomista. Que és el que Déu —Espanya en l’argot dels dos sinistres personatges— pregona i mana.

Amb o sense Super Lliga en Florentino —també li podem dir Floren Vito o Floren Timo— ha demostrat ser un bon president pel Madrid. Com una espècie de Jordi Pujol, sense carisma i sense família recaptadora, aquest enginyer, alt executiu o empresari com vulguin, ha estat un home que ha recol.locat l’entitat blanca, mal que em pesi, al lloc que entenien els corresponia. Àrbitres, estadistes, dirigents polítics i esportius, periodistes de diferent pelatge ideològic tots han respectat i tractat amb la consideració de senador de l’antiga Roma al president d’ACS. Fins i tot aquells que l’han criticat o el critiquen, com ja passava amb Pujol, no han deixat passar l’ocasió de venerar i lloar les seves gestes i suposades grandeses. A voltes fins l’exageració o la pròpia subordinació del qui espera la prebenda o vol passar la missal bacina. Pujol era el mateix i, probablement multiplicat, d’aquí el 3 per cent i tantes altres coses que ara sabem i que alguns encara no saben veure.

Florentino fa uns anys quan veié que el projecte se li esgarriava tingué l’honorabilitat i valentia de deixar el vaixell i seguir amb la seva carrera professional. Bon vent i jo amb la mateixa barca, devia pensar el bo d’en Pérez. Molts que el criticaren, al cap de no massa temps s’adonaren que sense ser la mare Teresa de Calcuta era un home vital per a l’entitat que estimaven. A diferència de Florentino Pérez, el dia que marxin els actuals líders processistes ningú els trobarà a faltar ni els recordarà amb la dignitat que hauria de restar protegida cap a un president de la Generalitat o un co-president com era Junqueras. Quan marxin la farsa serà impossible de preservar, sense els mitjans amics i els cercadors de menjadores. La pols s’ho emportarà tot i la resta els cucs o els voltors; les paparres per la seva part, en aquest temps d’infeccions i malalties, no els ho aconsello pas. El gran i greu problema és que probablement ja serà massa tard i aquests personatges, més de Banner i Flappy que no pas d’hazañas bélicas, ens hauran fet caure en un pou de difícil sortida. Sempre ens quedaran els miracles, això mai deixa d’estar de moda.

Tornant a Florentino, ara ningú recorda o no vol recordar que fou un dels pares de la famosa i exigua “operació reformista”. La dels zero diputats, juntament amb Miquel Roca i d’altres visionaris onanistes de l’Espanya plural. Efectivament, avui té molta més vigència qualsevol liberal i autonomista operació reformista que qualsevol projecte polític liderat per aquells “de cuyo nombre no quiero acordarme” com resa el Quixot. I tot això gràcies a aquests adoradors de la religió groga, incomplidors impenitents de llurs promeses, que acabaran pactant fer president Pere Aragonès, el lord del 155. Resumint, anem de Bartomeu a Gaspart. Això només passa a Catalunya Societat Malalta.